25.11.2025 - 21:40
The Washington Post · Yeganeh Torbati
La sequera a l’Iran ha arribat a un nivell de gravetat prou alt per a posar en qüestió el futur de l’habitabilitat del país. Dotzenes de preses són a punt de quedar sense reserves; Teheran es troba en risc greu de quedar sense aigua en qüestió de setmanes. La situació és tan greu que el govern, fins i tot, ha esmentat la possibilitat d’evacuar la capital, tot i que no és clar on anirien els seus deu milions d’habitants.
La sequera, que ja fa cinc anys que dura, ha dut l’Iran al límit. Els orígens de la crisi actual es remunten més enrere –a dècades de decisions polítiques que han volgut impulsar l’agricultura del país, a costa de tots els recursos hídrics de l’Iran, pràcticament, amb l’objectiu de convertir l’Iran en un país autosuficient en termes alimentaris.
Durant anys, el govern iranià ha garantit la demanda de determinats cultius –incloent-hi els que requereixen molta aigua, com ara l’arròs i les pomes–, ha subvencionat els fertilitzants i ha concedit préstecs barats als agricultors. També ha permès la perforació de pous que extreuen aigua subterrània, com més va més escassa, per a les explotacions agrícoles de les zones àrides i semiàrides del país. Fins i tot, en les zones on la perforació no és permesa, el govern sovint ha estat incapaç d’aturar la proliferació de pous no autoritzats.
En conjunt, totes aquestes polítiques han ajudat a multiplicar gairebé per dos la superfície de terra de regadiu a l’Iran d’ençà del 1979, l’any de la revolució islàmica.
“El govern, a efectes pràctics, s’ha venut el capital natural del país –l’aigua, el sòl, la fertilitat de la terra– per estimular la producció agrícola a curt termini”, explica Nima Shokri, director de l’Institut de Geo-Hidroinformàtica de la Universitat Tecnològica d’Hamburg.
A l’Iran, alguns crítics demanen al govern que reconsideri la política agrícola que hi ha imperat auqestes darreres dècades, i presenten la crisi actual com un senyal inequívoc de la necessitat d’impulsar reformes. Però molts experts assenyalen que qualsevol reforma dependria de canvis profunds en les relacions del país amb el món exterior.
El sector primari és clau per a l’Iran, en gran part perquè les sancions occidentals han impedit a Teheran de desenvolupar i diversificar l’economia del país. En alguns moments, l’agricultura ha arribat a ser responsable d’una quarta part de tots els llocs de feina del país, segons xifres de la Universitat Stanford.
“Malmetem el medi i consumim els recursos de les generacions que vénen per raons de política internacional”, digué Isa Kalantari, ex-ministre d’Agricultura iranià i posteriorment director del Departament de Medi Ambient, en un debat publicat a YouTube el mes passat. “Qui ha dit que hem d’estar sempre en conflicte amb tothom?”, es demanà.
Pous sense aigua
La família d’en Sajjad té unes 30 hectàrees de pomeres i vinyes als peus de la serralada del Zagros, al centre-sud de l’Iran, i és un dels centenars de milers de beneficiats de les polítiques pro-agrícoles del govern.
L’home explica que la seva família decidí de plantar pomeres a les seves terres perquè el govern de Mahmud Ahmadinejad, president de l’Iran entre el 2005 i el 2013, els instà a fer-ho, i els oferí préstecs i material. Ell i més agricultors accedeixen a parlar amb The Washington Post amb la condició que no se’n reveli la identitat per por de represàlies del govern.
Segons que explica, el govern d’Ahmadinejad també permeté als agricultors de la seva zona de cavar pous, cosa que fins aleshores havia estat prohibida. Com moltes altres, la família d’en Sajjad cavà un pou per regar els seus cultius. Però el pou s’assecà al cap d’un any i mig.
Fa dècades que el règim iranià argumenta que el país no pot confiar en el món exterior, especialment en Occident, per alimentar la població. El suport occidental a l’Irac durant la brutal guerra amb l’Iran, als anys vuitanta, encara va reforçar més aquesta desconfiança.
L’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini, fundador del govern islàmic del país, declarà una vegada que l’agricultura de l’Iran havia “de ser la base de tot”. El seu successor, l’aiatol·là Ali Khamenei, ha dit que l’Iran havia de ser autosuficient per a no estar subjecte als capricis “dels pinxos del món”. Un eslògan molt repetit entre els funcionaris iranians és: “L’agricultura és l’eix del desenvolupament econòmic”.
“Parlem d’una economia subjecta a sancions i en mode de resistència. Quan estàs en mode de resistència, l’única via que et queda és cremar recursos per a crear ocupació”, diu Kaveh Madani, un expert en gestió de l’aigua que dimití com a subdirector del Departament de Medi Ambient de l’Iran i abandonà el país l’any 2018 després d’una campanya de pressió del sector de la línia més dura del règim. “Si no pots crear ocupació a la indústria o als serveis, si no pots diversificar l’economia, no podràs desvincular l’economia de l’aigua.”
El consum anual d’aigua de l’Iran –del qual l’agricultura representa entre un 80% i un 90%– és superior als seus recursos hídrics renovables totals i molt superior al llindar de consum que es considera sostenible, segons un article publicat el 2018 per investigadors de la Universitat Stanford. L’Iran és un dels països que consumeix més aigua freàtica, cosa que ha enfonsat bona part del territori del país i ha contribuït a salinitzar-ne el sòl.
Una sequera històrica
La reducció de les precipitacions a causa del canvi climàtic ha agreujat la crisi, perquè ha reduït encara més els recursos hídrics de l’Iran. La sequera actual és extremadament greu: trenta-dues preses iranianes, pel cap baix, es troben per sota del 5% de capacitat, segons els mitjans de comunicació locals; durant els primers 53 dies d’aquesta tardor, les precipitacions van ser un 83% inferiors a la mitjana a llarg termini del país.
“Un factor clau és que mai a la història recent havíem tingut una sequera d’aquesta magnitud i durada”, diu Madani, actual director de l’Institut Universitari de l’ONU per a l’Aigua, el Medi Ambient i la Salut. “No podem dir que la sequera no tingui part de la culpa. Hem de ser justos.”
Però els experts assenyalen que la sequera no ha fet sinó agreujar problemes subjacents que fa dècades que s’arrosseguen. “El canvi climàtic i la disminució de les precipitacions sens dubte hi han influït, però per si sols no poden explicar la magnitud de la crisi de l’aigua que experimentem ara”, diu Mohsen Mesgaran, agroecòleg de la Universitat de Califòrnia a Davis i coautor d’un dels articles de la Universitat Stanford sobre la crisi hídrica de l’Iran.
Mesgaran, que va créixer en una família de pagesos del nord-est de l’Iran, diu que, encara que l’executiu decidís de reduir el pes del sector primari en l’economia –i, de retruc, posar en perill milions de llocs de feina–, el règim no té prou legitimitat popular per a impulsar mesures de tant d’impacte.
Durant aquesta darrera dècada i mitja, de fet, el règim ha hagut d’enfrontar-se a múltiples onades de protestes populars derivades, tot sovint, de la insatisfacció per l’estat de l’economia del país. Algunes protestes s’han centrat en la gestió de l’aigua, i especialment en les polítiques impulsades pel govern per a canalitzar els recursos hídrics de certes zones del país a unes altres. L’escassetat d’aigua ha originat algunes protestes aïllades d’ençà de l’estiu, però fins ara no hi ha hagut manifestacions multitudinàries.
Per ara, l’Iran continua compromès amb l’objectiu de l’autosuficiència alimentària. L’any passat, el parlament iranià aprovà un pla de desenvolupament econòmic quinquennal que exigia que el 90% dels aliments bàsics –blat, ordi, arròs, llegums, carn vermella i blanca, i sucre– es produïssin al país.
En un debat publicat a YouTube el mes passat, Peyman Falsafi –vice-president de la Comissió d’Agricultura, Aigua i Recursos Naturals del parlament– posà la fam causada a Gaza pel setge d’Israel com a exemple de per què l’Iran havia de ser capaç de valdre’s per si mateix: “Avui dia, l’agricultura i els aliments s’empren com a armes”, afirmà.
Collites fallides, pous més profunds
El govern no sembla disposat a canviar de rumb, però la natura podria tenir la darrera paraula.
Per a regar les seves pomeres i vinyes, la família d’en Sajjad transporta aigua en camions cisterna que omplen amb el subministrament municipal. En Sajjad calcula que la seva família gasta uns 3.200 litres d’aigua la setmana per a regar els camps.
Així i tot, diu, no n’hi ha prou. “Reguem i reguem, però per molta aigua que li donem, la terra sempre en necessita més”, diu. I afegeix: “La terra està seca.”
Enguany, la collita de pomes de la família es malbaratà tota, un fet que en Sajjad atribueix a la manca de pluja. Les pomes eren massa petites i d’una qualitat massa baixa per a poder-les vendre, per la qual cosa en regalaren la meitat a amics i familiars; la resta les utilitzaren per a alimentar el bestiar. En Sajjad explica que el seu pare està considerant d’arrencar les pomeres i plantar una altra collita, encara que espera a veure si plou abans de prendre una decisió definitiva. Mentrestant, explica, ell ha hagut d’acceptar una segona feina per a cobrir les seves despeses i les dels seus germans.
Fins i tot al nord de l’Iran, on l’aigua és relativament abundant, els pagesos es troben contra les cordes. En Hassan –un pagès de la província de Gilan, a la costa de la mar Càspia– diu que, en el passat, els seus camps es regaven exclusivament amb aigua de pluja recollida. Això, diu, ha canviat aquests darrers tres anys, en què les asseguradores de la zona han deixat d’assegurar els conreus de blat. “El conreu de blat ha desaparegut, pràcticament”, afegeix.
En Farhad –un pagès de la ciutat de Taquestan, situada al centre del país, el nom del qual significa “vinya”, i que és famosa pel seu raïm– conrea blat, tomàquets, raïm i arbres fruiters en una petita granja d’unes deu hectàrees. Els agricultors de la zona depenen de pous elèctrics per a obtenir aigua, per la qual cosa els talls d’electricitat derivats de la reducció de la producció d’energia hidroelèctrica –en si una conseqüència de la sequera– han interromput el regadiu a la zona, cosa que ha fet minvar encara més la collita.
Mentrestant, s’acumulen els indicis que l’aigua freàtica es va reduint. Fa dues dècades, explica, els pagesos que volien aigua no havien de cavar pous de més de 25 o 30 metres de profunditat. Ara sovint es veuen obligats a cavar pous de 150 metres de fondària per a poder extreure’n aigua. “Diuen que en dos o tres anys ens quedarem sense aigua”, sospira en Farhad.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
