The Washington Post · Yeganeh Torbati

Istambul, Turquia. Les divisions al si de l’oposició iraniana, vigents de dècades ençà, han esdevingut un obstacle important en la lluita contra el règim clerical que fa gairebé mig segle que governa l’Iran, on les forces de seguretat han desfermat una campanya de repressió ferotge contra unes protestes ciutadans d’una magnitud i una popularitat que feia temps que no es veia al país.

En absència d’un cap clar de l’oposició, Reza Pahlavi –fill del xa de l’Iran, deposat en la revolució del 1979– ha omplert el buit, tot convocant manifestacions i vagues dels Estats Units estant. La setmana passada, sortiren grans multituds als carrers de l’Iran per protestar contra el règim, en una onada de manifestacions que esclatà arran del deteriorament de l’economia del país, però que ara clama per l’enderrocament del règim.

Més de 2.500 manifestants han perdut la vida d’ençà que començaren les protestes, segons un grup de drets humans. De manifestacions n’hi ha hagut arreu del país, amb la participació de sectors econòmics, classes i grups ètnics molt diversos.

L’oposició interna al règim iranià és un moviment molt i molt divers que inclou minories ètniques, republicans, monàrquics, progressistes i, fins i tot ex-partidaris de la República Islàmica. Tots aquests grups solen tenir opinions divergents sobre qüestions clau per al futur del país, com ara la forma que hauria de prendre el govern i el grau d’autonomia regional que s’hauria de concedir a les minories del país.

Pels experts, el grau de fragmentació interna de l’oposició dificulta una caiguda pacífica del règim. Sense una oposició unificada i organitzada, expliquen, serà difícil de convèncer tots aquells iranians que s’oposen al règim islàmic, però que els costaria d’acceptar de sortir al carrer sense confiança en una transició fluida.

Cap altra figura de l’oposició no té la importància mediàtica i el factor nostàlgic de Pahlavi. La majoria dels iranians van néixer després de la revolució islàmica del 1979, quan el pare de Pahlavi va ser deposat com a xa de l’Iran, al cap de gairebé quatre dècades al poder. Amb l’agreujament de les dificultats econòmiques del país i la intensificació de l’aïllament internacional del règim, com més va més iranians han començat a mirar cap a l’era pre-revolucionària com una època de prosperitat perduda.

Però, en compte de forjar una coalició amb iranians d’altres tradicions polítiques, com ja provà durant la darrera onada de protestes al país, Pahlavi ara ha mirat d’erigir-se en cap i referent de l’oposició. El tall d’internet ordenat pel govern, tanmateix, dificulta de saber si els iranians han seguit la crida de Pahlavi de fer vaga en sectors clau de l’economia.

En declaracions a The Washington Post i en més mitjans o canals, molts membres de l’oposició iraniana han reiterat la desconfiança envers Pahlavi i n’han posat en dubte les aspiracions polítiques en cas que el règim acabi caient.

Discrepàncies profundes

La magnitud d’aquesta desconfiança es posà de manifest el 2023, l’última volta que una onada de protestes d’abast nacional sacsejà l’Iran. Fou aleshores que les figures més destacades de l’oposició iraniana a l’exili –incloent-hi una activista pels drets de les dones, una coneguda actriu i Pahlavi mateix– anunciaren que havien format una coalició per a treballar per un Iran seglar i democràtic.

La coalició, tanmateix, es desintegrà en menys de dos mesos a causa de desacords interns, deficiències organitzatives i estratègiques i dificultats amb les bases de suport de Pahlavi, segons que expliquen a The Washington Post diverses fonts implicades en la coalició.

“Si el príncep hereu era el problema i la resta de membres de la coalició comptaven amb prou suport entre els iranians, aleshores la coalició hauria d’haver estat capaç de funcionar, mobilitzar-se i dirigir les protestes sense ell”, explica Saeed Ghasseminejad, assessor de Pahlavi i assessor en cap sobre l’Iran a la Fundació per a la Defensa de les Democràcies, un laboratori d’idees de Washington.

Pahlavi, certament, no és ni de bon tros l’única figura clau de l’oposició iraniana. Aquesta oposició, a l’estranger, inclou dirigents com ara Masih Alinejad, una activista i periodista resident als Estats Units, coneguda per una campanya contra l’obligatorietat del hijab, i que ja va exercir un paper clau en la coalició del 2023. Alinejad no ha volgut fer declaracions a The Washington Post per a aquest article.

A l’Iran, mentrestant, la dura repressió del govern ha paralitzat la societat civil i n’ha escapçat els dirigents més carismàtics i populars, per bé que alguns han continuat fent campanya contra el règim. Els primers dies de les protestes, per exemple, un grup de disset activistes de la societat civil, periodistes i ex-funcionaris del govern iranià emeteren un comunicat conjunt en què demanaren una transició pacífica cap a un sistema de govern democràtic.

Entre els signataris del comunicat hi havia Mostafa Tajzadeh, ex-vice-ministre d’Interior durant l’era reformista de l’Iran, que ha passat gran part de la darrera dècada i mitja a la presó. Tajzadeh ha demanat la fi del règim clerical mitjançant una assemblea constituent elegida democràticament, tot i que també s’ha oposat a l’enderrocament violent del govern. Narges Mohammadi, una altra de les signatàries, guanyà el premi Nobel de la pau l’any 2023 mentre complia una llarga condemna de presó pel seu activisme. Mohammadi fou posada en llibertat per raons mèdiques a final del 2024, tot i que tornà a ser detinguda el desembre passat.

Pahlavi, una figura sense consens

Ammar Maleki, politòleg de la Universitat de Tilburg (Països Baixos) i coordinador de nombrosos sondatges d’opinió pública a l’Iran, diu que Pahlavi té suport entre un terç dels iranians, però que un altre terç de la població del país s’hi oposa amb fermesa. La resta, diu, no té una opinió definida sobre ell, i podria arribar a donar-li suport si el context acompanyés.

“Sense ajut internacional, i tan sols a còpia de protestes no es pot fer caure un règim, ni tan sols amb el suport de dos terços de la societat”, afirma Maleki. “I fins i tot si es fa caure el règim, la situació difícilment s’estabilitzarà si no es dóna cabuda a la resta de grups de l’oposició.”

El suport a Pahlavi varia arreu del país, segons Maleki, i és especialment baix en les zones on es concentren les minories ètniques de l’Iran, com ara els kurds, els turcs àzeris i els balutxis.

Fariba Baloch, una activista de la minoria balutxi resident a Londres, lamenta que Pahlavi no ha fet gests d’obertura a les minories ètniques del país, i que tampoc no els ha presentat cap full de ruta concret cap a l’enderrocament del règim. “Quan accepta la responsabilitat de liderar i diu ‘sóc un líder’, li pertoca d’especificar què pretén fer”, diu Baloch.

Si bé molts opositors al règim iranià comparteixen l’esperança en un futur democràtic i pluralista, a molts els preocupa que la irrupció de Pahlavi com a referent de l’oposició desencadeni un moviment contrari. Mahdieh Golroo, periodista i activista exiliada a Suècia, diu que li fa por que la consagració política de Pahlavi deixi pas a un altre govern totalitari a l’Iran.

Alguns membres de l’oposició, de fet, es culpen ara a si mateixos de no haver ofert als iranians una alternativa a Pahlavi amb cara i ulls.

“Aquests darrers dos anys he participat en tota mena de reunions amb gent que, en essència, pensava com jo, però no hem pogut deixar de banda les nostres petites diferències i treballar plegats (jo, és clar, no me n’excloc pas, d’això)”, escrigué la setmana passada a Instagram Kaveh Shahrooz, un advocat i activista pels drets humans canadenc d’origen iranià.

A la publicació, Shahrooz aprofità l’avinentesa per fer una crida la unitat a tots aquells qui comparteixin el projecte de construir un Iran democràtic. “Aquest pot ser el moment més important en la història recent de l’Iran”, escrigué. I afegí: “Tenim el deure moral d’actuar ara. Demà ja serà massa tard.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb