Bloomberg · Burcu Ozcelik

Pocs dies després dels primers atacs contra l’Iran, englobats en l’anomenada operació Fúria Èpica, les línies mestres de l’estratègia dels Estats Units i d’Israel comencen a aclarir-se, tot i que moltes preguntes continuen sense resposta.

Per temptador que pugui ser fer paral·lelismes amb les intervencions militars nord-americanes d’aquestes darreres dècades a l’Irac, l’Afganistan i Líbia, la comparació més evident és l’estratègia d’Israel contra Hamàs i Hesbol·là a Gaza i el Líban arran de l’atac del 7 d’octubre de 2023. El patró d’acció és el mateix: liquidar el lideratge de l’enemic, desmantellar-ne la capacitat militar i negar-li els mitjans per a rearmar-se i reagrupar-se.

El conflicte obre nombroses possibilitats, amb implicacions estratègiques tant per al futur de l’Iran com de la resta del Llevant.

Una possibilitat és que el Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (IRGC) es desintegri o quedi greument afeblit, cosa que probablement abocaria l’Iran al caos. Costa d’imaginar, després d’un conflicte d’aquesta magnitud, que els Estats Units o Israel acceptin qualsevol resolució que mantingui l’IRGC com a òrgan central del sistema de govern iranià.

Una altra opció és que el conflicte reforci l’exèrcit convencional de l’Iran, l’Arteix, fins al punt d’eclipsar la influència de la Guàrdia Revolucionària. L’exèrcit, amb centenars de milers de membres, és un dels grans pilars del règim iranià i, com a tal, resulta més probable que els iranians l’acceptin com a autoritat de transició més que no pas l’IRGC, una força polititzada i brutal que funciona com una espècie de guàrdia pretoriana. El risc, tanmateix, és que l’augment de la influència de l’Arteix acabi desembocant en un nou règim militar, en compte de facilitar una transició política cap a un govern civil.

La tercera possibilitat és que les milícies locals s’alcin i provin d’enderrocar el règim iranià. Aquests darrers dies s’ha sabut que la CIA treballa activament per a estrènyer vincles amb grups armats kurds a l’Irac, amb l’objectiu de promoure una incursió contra el règim en territori iranià. N’hi ha precedents: els EUA, de fet, ja van recórrer a tàctiques molt semblants a Síria fa menys d’una dècada. Aquesta estratègia, tanmateix, implica riscs significatius: sense anar més lluny, costa d’imaginar que Turquia accepti de bon grat la possibilitat d’un repunt en l’activitat dels militants kurds al país veí, i encara menys després de l’anunci del PKK –la principal organització kurda– que es desarmaria i es dissoldria després de dècades d’insurrecció al nord del Kurdistan.

Quant a l’Iran, és més possible que molts ciutadans –incloent-hi tant partidaris del règim com de l’oposició– resisteixin activament qualsevol intent dels Estats Units o d’Israel de promoure una hipotètica federalització o fragmentació del país.

La temptació, tant dels Estats Units com d’Israel, és provar d’emular el cas de Síria, on un aixecament popular va acabar enderrocant el règim de Baixar al-Assad tot i el suport de l’Iran i Rússia al dictador. El suport extern al règim iranià és molt més fràgil que no pas el suport de què gaudia Assad: fins i tot la Xina, sovint descrita com a soci estratègic de Teheran, sembla poc disposada a rescatar militarment el règim en cas de crisi.

El problema de base de l’exemple sirià és que entre la primera onada de protestes i la caiguda del règim d’Assad van passar no pas menys de tretze anys extremadament brutals, incloent-hi una guerra civil en uns quants fronts i una insurgència encapçalada per grups armats, sovint patrocinada per socis externs amb les seves pròpies prioritats.

Sigui com sigui, qualsevol d’aquestes situacions implicaria canvis radicals en l’ordre polític que fa gairebé mig segle que preval a l’Iran, atès que significarien un canvi de règim o, en els casos més extrems, un col·lapse –total o parcial– de l’estat.

També hi ha la possibilitat que el règim, malgrat que pugui quedar ben afeblit, sobrevisqui a la guerra, o que s’obri una transició política en què Reza Pahlavi, el fill del xa, s’erigeixi en figura unificadora. Cap d’aquestes opcions no és ara mateix assegurada i, per tant, costa d’albirar un escenari que beneficiï els iranians. Encara és massa aviat per a saber si s’eliminarà el càrrec teocràtic del líder suprem.

A curt termini, una opció més plausible seria la consolidació d’un nucli dur de poder militar i polític entorn d’un nou dirigent, com podria ser el nou líder suprem del país, Mokhtaba Khamenei. El president dels EUA, Donald Trump, probablement afavorirà la consolidació de l’autoritat d’un líder amb qui consideri que pot negociar, encara que resultarà gairebé impossible trobar algú que faci el pes tant als iranians com a les potències estrangeres i els països veïns.

La qüestió de les minories és una altra de les grans incògnites d’aquest procés. Les províncies frontereres de l’Iran concentren poblacions importants de minories ètniques: els kurds viuen al nord-oest; els àzeris al nord i el nord-oest; els àrabs a la frontera amb l’Irac; els balutxis al sud-est, al llarg de la frontera amb el Paquistan, i els turcmans al nord-est.

És probable que els greuges i la desconfiança d’aquestes minories envers el règim s’agreugin a mesura que el conflicte avanci i les repercussions econòmiques de la guerra augmentin. El perill és que es produeixin insurreccions localitzades a les zones frontereres de l’Iran, sobretot en cas que l’afebliment del règim deixi un buit de poder que els grups armats puguin omplir. La majoria dels iranians s’oposa a la divisió territorial del país, però les tensions entre diferents grups podrien culminar en una “sirianització”, caracteritzada per una fragmentació progressiva del poder de l’estat i el col·lapse de l’estabilitat política en certes zones calentes del país.

Una volta el conflicte s’acabi, el govern de Teheran –adopti la forma que adopti– haurà de treballar per recosir la relació amb els veïns del Llevant i especialment del golf Pèrsic, després dels atacs d’aquests darrers dies perpetrats pel règim contra les instal·lacions militars i la infrastructura d’aquests països.

Un altre interrogant és Turquia, que ahir va veure com les defenses aèries de l’OTAN interceptaven un míssil que es dirigia al seu espai aeri, el segon en una setmana, en una escalada que podria arrossegar un soci clau de l’aliança atlàntica al conflicte. Ànkara continua optant per la diplomàcia, però ha criticat fermament els atacs de Teheran contra els països de la regió.

L’Iran, tanmateix, continua sense fer-se enrere. La “doctrina mosaic” iraniana, que recorre a la descentralització de l’estructura de comandament militar, dificulta els atacs enemics i facilita la resistència. Aquesta descentralització també serveix de mecanisme de protecció en cas que s’elimini el lideratge del país, atès que prevé la desintegració de l’estructura de comandament. El risc, amb tot, és que el govern central perdi el control de les forces armades i, de retruc, esdevingui incapaç d’aturar una possible escalada de la tensió.

Una altra possibilitat és que l’estratègia i els objectius d’Israel i els Estats Units comencin a divergir. Trump podria cantar victòria abans que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu? És possible que Trump es doni per satisfet si Washington aconsegueix posar bastons a les rodes del programa de míssils iranià, neutralitzar les defenses aèries del país i interrompre’n el programa nuclear, sobretot si la xifra de baixes nord-americanes roman limitada; també és possible que Washington aturi o redueixi les hostilitats en cas que els costs del conflicte comencin a ésser massa elevats.

Si la guerra acaba amb un alto-el-foc, Israel podria argumentar –tal com ja ha fet al Líban i Gaza– que continua tenint el dret d’atacar preventivament si determina que l’Iran reconstrueix el programa nuclear o en vulnera els termes.

El cas iranià, tanmateix, és molt més complex i delicat, sobretot per a la resta de la regió, que no pas el de Gaza o el Líban. Per començar, l’Iran és un estat sobirà –i no un grup armat no estatal, com ara Hamàs i Hesbol·là– amb una població i un territori molt superiors als de Gaza i el Líban, i amb un pes regional molt més gran. Tant Gaza com el Líban han estat l’escenari d’unes quantes operacions terrestres israelianes aquests darrers anys, una possibilitat que sembla descartada en el cas de l’Iran.

Tot això aboca a una possibilitat encara més fosca: si l’objectiu és afeblir el règim de l’Iran i retirar-se’n tot seguit, deixant-lo a la seva sort, estaran disposats els Estats Units i Israel a acceptar que el país quedi sumit en el caos en canvi de la pèrdua de poder dels aiatol·làs?

A mitjà i llarg termini, un hipotètic descontrol del règim podria tenir un efecte bumerang: un Iran afeblit i desestabilitzat podria esdevenir terreny fèrtil per al terrorisme o convertir-se en una amenaça permanent per al trànsit marítim a la regió.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb