22.11.2025 - 21:40
Bloomberg · Rose Henderson
Per a una gran part del món, la vida sense internet és una cosa del passat. El sistema financer i econòmic mundial se sustenta gràcies a internet, que permet la comunicació i les transaccions financeres instantànies a tot el món. Però, tot i ser fonamental per a gran part de l’activitat humana, internet també és altament fràgil: mantenir-lo en funcionament costa milers de milions de dòlars, i els perjudicis derivats de possibles talls poden ser enormes.
Enguany, hi ha hagut talls generalitzats de manera recurrent que han deixat sense servei milions d’usuaris.
Aquest passat mes d’octubre, un tall del servei de quinze hores als centres de dades d’Amazon impedí que els infants del Regne Unit accedissin a la plataforma de jocs Roblox i obligà els informàtics de la companyia a l’Índia a suspendre els seus plans per a la festivitat religiosa del Diwali. I ara fa uns dies, un error de l’empresa de seguretat web Cloudflare deixà fora de servei uns quants portals web, incloent-hi ChatGPT i X.
Per què hi ha tantes baules de la gran cadena que és internet que han fallat aquests darrers mesos? La raó, segons els experts, rau en l’evolució de la infrastructura que sustenta internet, i en les retallades dutes a terme per les empreses que subministren els serveis de què depenen milions de consumidors a tot el món.
Quan un usuari cerca “google.com” al seu telèfon o ordinador, s’engeguen un seguit de processos complexos però ultraràpids. A tots els dispositius (telèfons, ordinadors, servidors) connectats a internet se’ls assignen identificadors únics, coneguts com a adreces IP; per localitzar-se i comunicar-se entre si, fan servir el Sistema de Noms de Domini, o DNS. L’objectiu últim és connectar-se a pàgines i aplicacions compostes per paquets de dades que inclouen text, imatges i altres funcionalitats.
Per carregar la pàgina de Google, el dispositiu de l’usuari envia una sol·licitud d’aquests paquets de dades per mitjà de la wifi, les dades mòbils o la connexió per cable. La sol·licitud viatja a través de la infrastructura física –cables, commutadors, centres de dades regionals i fins i tot cables submarins– fins a arribar al servidor de Google adequat. Aquest servidor, que es troba dins un centre de dades juntament amb uns altres centenars de milers de servidors de Google, examina la sol·licitud i canalitza els paquets de dades rellevants de retorn a l’usuari mitjançant la mateixa via en què s’ha enviat la sol·licitud original.
Quan alguna baula d’aquesta llarga cadena falla, el servei sol interrompre’s. La raó per la qual ara hi ha tants talls de servei a gran escala té a veure amb l’auge de l’anomenada computació al núvol.
Durant els noranta i a començament dels dos mil, qualsevol empresa que tingués una pàgina web pròpia probablement comptava amb servidors propis, situats a les seves oficines o a la seu central, o bé llogava els servidors a una altra empresa, tot i que en gestionava la maquinària i el programari. En l’àmbit individual, l’emmagatzematge de fitxers també es feia de manera local: la música, les fotografies i els documents es desaven en discs durs.
La computació al núvol començà a estendre’s quan Amazon, coneguda principalment pel seu portal digital de venda al detall, detectà que els seus informàtics dedicaven massa temps a resoldre, constantment, els mateixos problemes derivats del funcionament de la infrastructura informàtica de la companyia i l’emmagatzematge de dades. Per alleujar aquesta càrrega de feina, la companyia creà una infrastructura compartida per a tota la companyia. Més endavant, els responsables d’Amazon s’adonaren que el concepte podia estendre’s a gran part d’internet.
La idea agafà volada. Avui, la majoria dels usuaris i empreses d’internet depenen de la computació en el núvol, d’una manera o d’una altra. Seguint l’exemple d’Amazon Web Services (AWS), Microsoft i Google llançaren els seus propis serveis de computació en línia; avui, aquestes tres companyies continuen dominant el mercat mundial.
A la pràctica, això significa que aquestes tres companyies són responsables de milions de servidors, repartits en milers de centres de dades. Aquests centres de dades solen organitzar-se en “regions”; és a dir, en grups que donen servei a un país o a una zona concrets. Algunes d’aquestes “regions” poden gestionar el trànsit més de pressa que no pas unes altres, cosa que significa que, si una sola regió deixa de funcionar, l’impacte pot ser desproporcionat.
El tall del servei d’AWS a l’octubre, per exemple, es degué a un error que afectava una sola “regió” clau, cosa que causà un seguit d’errors en cadena i deixà fora de servei unes quantes pàgines web molt sol·licitades.
Aquesta mena d’incidents poden tenir diverses causes, com ara, un error de programari, el sobreescalfament d’un centre de dades o bé, senzillament, el desgast d’un sol cable.
La dependència d’un grapat de proveïdors de serveis de computació al núvol –al Regne Unit, per exemple, AWS i Azure, de Microsoft, representen més del 70% del mercat de la computació al núvol– pot tenir repercussions negatives: sense anar més lluny, un petit error en un sol centre de dades d’un sol proveïdor pot causar talls del servei que afectin gran part d’internet.
Atès que la infrastructura tecnològica que cal per a mantenir cada servei de computació al núvol és diferent, canviar de proveïdor sovint pot resultar altament costós per a les empreses. Els informàtics també adapten els processos de certificació a les necessitats del proveïdor de computació de torn, cosa que augmenta encara més els costos de diversificar els proveïdors.
Una de les raons que expliquen per què els principals proveïdors de serveis de computació al núvol gaudeixen de quotes de mercat tan altes és que, a trets generals, són altament fiables. Els serveis de computació al núvol són un mercat com més va més rendible per als grans gegants tecnològics, cosa que significa que vetllar pel funcionament correcte dels serveis de computació al núvol sovint és una de les grans prioritats d’aquestes companyies.
Els particulars rarament disposen de gaires opcions en cas d’una caiguda del sistema, més enllà d’esperar que els proveïdors l’arreglin. Si mau us trobeu en aquesta situació, deixeu estar la pantalla i sortiu a prendre la fresca mentre reflexioneu sobre la complexitat del sistema que sustenta l’internet que tots coneixem i fem servir diàriament –i que generalment funciona de manera impecable.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
