06.03.2026 - 21:40
Bloomberg · Gerry Doyle i Golnar Motevalli
Pocs dies després d’haver començat, el conflicte de l’Iran ha esdevingut una guerra de desgast. Les onades d’atacs amb drons de la República Islàmica han deixat al límit les defenses antiaèries dels Estats Units i els seus aliats, de Bahrain fins als Emirats Àrabs Units (EAU). El resultat del conflicte, en darrera instància, podria acabar depenent d’un factor cabdal: quin bàndol serà el primer de no tenir més municions.
Aquests darrers dies, l’Iran ha atacat bases nord-americanes, infrastructures petrolieres i edificis residencials per tota la regió, tant amb míssils de creuer com amb drons i bombes de precisió.
Els míssils de defensa aèria Patriot, de fabricació nord-americana, han estat altament efectius a l’hora d’aturar els drons Shahed i els míssils balístics de l’Iran, amb una taxa d’intercepció superior al 90%, segons els EAU. Però haver de recórrer míssils de 4 milions de dòlars per a aturar drons de 20.000 dòlars evidencia el maldecap que ha turmentat els exèrcits occidentals d’ençà de l’esclat de la guerra d’Ucraïna: tot i ser, a priori, menys potents, les armes barates sovint obliguen els exèrcits a consumir recursos destinats a amenaces molt més complexes.
El resultat és que tant l’Iran com els Estats Units podrien quedar-se sense armes o munició en qüestió de dies o setmanes, cosa que implica que el bàndol que aconsegueixi d’aguantar el torcebraç més temps obtindrà un avantatge considerable al camp de batalla.
“Del punt de vista iranià, l’estratègia de desgast té sentit”, diu Kelly Grieco, investigadora principal del Stimson Center, un think tank de Washington. “Sembla que el càlcul iranià és que els països de la regió aviat ja no tindran interceptors, i que els estats del golf Pèrsic començaran a pressionar els Estats Units i Israel perquè aturin les hostilitats abans no s’acabin els míssils i els drons.”
Al ritme d’ús actual, les reserves de míssils interceptors Patriot de Catar no duraran més de quatre dies, segons una anàlisi interna a què ha tingut accés Bloomberg. Doha ha pressionat en privat per aturar les hostilitats com més aviat millor. En un comunicat, el govern catarià diu a Bloomberg que “les reserves de míssils interceptors Patriot de les forces armades de Catar no s’han acabat, ans al contrari, en tenen en quantitats abundants”.
S’estima que l’Iran tenia uns 2000 míssils balístics abans de l’esclat del conflicte. És probable que tingui un arsenal de Shaheds molt més gran que no pas el de Rússia, l’altre gran fabricant mundial d’aquests aparells. Segons càlculs de Bloomberg, la República Islàmica és capaç de produir diversos centenars de Shaheds el dia.
Teheran ha disparat més de 1.200 projectils d’ençà de l’esclat del conflicte, molts dels quals Shaheds –potser la majoria–, cosa que suggereix que el règim podria reservar míssils balístics més potents per a atacs futurs.
Segons el ministre d’Afers Exteriors del país, Abbas Araghchi, l’exèrcit iranià actua sense coordinació directa i permanent amb el govern civil iranià, incloent-hi el Ministeri d’Exteriors mateix.
“Les nostres unitats militars són de facto independents i estan relativament aïllades, per la qual actuen d’acord amb ordres de caràcter general que els faciliten per avançat”, declarà diumenge Araghchi, veterà del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, en una entrevista a Aljazeera.
Quant als Estats Units, és improbable que el Pentàgon hagi traslladat prou munició a la regió per a aguantar aquest ritme quatre setmanes, el temps que Trump ha dit que podria allargar-se el conflicte. Dilluns, en una conferència de premsa, el secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, declarà: “Això no és l’Irac, no s’allargarà indefinidament.”
Defensivament parlant, les capacitats de l’Iran són molt més limitades. Els atacs aeris de les primeres hores de guerra destruïren moltes bateries terra-aire, les més modernes de les quals eren S-300 de fabricació russa. D’aleshores ençà, els avions de combat nord-americans i israelians han penetrat l’espai aeri iranià repetidament sense obstruccions.
Els Estats Units i els seus socis regionals fan servir, principalment, els sistemes de defensa aèria Patriot de RTX, que disparen míssils PAC-3 de Lockheed Martin. Encara que el Pentàgon ha pressionat per augmentar-ne la producció, tan sols es fabricaren uns 600 míssils PAC-3 l’any 2025, segons Lockheed. És altament probable que al Llevant s’hagin disparat milers d’interceptors d’ençà de dissabte, si ens basem en la xifra de míssils i drons que han dit que havien estat derrocats.
L’Aràbia Saudita i els EAU també tenen THAAD, el sistema de Lockheed dissenyat per derrocar míssils més avançats i ràpids a l’atmosfera. Sembla improbable que els THAAD s’emprin per derrocar qualsevol amenaça que no siguin un míssil avançat, atès el cost de fer-los servir: uns 12 milions de dòlars per míssil.
Washington també ha fet servir patrulles d’avions de combat amb míssils del sistema Advanced Precision Kill Weapon System, que costen entre 20.000 i 30.000 dòlars cadascun, sense comptar el cost de fer volar els avions.
Tot i ser més econòmiques, sobretot perquè permeten de reservar els sistemes més cars per a amenaces més potents, les defenses antidron –dissenyades específicament per a derrocar drons– són menys comunes a la regió.
Si la intensitat actual dels atacs iranians continua, les reserves de PAC-3 a la regió podrien acabar-se en qüestió de dies, segons una font familiaritzada amb l’afer que demana de no ser identificada públicament. Si les reserves d’armes ofensives també s’exhaureixen, el conflicte podria estancar-se o quedar en punt mort.
“És possible que les reserves de míssils i drons de l’Iran s’acabin i el règim romangui intacte, enmig de tot aquest caos”, diu Ankit Panda, investigador principal del Carnegie Endowment for International Peace. “Aquest sembla el resultat més probable, si tenim en compte les primeres seixanta hores d’aquesta guerra.”
Marissa Newman, Courtney McBride i Dan Williams han contribuït a aquest article.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
