El 17 de juliol de 1996, ara fa vint-i-cinc anys, l’inspector Jaume Arbós es va tornar orfe. Aquest policia singular que quan estava encallat en una investigació cercava la inspiració tocant l’orgue de l’església de la Santa Creu, a Palma –a la vora d’on va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel i on es conserva la custòdia impressionant del Capità Barceló–, ja no viuria més aventures. El seu pare literari, Josep Maria Palau i Camps, va morir a vuitanta-dos anys després d’una vida plena de compromís amb la llengua i la literatura catalana, d’una denúncia fèrria del franquisme i del posicionament de la societat benestant mallorquina durant la postguerra, i també de dècades de feina com a naturalista –va descobrir moltes espècies endèmiques a les Illes, especialment d’escarabats. Ara per ara no s’ha anunciat cap commemoració oficial de l’efemèride, fet que demostra que avui dia és un autor força oblidat de les nostres lletres, però en vida va tenir una popularitat important sobretot gràcies a la sèrie de novel·les policíaques.

Palau i Camps es va instal·lar a Mallorca el 1941, després de la guerra del 1936-1939, perquè la seva dona era de Palma i tots dos van pensar que hi hauria més oportunitats laborals. Palau i Camps havia fet recerques botàniques importants amb el pare a la serralada de Marina perquè el progenitor era l’apotecari de Tiana. A Mallorca, va ser un dels fundadors de la Societat d’Història Natural de les Balears i cal destacar la recol·lecció de material científic i de col·leccions zoològiques que va fer per al Museu Balear de Ciències Naturals de Palma, especialment d’escarabats curculiònids.

Novel·la policíaca

L’èxit popular de Palau i Camps va arribar el 1983 amb la primera aparició de l’inspector Arbós. Va ser a la novel·la Assassinat al club dels poetes, que va escriure a partir d’un projecte teatral. La novel·la beu de dues fonts d’inspiració clàssiques, les obres de Simenon, d’una banda, i les de l’Agatha Christie, de l’altra. El gènere negre i policíac comença a viure el moment d’esplendor al país després d’èxits com els de Jaume Fuster o el primer Ferran Torrent, o de l’antologia Negra i consentida del col·lectiu Ofèlia Dracs. Poc després va néixer la col·lecció la Negra de la Magrana, però ell es va mantenir fidel a l’editorial Moll, que va anar publicant les aventures de l’inspector Arbós en vuit ocasions. Durant molts anys, Jaume Arbós va ser el personatge més longeu de la novel·la negra catalana. Ara l’ha superat Marc Sergiot, el personatge de Jordi de Manuel, amb nou aparicions.

Palau i Camps es va iniciar relativament tard en la literatura i ho va fer alternant la poesia i el teatre. Les circumstàncies de l’època –els anys cinquanta– feien que a Mallorca fos més senzill estrenar una peça teatral que no pas publicar novel·les. Les obres que va estrenar d’ençà del 1949 tenien un èxit de públic i de crítica notable, però molt sovint només es podien veure en sessió única o, com a molt, en dues sessions i sovint a càrrec de grups de teatre amateurs, cosa que va fer molt difícil la recepció dels textos. A més, Palau i Camps estava manifestament enfrontat amb la companyia de teatre Artis, la que més estrenava a Palma en aquells moments, per la seva concepció teatral. Tot plegat va fer que no pogués publicar el primer text teatral, S’ha venut un home, a les edicions Atlante –que llavors impulsava l’empresari Pere Serra– fins al 1956. El mateix any es va publicar la versió castellana de Bearn, de Villalonga, a la mateixa editorial. Palau i Camps va aconseguir de veure el text publicat perquè l’obra va guanyar el premi ciutat de Palma de teatre de l’any anterior.

Retrat de l’emigració

En poesia, va aconseguir un cim important el 1951 quan Manuel Sanchís Guarner el va incloure en l’antologia imprescindible Els poetes insulars de postguerra, publicada a l’editorial Moll. L’èxit va ser per la sèrie de novel·les policíaques, però el 1963 va publicar una de les millors novel·les de postguerra a Mallorca, Els trasplantats, un dels primers texts que tracta el tema dels emigrants peninsulars desplaçats a treballar a Mallorca atrets per les ofertes laborals del turisme. Palau i Camps ho coneixia molt bé perquè va treballar en una agència de viatges durant anys. Aquesta novel·la va aconseguir el premi Ciutat de Palma de novel·la del 1962 i va ser un primer crit d’alerta sobre les condicions de vida a què estaven abocats els emigrants peninsulars que treballaven en aquest sector i les dificultats d’integració a la societat mallorquina.

Som davant d’una obra amb un doble vessant: d’una banda, la literatura més social i compromesa –com es pot veure en el teatre i en algunes obres de prosa i poesia–, i de l’altra, un home capaç de fer la millor literatura d’enjòlit amb la seva proposta policíaca i de tradició britànica.

L’escriptor no va defugir tampoc cap mena de compromís amb la societat en què li va tocar viure. Va ser vici-president de l’Obra Cultural Balear i entre el 1985 i el 1988, vici-president per les Illes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Definia així el seu personatge

En una entrevista del setembre del 1994 recollida al llibre Mots, mons i mites, d’Antoni Planas, Palau i Camps explicava algunes coses referides al personatge Arbós: “No crec que aportin cap novetat, les novel·les. Tal vegada el fet que el protagonista no sigui un investigador privat sinó un policia que fa la seva feina de la manera més honrada que sap. L’inspector Arbós també té la característica que és un policia mallorquí que viu i sent com a tal. El fet que toqui música de Bach a l’orgue, que prengui camamil·la o que li agradin les sopes mallorquines són tics que han de tenir tots aquests personatges.” L’entrevistador li pregunta si no creu que Arbós és massa bona persona i ell respon: “Sí, però s’ha de tenir en compte que és mallorquí i això marca. Els mallorquins són bona gent, si no els fan tornar dolents. Fa de policia com podria fer qualsevol altra feina.”

En el pròleg del 1983 a Assassinat al club dels poetes, Joan Mas i Vives diu sobre el pare de l’inspector: “Ara potser caldria parlar un poc més de l’autor, d’aquest homenet certament detectivesc, de celles altes i ulleres baixes, de bigoti i pipa un xic sherlockholmians. Vosaltres el deveu haver vist més d’una vegada ocupar un seient de primera fila a conferències o a representacions teatrals i deveu haver pensat que hi ha alguna cosa especial en el seu posat distingit, un poc aristocràtic, d’observador distant. Potser és un equilibri vital i intel·lectual que des de la modèstia ben entesa, sense ostentacions ni escarafalls, el situa per damunt de les persones i de les coses. Doncs aquest és un dels escriptors més integrals de què disposam. Autor teatral enfrontat amb l’Artis quan aquesta companyia era l’única possibilitat d’estrenar a Mallorca; novel·lista i poeta a contracorrent, que ha rebutjat tant l’engatjament com els mals anomenats formalismes posteriors, mai no ha deixat de retre homenatge a la seva vocació literària. Sense preocupar-se en absolut d’allò que està de moda en un moment o altre, sense intentar mai de sortir-se de les seves possibilitats, sense donar massa importància a allò que fa. El plaer de l’escriptura en ella mateixa, sense acceptar imposicions ni tampoc vernissos que vesteixin amb posat transcendental allò que per damunt de tot és una activitat lúdica. És la lliçó que ens ofereix. Ben segur que encara ens resta per conèixer bona part, la major part, de l’obra de Palau i Camps; que les calaixeres de casa seva estan replenes d’originals que sense presses, sense exigències, esperen merèixer algun dia els honors de la impremta. Potser Josep Maria Palau pensa que això tampoc no és gaire important i que per a ell aquestes obres, en el mateix fet de l’escriptura, ja han acomplert la funció més important. Nosaltres sempre restarem un poc a l’aguait i esperarem il·lusionats allò que finalment tregui al carrer, reclamant també el plaer de la lectura que s’esgota en ella mateixa, sense donar-li cap altra importància.”

Ara, vint-i-cinc anys després de la seva mort, és un bon moment per a recordar aquest home que ens va fer passar tantes bones estones i que, a més, va treballar incansablement per a la llengua i la cultura del país i per a les seves criatures més petites, els insectes.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.