The Washington Post · Supriya Kumar i Karishma Mehrotra

Gurgaon, Índia. Yasuko Malhotra anà a l’Índia per primera volta el 1993, com a traductora d’uns monjos budistes que hi havien anat amb l’objectiu de conèixer la Mare Teresa. Sis anys més tard, hi tornà per amor.

Malhotra, que ara té 63 anys, conegué el seu futur marit en aquella primera visita. Després, decidí d’anar-se’n de Fukuoka, la seva ciutat natal al Japó, per traslladar-se a l’Índia, un país que encara avui prova de desxifrar.

Què és allò que més troba a faltar? “Tot”, diu Malhotra. “El meu menjar, la meva llengua… L’Índia i el Japó són molt diferents.”

Al seu estudi a Gurgaon, una extensa ciutat satèl·lit de Nova Delhi, Malhotra ensenya a joves japoneses receptes tradicionals i arranjaments florals típics. L’espai s’ha convertit en un refugi tant per a ella com per a més immigrants que senten nostàlgia del seu país.

El 2024 hi havia poc més de 8.000 ciutadans japonesos vivint a l’Índia. Tot i ser irrisòria per a un país de 1.400 milions d’habitants, la xifra s’ha multiplicat per quatre d’ençà del 2005, segons l’ambaixada japonesa. Molts japonesos són al país per treballar per a empreses japoneses com Maruti Suzuki, Panasonic, Toyota i Mitsubishi, que aquests darrers anys han inaugurat grans oficines i fàbriques als centres industrials de l’Índia. Amb el temps, la presència d’expatriats japonesos ha esdevingut molt evident a Gurgaon, on els restaurants japonesos serveixen sushi de qualitat i sake importat, i on clubs exclusius organitzen partides de mahjong, entre més esdeveniments culturals.

“El teu refugi japonès al cor de Gurgaon” és l’eslògan amb què s’anuncia Dia Park, un dels primers hotels creats específicament per a allotjar professionals japonesos. Yasuhito Ono arribà a l’Índia el 2010 per treballar com a xef a Dia Park; ara gestiona quatre restaurants a Gurgaon i Delhi amb la seva dona.

“A l’Índia no hi havia restaurants autèntics japonesos que satisfessin els gustos dels japonesos”, diu Ono. Els sabors japonesos, explica, atreuen molts clients indis. El 2020, el Japó exportà a l’Índia aliments preparats, alcohol i tabac per valor de 5,3 milions de dòlars; el 2024, aquesta xifra havia augmentat fins a gairebé 22 milions de dòlars.

Per als nouvinguts, explica Malhotra, la vida a l’Índia sovint pot ser solitària. En aquest sentit, explica que es considera una figura materna per a les joves japoneses que es traslladen a l’Índia acompanyant els seus marits, sovint a costa d’haver de renunciar a les seves pròpies aspiracions professionals.

Un matí de fa poc, a l’estudi de Malhotra a Gurgaon, cinc dones s’apleguen al voltant dels fogons, tot seguint les receptes al peu de la lletra. L’aire aviat s’omple de l’aroma de naps farcits de carn picada, pastissos d’arròs i rave, i un saltat d’ou i verdures a l’estil japonès. Quan acaben de cuinar, les dones seuen a menjar plegades.

L’àpat ofereix a les assistents una oportunitat per a parlar japonès fora de casa i per a compartir les seves frustracions i dubtes sobre l’Índia, com ara, quina és la millor farina índia per a fer pastissos d’arròs japonesos.

Entre les preguntes freqüents, explica Malhotra, també hi ha l’escola a què han d’enviar els seus fills, o bé quins regals comprar pel Diwali, el festival hindú de les llums.

A pocs quilòmetres de distància, a la segona planta d’un luxós complex d’apartaments gestionat per la promotora immobiliària Central Park, hi ha un món aïllat, conegut com a Sakura Town, un enclavament dissenyat per japonesos i per a japonesos. Segons Harleen Singh Rawal, vice-president d’hoteleria de Central Park, al complex, hi viuen prop de 300 japonesos.

El xef Ono i la seva dona serveixen menjars casolans a Ginza, el restaurant del complex, i hi ha una clínica d’acupuntura dirigida per Junko Okawa que ofereix tractaments corporals. Banys públics, una sala de mahjong i un simulador de golf completen les amenitats d’aquest complex al més pur estil resort. Obert a tothom, però habitat gairebé exclusivament per expatriats japonesos, Sakura Town funciona com una mena d’oasi de tranquil·litat enmig de l’enrenou general de Gurgaon.

Encara hi ha més exemples de la petjada cultural del Japó a l’Índia fàcils de trobar –si més no, si sabem cercar-los. En un dels centenars de centres comercials anònims típics de Gurgaon, per exemple, hi ha ni més ni menys que cinc restaurants japonesos en una sola planta.

A l’interior del restaurant Kuuraku, els treballadors saluden els clients que hi entren amb una reverència, mentre els xefs criden ordres en japonès. L’aroma de la soja i la carn a la graella impregna l’aire; les ampolles de sake s’acumulen a la barra; al pis superior, els clients es treuen les sabates i seuen en taules arran de terra.

Els clients indis solen arribar al restaurant amb les seves pròpies expectatives sobre la cultura japonesa, sovint més per l’anime –com més va més popular al país– que no pas per la tradició japonesa.

“En dos anys, les xifres d’audiència de l’anime a l’Índia han passat de 30 milions a 118 milions; de sobte, el món s’ha adonat que l’Índia és un mercat important”, diu Jayanto Banerjee, director d’operacions de Hakuhodo Sync, una empresa de publicitat japonesa amb una seu a Nova Delhi.

Els indis afeccionats a l’anime també solen tenir curiositat per uns altres aspectes de la cultura nipona, com ara, el menjar, la literatura o la papiroflèxia japonesa. Haruki Murakami ja no és l’únic escriptor japonès que omple les prestatgeries de les llibreries, on els títols japonesos –molts dels quals traduïts a l’hindi i a més llengües índies– són com més va més comuns.

Amb tot, la febre pel Japó dista de ser universal. Els ingredients i restaurants japonesos solen ser cars, per la qual cosa tan sols estan a l’abast dels indis o dels expatriats japonesos més rics.

Kento Takahashi, que es traslladà a l’Índia aquesta primavera amb la seva dona, tan sols pot permetre’s d’anar a restaurants com Kuuraku de tant en tant. Aquest jove de trenta anys treballa per a una petita empresa japonesa que ajuda unes altres empreses a contractar personal que parli japonès. És una feina amb futur, però no tan ben remunerada com la de molts dels seus conciutadans.

Quan es traslladà a l’Índia, Takahashi omplí la maleta de salsa de soja, mescles d’espècies i sopes instantànies, que, segons que explica, són massa cares a Gurgaon. La seva dona, aclaparada pel soroll i el ritme de la ciutat, ha tingut dificultats per a adaptar-s’hi.

“Volia quedar-me ací cinc anys, pel cap baix, però si la meva esposa m’ho demana, ens n’anirem d’ací a un any o dos”, acaba dient.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb