La incomoditat una altra vegada

“A qui dirigim exactament la nostra creativitat?”
Ho pregunta l’escriptora londinenca Sheena Patel a la seva primera exitosíssima novel·la Soc fan que ara ha publicat en català l’editorial Jande, amb traducció d’Elena Ordeig Vila, un llibre que parla tan estrepitosament clar que és translúcid i només has d’alçar-lo i fer-lo encaixar en el que t’envolta amb quatre gestos poc calculats. És com si Patel t’hagués no solament espiat a les xarxes, sinó que també se t’hagués ficat dins del cap, per sacsejar-te’l, per qüestionar-t’ho tot i alhora dir-te que ella (l’autora, la narradora, la protagonista, totes elles) no és ningú, “només” una fan. 

“Què esperem obtenir?”
Soc fan va ser la millor novel·la debut del 2022 segons The Observer, fou finalista del premi Dylan Thomas del 2023, finalista també del British Book Award del mateix any i nominada al Women’s for Fiction també el 2023. “Sheena Patel és una escriptora i ajudant de direcció de cinema britànica amb arrels índies, kenyanes i mauritanes. Pertany al col·lectiu de poesia 4 Brown Girls Who Write, que ha publicat una col·lecció de pamflets (Rough Trade Books) i una altra de poemes homònima (FEM Press)”, diu la promoció que n’ha fet l’editorial catalana. 

“I això com afecta la nostra veu?”
La primera paraula de la novel·la en l’edició en català és “Estalquejo”, escrit així. Abans de començar, però, les editores ja ens han fet una advertència en forma de nota: “per tal de traslladar la potència i l’efecte creat per l’autora, hem mantingut el cos justificat en bandera i amb el vocabulari popularitzat a les xarxes socials integrat en el text tal com presenta la versió original. La literatura queda impresa en un paper però és, sens dubte, un art viu.” 

“És important?”
La clarividència de Patel esfereeix i alhora és una arma esmolada que et deixa plena d’esquinçades i algun tall una mica més profund. La vaig llegir per primer cop fa un any, quan la va publicar en castellà Alpha Decay, i ara me l’he comprada en català per tenir-la a l’abast i la tinc tota guixada i subratllada i en vull parlar aquí i hi ha tantes coses que en vull dir que crec que l’única manera de posar el focus i acabar escrivint serenament sobre aquesta escriptura tan entenimentada i desequilibrada alhora serà prenent-ne un dels meus molts capítols preferits, un que és ple de preguntes, i desgranar a partir d’aquí alguna mena d’escrit que us empenyi a tots a buscar aquest vademècum a la llibreria del barri. 

“De quina manera el fet de posar en escena la nostra vulnerabilitat i convertir-nos en éssers performatius per guanyar el segell d’autoritat que aporta la blanquitud deformen el nostre jo més privat i secret?”
La novel·la de Patel es diu sovint que fa un retrat sobre com han canviat les nostres relacions i la nostra mirada cap als altres i cap a nosaltres mateixos arran de les xarxes socials, i és així: Soc fan passa a Instagram, gairebé, o passa a partir d’Instagram, i això em sembla una proesa des del punt de vista creatiu i un atreviment des d’un punt de vista més social i més personal. Però hi ha un tema a la novel·la que em sembla que és el que la fa encara més translúcida, com deia abans, i valenta, tot i que no m’agrada atorgar medalles de coratge i sé que a l’autora la incomodaria: Sheena Patel descriu com ningú el privilegi de la blanquitud al segle XXI, el descriu com ningú perquè el coneix i el persegueix i alhora el rebutja i el critica però el busca i s’hi baralla i s’hi emmiralla i s’hi oposa. 

“Qui podríem ser fora d’aquesta dinàmica unilateral?”
Es pot dir que Soc fan empaita respondre aquesta pregunta. Qui seríem si res no ens influís de cap manera, si poguéssim ser qui volguéssim sense tenir en compte ni l’existència ni l’opinió dels altres? Si només decidíssim nosaltres, cap a on aniríem? És més: sabríem on anar? I encara més: aniríem enlloc? Què ens empeny a moure’ns, a ser? Per a qui som què? Per a què som qui? El terra belluga, es torna tot tou llegint Sheena Patel. 

“Ens apropiem de la lluita dels nostres pares com si fos la nostra mentre explotem amb menyspreu el privilegi de realitzar-nos personalment.”
Falta una frase per acabar aquest breu capítol que m’està servint de pauta per dir-vos quatre de les mil coses que us diria sobre aquesta novel·la que no sé si és novel·la o manual d’instruccions. Falta una frase i jo ja sento com si m’haguessin fet pujar dalt d’un escenari sense roba i també sense ulleres i em demanessin que sense micròfon ni tampoc gaire temps intentés explicar què vull i que fos clara i breu i alhora convincent i se’m sentís de lluny. La vulnerabilitat a què t’exposa Patel només la puc descriure així. Fa dies que la vaig acabar de llegir i sé que aquesta segona lectura me l’ha feta assimilar d’una manera que tard o d’hora ressonarà en el que escrigui, com ho ha fet Otessa Moshfegh, amb aquella incomoditat creativa que només trobo creïble i fèrtil quan la llegeixo escrita per dones.¹

“Som capaços de preguntar-nos, qui soc jo, una pregunta que els nostres pares mai no es van poder fer; però ¿ens hem aturat mai a preguntar-nos a què volem accedir exactament?”
Així acaba el brevíssim capítol titulat “show business like no” de Soc fan, un llibre que posat davant de com s’aborda, per exemple, el genocidi de Gaza des d’Europa és ara mateix un mirall on cap de nosaltres resistirem veure’ns reflectits gaires minuts; o davant de com parlem de la crisi de l’habitatge, de la crisi o desastre o tragèdia que vulgueu…, la imatge que ens retorna de nosaltres mateixos és una pregunta que no sabem respondre, perquè és que no la sabem ni fer.  

¹ Tingueu unes incòmodes recomanacions d’estiu: Aquí baix de Laia Viñas, Basa de Miren Amuriza, Bucear en verano de Sara Stridsberg, Contra la nostàlgia de Maria Canelles, Dents de llet de Lana Bastasic, Mala olor de Nadia Hafid, El sótano de Begoña Huertas, Estación en curva d’Uxue Apaolaza, Gente muy fría de Sarah Maguso, L’estiu circular de Marion Brunet, La història de Roma de Joana Bértholo, La intrusa d’Irene Pujadas, La imbècil de Mercè Company, Las voladoras de Mónica Ojeda, Los divagantes de Guadalupe Nettel, Marrón de Rocío Quillahuaman, Marx y la muñeca de Maryam Madjidi, Materials de construcció d’Eider Rodriguez, Memorias de una beatnik de Diane di Prima, Nena, dona, altres de Bernardine Evaristo, Parla de Laurie Halse Anderson, Por qué haría yo de Mary Robison, Tienes que mirar d’Anna Starobinets, Una relació perillosa de Michela Murgia…