El cost imparable del creixement de l’absentisme laboral

L’absentisme laboral origina seriosos problemes per a les empreses i els treballadors, incloent-hi costs financers elevats, una disminució de la productivitat, una deterioració del clima social i un cercle viciós de sobrecàrrega per als treballadors presents, sovint causats per problemes de salut, condicions de treball difícils i preocupacions personals. El fet és que trastoca el funcionament normal de l’organització, crea mancances de personal i augmenta la pressió en el col·lectiu. El creixement registrat aquests darrers anys fa necessària una anàlisi de les causes, per a poder impulsar solucions eficaces.

A Catalunya, per exemple, el problema ja és molt greu. Les hores de baixa per incapacitat temporal s’han doblat de sobres aquesta dècada i ja representen més del 75% de totes les no treballades. Ahir l’Observatori de la Pime de Catalunya va presentar l’informe “Evolució de les baixes per incapacitat temporal a Catalunya 2013-2025”, que té per objectiu quantificar la situació de la incapacitat temporal (IT) a casa nostra. A partir d’aquí, elabora un seguit de propostes per afrontar la gran repercussió de la IT i millorar la gestió de les baixes laborals que afecten la gestió empresarial.

La realitat que presenta l’estudi és esfereïdora. L’anàlisi de l’evolució de les hores mensuals per incapacitat temporal, en valors absoluts, mostra que, aquesta darrera dècada, no han deixat de créixer. Si el 2013 es van registrar 3,8 hores mitjanes mensuals per IT per treballador, la xifra es va multiplicar per més de dos el 2024: es van assolir 7,9 hores, un augment del 108,0%. A més, les dades fins al tercer trimestre del 2025 també apunten a un nou augment, fins a 8 hores mitjanes mensuals per IT. Amb tot, la distribució és desigual per sectors i per grandària. Per una banda, el sector industrial és el que presenta més hores de baixa; i, per una altra, hi ha una relació entre la dimensió empresarial i la quantitat d’hores d’IT: com més gran és l’empresa, més hores d’IT registra.

Un dels aspectes detectats és que durant els períodes de cicles econòmics positius, les baixes per incapacitat temporal mostren una tendència a augmentar. En canvi, durant les recessions disminueixen. Tanmateix, a partir de la pandèmia de la covid-19, quan van créixer amb força les baixes per IT, es va trencar aquesta relació entre el cicle econòmic i la IT. La recuperació en la postpandèmia ha implicat el restabliment de la tendència, perquè hi ha hagut un augment del PIB i també de les baixes per IT. Aquest fet indica, entre més elements, que, quan les coses van malament, la gent aguanta més sense faltar a la feina per un malestar físic, perquè la por d’estar entre els potencials acomiadats augmenta notablement; i aquest raonament és l’invers quan les coses van bé.

En relació amb la durada de les baixes per IT, l’estudi mostra que hi ha hagut una reducció aquests darrers anys. El 2024, més del 75% dels casos no superen els 15 dies de baixa. Per tant, els processos són com més va més curts; en canvi, hi ha més persones de baixa. Aquest fet es podria explicar, en part, per una pujada de l’afiliació mitjana, que ha augmentat d’un 30,8% entre el 2013 i el 2024, però el nombre total de baixes ha crescut a un ritme molt superior, un 170,8% aquests darrers onze anys. La diferència fa difícil d’explicar que el creixement de l’efecte sigui sis vegades més gran. Una part petita ho pot explicar, però de cap manera no n’és la causa.

Entre la resta de factors que poden contribuir a l’augment de les baixes per IT hi ha l’envelliment de la població –i de les plantilles, és clar. Si ens fixem en la proporció de persones ocupades de més de cinquanta-cinc anys, veurem que augmenta any rere any, i aquest grup és precisament el que té baixes més llargues, de cinquanta-vuit dies, enfront dels trenta dies que es registren de mitjana general. Més sorprenent –si més no, per a mi– és que l’estudi destaqui l’elevada incidència entre els joves: “Tot i que la població més envellida està més dies de baixa, la població més jove és la que inicia un nombre més elevat de processos de baixa per IT.”

La incidència mensual mitjana el 2024 va ser de 47 baixes per cada 1.000 afiliats, però en el cas dels treballadors de 16 anys a 24 augmenta fins a 76. És a dir, la població més envellida està més dies de baixa, com acabem de veure, però és entre la població més jove on s’inicien més processos de baixa per IT. A què és degut? Pensem que, en una dècada, la incidència mensual mitjana en el grup de 16 anys a 24 pràcticament s’ha triplicat, i, en canvi, en el grup de més edat, de 55 anys o més, s’ha augmentat d’un 66%. I, en el global, la incidència s’ha doblat. Alguna cosa em grinyola…

L’informe també quantifica els costs associats a la IT, que equivalen a 2.565 euros anuals per treballador, cosa que significa un 6,4% del total dels costs laborals. Aquest valor ha pujat aquests darrers anys en tots els sectors i totes les dimensions empresarials i, malgrat que també han pujat tant els costos laborals per hora com les hores d’IT, l’augment d’aquest últim factor ha tingut més impacte en el creixement dels costs.

I una altra dada impressionant, però imaginable, és la “diferència de salut” que hi ha entre els treballadors afiliats al règim general i els autònoms. Efectivament, la incidència ha crescut d’un 116,1% entre el 2013 i el 2024 en el règim general, mentre que en els autònoms la incidència és molt menor, gairebé 40 punts menys en el cas de Catalunya, i pràcticament no ha variat del 2013 ençà. Per contra, en el cas de la durada, és més alta en els autònoms, cosa que apunta a un fenomen que tots veiem en el dia a dia, és a dir, que l’autònom tan sols frena l’activitat, quan la cosa és més que una indisposició. No té més remei que fer-ho així.

En termes comparatius, Catalunya presenta un nombre d’hores d’IT semblant als valors registrats al conjunt de l’estat espanyol, però els costs que se’n deriven són superiors, perquè aquí són més elevats. En comparació amb Europa, tant l’estat espanyol com Catalunya presenten dels percentatges més alts d’ocupats que no han treballat per IT, tot i tenir una desocupació més elevada. Vet aquí un altre punt que apunta al fet que hi ha alguna cosa més que falla en tot el sistema.

Dins l’estat espanyol, Catalunya és la segona comunitat amb una incidència més alta, amb 52,3 processos per cada mil treballadors en el règim general –la mitjana de l’estat espanyol és de 36,0. Tot amb tot, Catalunya és de les comunitats amb menys població amb alguna malaltia crònica i també amb menys proporció de població de més de seixanta-cinc anys. Per tant, l’edat i l’augment de malalties derivades d’un envelliment de la població no expliquen totes les diferències que es registren per comunitats autònomes.

Què passa? Són més malaltissos els treballadors catalans? O potser els tractaments no són tan eficaços? O en té menys? O el sistema fa que s’allarguin artificialment? Vet aquí que l’informe posa el dit a la nafra. No fa comparacions, però es poden extrapolar fàcilment. Resulta que Catalunya va la cua en despesa pública en sanitat, en relació amb el seu PIB, un 5,7%, per sota de la mitjana espanyola (6,3%) i també de la mitjana de la Unió Europea (6,5%). Aquesta menor inversió contribueix a tensions en l’atenció primària i a l’allargament dels processos assistencials, factors que afecten directament la durada i la gestió de les baixes laborals. Aquest fet s’expressa també amb un nombre més alt de persones en llista d’espera a Catalunya (24,6) que no a la mitjana de l’estat (17,9). Evidentment, cal dedicar més diners a la sanitat. Toquem què toquem, l’injust infrafinançament català penja per totes bandes i ens penalitza tots els aspectes de la vida.

En vista d’aquesta situació tan complicada, la PIMEC reclama de millorar la gestió de la incapacitat temporal. Això implica un ús millor de la infrastructura de les mútues col·laboradores amb la Seguretat Social, de manera que puguin fer les altes i baixes també per contingències comunes, reforçar la coordinació i el control amb el sistema sanitari, reduir la burocràcia a l’atenció primària i impulsar mecanismes de reincorporació progressiva al treball. No cal dir que la patronal subratlla que cal actuar amb urgència per garantir la protecció dels treballadors, però també la sostenibilitat del sistema i la viabilitat de les empreses, especialment les pimes.

Parlo amb Jordi Ginesta, secretari general de la PIMEC, perquè em faci la valoració d’alguns punts d’aquest estudi tan preocupant. “Amb l’informe hem comprovat, per exemple, que les diferències entre el mercat laboral català i l’estatal no són tan grans com ens podíem imaginar. Les IT fluctuen al revés de la taxa de desocupació en ambdós mercats. I en el mateix sentit de l’evolució del PIB. Això ens fa perdre productivitat i vol dir que no som capaços d’aprofitar les oportunitats dels bons moments de l’economia per fer més efectius els mercats laborals. I aquesta ineficiència, al seu torn, obstaculitza les possibilitats de les empreses de millorar les condicions de feina dels treballadors. És el peix que es mossega la cua”, em comenta.

En relació amb això que ha estat una sorpresa per a mi –la forta incidència dels joves en les IT–, em respon que hi té molt a veure el fet que tenen menys a perdre pels llocs que ocupen, en general. “No són pas patologies importants, sinó d’indisposicions, en general. Per això, els dies de baixa són molts menys que en el cas de la gent més gran. Normalment, els adults ocupen posicions de més responsabilitat a les empreses i s’hi pensen més a l’hora d’agafar baixes, si no és per casos molt justificats.”

En definitiva, un estudi que em sembla molt interessant i de gran utilitat, perquè ens ajuda a conèixer un aspecte que, com tants altres, malauradament, encara són poc analitzats de la nostra realitat empresarial.

PS. Si teniu interès a consultar l’informe complet, el podeu trobar ací.