25.09.2025 - 21:40
La immigració ha estat el gran tema polític de l’última setmana. El 18 de setembre el diputat dels comuns David Cid va escriure al diari Ara un article titulat “Som 8 milions, i si en som 10, millor” que va crear un gran enrenou. El diumenge 21 La Vanguardia va publicar un sondatge que vaticinava un creixement extraordinari d’Aliança Catalana, i malgrat que ja sabem com les gasten a can Godó, només cal parlar amb els amics i veïns per veure que el país va cap aquí. L’endemà RAC1 va entrevistar Sílvia Orriols, i el tall es va fer viral perquè la periodista Mònica Terribas va cometre l’error més imperdonable quan es vol rebatre un adversari: enfilar-se a la talaia de la superioritat moral i parlar amb agressivitat (Orriols no va haver de fer res per a vèncer amb contundència). I, finalment, hem viscut el debat i la votació sobre el traspàs de les competències sobre immigració a Catalunya, Gabriel Rufián que ha etiquetat de racistes els dirigents de Junts, i l’espectacle execrable de Pablo Iglesias a TV3 acusant de fer servir la “violència” els que critiquen el seu partit.
Tot plegat m’ha fet recordar una escena que vaig viure fa mig any, quan El matí de Catalunya Ràdio em va convidar a parlar per telèfon sobre l’onada de criminalitat que afecta els països nòrdics. Mentre m’esperava per entrar vaig sentir com els tertulians discutien sobre el problema de l’habitatge a Catalunya. La politòloga Estefanía Molina criticava l’acumulació de residències per part de la generació més gran, mentre que altres se centraven en els pisos turístics. Quan finalment vaig entrar, Ricard Ustrell em va xutar la pilota. “Vols afegir-hi res?” I vaig dir això: “Segur que la gran majoria d’oients estan pensant a casa que en els últims deu anys Catalunya ha crescut de més de 600.000 habitants i s’han acabat 90.000 habitatges. Ens hem de creure que la immigració no té cap efecte sobre el mercat immobiliari?” El silenci a l’estudi va ser tan espès que em vaig pensar que s’havia tallat la trucada. “Ara acabes d’obrir un meló…”, va dir una sociòloga. La incomoditat va ser total.
Com més hi penso, més inversemblant em sembla aquest moment, amb uns professionals de la paraula incapaços ni tal sols de mencionar la immigració com a causa de l’augment de preus. El motiu és la por que algú els pugui acusar de racisme. Fins ara el discurs oficial a Catalunya –establert per tertulians, actors i periodistes, i beneït pels polítics– ha estat que tots i cadascun dels habitants del planeta Terra que així ho desitgin poden venir a viure al nostre país. És més, quan arriben han de ser capaços d’empadronar-se, rebre una targeta sanitària i accedir automàticament al nostre estat del benestar. Negar aquest fet, posar límits al fenomen, ens han dit, és ser un feixista, algú d’extrema dreta.
Ho vam veure a l’article de David Cid, que escriu: “Situar el debat sobre quants catalans som o podem ser és nítidament comprar el marc de l’extrema dreta, independentista o espanyolista.” És a dir, que el control de fronteres que practiquen tots els països del món és una qüestió que els catalans no podem mencionar, com si fóssim uns nens a qui cal castigar. També es pregunta “què faríem nosaltres si fóssim avui al Congo, al Sudan o a Gaza?”. Bé, diputat Cid, emigrar a casa nostra segur que no, perquè els que provenen d’aquests països no arriben al miler de persones. És molt trampós confondre la tragèdia dels refugiats amb els immigrants econòmics que entren amb visat de turista. És també el que fa Gabriel Rufián amb l’estirabot contra Junts.
Evidentment es pot tractar la immigració de manera racista, i tots sabem que és la via de molta gent amb altaveu polític. Ara bé, si creiem que som una societat madura i democràtica i volem que el debat no el monopolitzin les opcions polítiques més a la dreta del parlament, hem de canviar les regles del discurs públic i denunciar l’actitud demagògica i autoritària dels diputats Cid i Rufián. Desitjar que desapareguin les fronteres de món és una opció lícita; tancar les portes als immigrants de fora de la Unió Europea per a impedir el dúmping social, també.
És important de recordar que el dret humà d’anar-te’n al país que vols i quedar-t’hi a viure no existeix. Llegiu-vos la Declaració Universal dels Drets Humans i no l’hi trobareu, a diferència de la llibertat d’expressió i associació, la presumpció d’innocència o l’existència dels sindicats. L’article 13 parla del dret de sortir del país propi i de retornar-hi, però enlloc no es menciona entrar a l’estat que vulguis per establir-t’hi (o firmar un contracte laboral). L’article 14 sí que recull el dret de demanar asil en cas de persecució ideològica, però, ho repeteixo, el dret universal de la lliure circulació de persones no existeix: són els estats els que tenen la sobirania de decidir qui hi pot travessar la frontera i quedar-s’hi, i sota quines condicions.
A Catalunya, ara mateix, un 25% de la població (dos milions de persones) ha nascut fora de l’estat espanyol. Aquesta dada de població nascuda a l’estranger ens col·loca en quarta posició a la Unió Europea només superats per Luxemburg (50%), Malta (30,8%) i Xipre (26,9%), i molt per sobre d’Espanya (17,1%), França (13,1%) o Itàlia (10,9%). D’aquests dos milions, més d’un 85% són immigrants econòmics –és a dir, no són ciutadans de la Unió Europea (que tenen uns drets limitats de lliure circulació) ni refugiats.
Les autoritats espanyoles haurien pogut, de manera legal i legítima, imposar restriccions a l’hora de travessar la frontera, signar un contracte laboral o accedir als serveis socials. És el que fan estats com el Canadà, Noruega, Austràlia, la Xina o el Japó. Espanya, en canvi, ha optat per deixar establir-se a tothom qui entra amb visat de turista, establir l’empadronament obligatori i fer regularitzacions massives constants. És una política migratòria que respon a uns interessos, és clar. La dreta hi veu un mecanisme per a importar mà d’obra barata de l’estranger, ensorrar les condicions laborals dels autòctons i subvencionar uns sectors econòmics improductius (d’aquí ve que l’explosió demogràfica comencés al final de la primera legislatura de José María Aznar). Més endavant l’esquerra hi va trobar una oportunitat de negoci quan es va construir un enorme tercer sector per a gestionar la pobresa dels nouvinguts, i així muntar observatoris i cobrar subvencions.
A tot Europa estem vivint el xoc entre aquests interessos econòmics de les elits (defensats també per algunes bombolles ideològiques) i la voluntat popular, perquè hi ha sondatges que mostren que el 60% dels europeus volen tancar gairebé del tot les fronteres. Els partits que en fan bandera ja voregen el 30% de la intenció de vot als grans països del continent, i són les classes treballadores les que alimenten la revolta. Això ens hauria de dur a un debat franc i obert –a la política i als mitjans– sobre el model que volem i quants immigrants econòmics estem disposats a acceptar, però a Catalunya ens tenallen dos fets incontestables: primer, el moralisme que encara ho empastifa tot, i sobretot que, gràcies a Podem, les competències migratòries continuen en mans dels espanyols.
