18.03.2026 - 19:17
Salvador Illa i Oriol Junqueras han fet marxa enrere de mutu acord per preservar la legislatura: havien tibat la corda fins a un punt que l’havien feta trontollar sense pretendre-ho. De manera que, dos dies abans que el govern rebés un càstig del parlament, un cop amb prou potencial per a precipitar una qüestió de confiança o unes eleccions anticipades, el president de la Generalitat ha acceptat de retirar del parlament el projecte de llei del pressupost i de la llei d’acompanyament. És Illa qui ha fet la concessió més gran. Es pot ben dir que la política catalana ha recorregut camins inexplorats aquestes darreres dècades però Illa ha estat el primer a desbrossar aquest d’avui: un govern no havia retirat mai un pressupost ja admès a tràmit per la cambra i a punt per al primer debat.
El president de la Generalitat ha assumit el tràngol però ha provat de sortir-ne tan poc perjudicat políticament com ha estat possible: ho ha fet amb la màxima solemnitat, amb una compareixença institucional al palau, mirant d’impedir que el moviment s’interpretés com una reculada. I això que la consellera d’Economia, Alícia Romero, havia negat dimarts al matí que fossin en aquest punt, malgrat que faltaven poques hores perquè tot s’acabés de precipitar.
Illa ha revestit de justificacions una retirada que ell mateix havia tancat ahir amb Oriol Junqueras. L’ha presentada sobretot com un impuls definitiu per a un pacte sobre els comptes. L’acord compromet ERC a negociar, cosa que no havia volgut fer fins ara perquè el govern espanyol no havia fet cap gest per a comprometre’s amb una gestió progressiva de l’IRPF per a Catalunya. En això, ERC també ha cedit: Junqueras, en una conferència de premsa a la seu nacional del partit, ja no ha posat l’IRPF com a condició indispensable per a asseure’s a parlar dels comptes. Els republicans han acceptat de “negociar per aprovar” els comptes abans de final de juliol.
I això què vol dir? No compromet ERC a votar-hi favorablement. Dóna, això sí, més marge a les dues parts per a trobar vies alternatives d’acostament. Ho han dit, literalment, així: “Ens deixem més temps per a cercar els camins dins el marc dels acords signats que han de permetre de preservar l’estabilitat del país en un moment especialment convuls.” Si l’entesa es mantingués, i Illa tingués garantit el vot d’ERC, el govern hauria de tornar a enviar el pressupost al parlament, a tot estirar, a final de juny. Fins llavors, les dues parts tenen temps d’acabar de reconduir la situació.
Són més de tres mesos en què poden passar coses decisives perquè es decanti la balança. El govern espanyol hi tindrà un paper especialment destacat. La vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ja haurà presentat al Consell de Política Fiscal i Financera la translació legislativa de l’acord de finançament, amb la incògnita de si s’hi inclourà cap referència a l’IRPF i en quins termes, perquè s’entreveu molt difícil d’alinear-se amb les reclamacions d’Esquerra. Però, sobretot, Montero serà després rellevada al capdavant del ministeri per encapçalar formalment la candidatura a les eleccions d’Andalusia del juny, encara no convocades, i caldrà veure si qui assumeix el càrrec manté com a línia vermella una concepció de la gestió dels imposts en xarxa. És a dir, si es manté en la defensa, a tot estirar, d’una gestió compartida dels tributs, o està disposat a negociar una capacitació perquè la hisenda catalana assumeixi per fases, anant bé a partir del 2028, la recaptació i la gestió de l’impost sobre la renda.
La negativa del PSOE a acceptar l’IRPF, malgrat que forma part del pacte d’investidura d’Illa, havia acorralat el president de la Generalitat en un cul-de-sac. Perquè això que es dirimeix a hores d’ara no és si el govern pot tenir un pressupost enguany o no, sinó si tindrà almenys un pressupost aprovat per a tota la legislatura. I si és que no, aleshores la pregunta és una altra. Pot sostenir-se un govern durant quatre anys sense la confiança del parlament per a aprovar ni tan sols una vegada aquesta eina bàsica de governabilitat? L’any vinent, amb les eleccions municipals, i el següent, amb les catalanes previstes, no entren en els càlculs dels partits. És clar que Illa no fa res que no hagi assajat abans Pedro Sánchez al congrés espanyol. El PSOE i Sumar no tenen ni tan sols l’expectativa d’aventurar-se a presentar uns comptes.
Ara ERC s’ha avingut a sospesar alternatives a l’IRPF per acabar de decidir si dóna suport al pressupost o no. Això obre noves possibilitats, però amb el pas dels mesos ha aparegut una certesa que no es pot esbandir amb facilitat: no hi haurà hipotètics avenços en sobirania sense que entri en l’equació el govern i el congrés espanyols. Aquesta supeditació a Madrid condiciona les limitacions del traspàs de Rodalia, la condonació de part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmic, el consorci per a les inversions en infrastructures, l’acord de finançament i l’IRPF. Es poden tancar acords, però la materialització és una altra cosa. I al final, tan sols resten les coses que passen de debò. Els militants d’ERC van avalar, dividits, la investidura d’Illa en canvi d’allò que es va anomenar la “sobirania fiscal”.
El govern evitarà tensions de tresoreria amb el suport garantit d’ERC al suplement crèdit que el consell executiu aprovarà demà. Junqueras ja havia deixat clar de bon començament que no deixarien caure el govern i que s’avenien a validar els decrets que donessin més aire a les limitacions de la pròrroga pressupostària. Tot esperant que el govern l’acabi de concretar, el suplement serà d’una xifra entre 5.000 milions i 6.000 milions d’euros, segons que ha precisat Junqueras. Amb això l’executiu arribarà en condicions a l’estiu, quan, definitivament, hi haurà el punt d’inflexió per a la legislatura.
