El govern i ERC s’atansen a l’abisme en una setmana decisiva per al pressupost. La data límit que tenen per a arribar a un acord és divendres, quan el parlament farà la primera votació del projecte dels comptes i la llei d’acompanyament. El govern i ERC exhaureixen el compte enrere sense haver acostat prou les posicions per desllorigar la situació. La de divendres és la presa en consideració dels comptes a la cambra, la votació inicial que ha de permetre, o no, que es continuïn tramitant, i Esquerra manté la seva esmena a la totalitat, com la resta dels partits de l’oposició. Si res no canvia, Salvador Illa rebrà un fort revés parlamentari de conseqüències incertes. Un retorn dels comptes ha estat tradicionalment sinònim d’una posterior qüestió de confiança o d’un avançament electoral. És així perquè implica una desautorització del govern per part del parlament, la constatació que l’executiu ha perdut els suports per a governar. Però el govern ha insistit que no preveu cap altre escenari que no sigui que el pressupost tiri endavant, i espera que Esquerra cedeixi.

A ningú no li convenen ara unes eleccions. Especialment a ERC, amb Oriol Junqueras encara inhabilitat i sense candidat a presentar. Però tampoc al PSC: el 2024, els socialistes van sumar una majoria justíssima amb ERC i els Comuns. Amb un escenari de possible ascens de l’extrema dreta, podrien quedar-se lluny en un hemicicle difícilment governable. Al mateix temps, aquests comptes són l’última eina de pressió que té ERC sobre Illa, perquè podrien ser els únics comptes de la legislatura. L’any vinent hi haurà eleccions municipals i, el següent, tocarien les catalanes. Les turbulències que sempre causen els interessos electorals són males conselleres. Per tot plegat, si ERC avala els comptes sense lligar curt el compliment dels acords de la investidura, haurà perdut capacitat d’influència sobre el govern.

En aquest torcebraç que ja fa tants dies que dura, el partit de Junqueras ha pres distància de la situació: no se sent responsable de la decisió d’Illa de dur els comptes a la cambra sense tenir-ne el suport assegurat. Consideren que és el president de la Generalitat qui ha forçat la situació innecessàriament, mentre que el govern atribueix la desavinença a un canvi d’opinió del partit, accentuat després de la darrera reunió de Junqueras amb el president espanyol, Pedro Sánchez.

ERC exigeix un camí transitable per fer efectiva la recaptació de l’IRPF a Catalunya, segons que apunten fonts del partit. No en tenen prou amb les declaracions públiques d’Illa i dels consellers Albert Dalmau, Sílvia Paneque i Alícia Romero. És Madrid qui ha de cedir, segons ERC, i no sembla fàcil que passi, tot i que el fet que el PSOE hagi passat el tràngol de les eleccions de Castella i Lleó pot facilitar-ho una mica més. Un dels elements que més influeixen en l’enrocament són els interessos electorals de la vice-presidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, a les eleccions andaluses previstes per al juny. Hi ha implícit l’argument que ara mateix una cessió a Catalunya seria rebuda amb recels anticatalanistes que podrien perjudicar-la electoralment. El calendari de Montero no casa amb el d’Illa.

De fet, Montero no ha traslladat de moment tampoc al Consell de Política Fiscal i Financera les reformes legislatives per a fer possible el nou sistema de finançament pactat amb Esquerra. És en aquestes lleis que ERC voldria que s’introduís aquest avenç progressiu en la gestió i recaptació catalana de l’IRPF. Cal no oblidar que el pacte d’investidura entre el PSC i ERC incorporava el compromís que aquesta recaptació comencés enguany. Els republicans acceptaven el pla del govern per començar-la el 2028, i han instat els socialistes a acordar les fases posteriors i posar-les en el calendari, però ara el govern veu igualment difícil l’horitzó del 2028, l’últim any de la legislatura, teòricament. Insisteixen, entre més raons, que l’Agència Tributària de Catalunya no té els mitjans humans i tecnològics necessaris.

Els plans de creixement de l’executiu per a la hisenda catalana no preveuen en cap cas un traspàs de personal de l’agència tributària espanyola. Aquesta premissa allarga i complica el redimensionament de l’agència, perquè requereix un procés molt més lent per a la creació de noves places i la formació del personal tècnic necessari. És un peix que es mossega la cua: la hisenda no està preparada perquè és difícil d’aconseguir-ho amb aquests condicionants.

Per una altra banda, el govern espanyol no ha acceptat mai que Catalunya recapti i gestioni l’IRPF completament. En el marc de l’acord de finançament, va parlar d’una gestió en xarxa dels imposts, sense que això impliqui sobirania per part dels governs autonòmics. En la reunió de la comissió bilateral del juliol de l’any passat, el govern català i l’espanyol van arribar a un acord inconcret sobre l’impost sobre la renda, que no comprometia Madrid a cedir una gestió i recaptació total a Catalunya ni n’establia cap calendari. Es comprometien només a “treballar per fer efectiu el desplegament de la hisenda catalana, tot impulsant els canvis legislatius pertinents perquè l’Agència Tributària de Catalunya assumeixi progressivament competències en la gestió de l’IRPF, i que aquestes es puguin acordar en el futur respecte d’uns altres tributs”. És a dir, van diluir el compromís el verb “treballar”, que no compromet cap resultat positiu en els intents, i no van determinar les “competències”, que conseqüentment no són totes.

La realitat és que ERC no vol deixar caure el govern. Junqueras ha ofert el suport del partit per aprovar nous suplements de crèdit i per tornar a dur el pressupost a la cambra al juny. De fet, han declarat reiteradament que voldrien que hi hagués comptes. Però el govern va prémer l’accelerador perquè volia passar aquesta pàgina el primer trimestre de l’any. Les converses continuen.