Ígor Stravinski: “El so de la Rambla no s’assembla a cap altre”

“Per opinar, has de partir de la informació. Per això, quan vaig començar a fer periodisme de Barcelona, el primer que vaig fer va ser buidar sis-cents llibres sobre la ciutat. Llavors vaig pensar que ja podia començar a escriure sobre Barcelona.” Aquest va ser el punt de partida que Lluís Permanyer, un dels cronistes més reconeguts de la ciutat, es va imposar l’any 1987 quan va decidir de dedicar-se en cos i ànima a estudiar, documentar, investigar i narrar la seva ciutat.

Ara que fa un mes i mig de la seva mort, l’Ajuntament de Barcelona publica una edició molt ampliada d’una monumental documentació que tanca la seva recerca més personal i exhaustiva sobre citacions de testimonis de tots els temps sobre Barcelona. El volum aplega més de mil dues-centes citacions de vint segles que, durant gairebé quatre dècades, Permanyer ha anat recopilant amb paciència i perseverança d’entomòleg per oferir-nos les impressions que la ciutat i els barcelonins han causat en milers de personatges al llarg de la història.

Barcelona, una multitud d’instants viscuts en vint segles

Explica l’autor que la primera cosa que li va cridar l’atenció va ser que tot un grup d’escriptors francesos se sentís atret pel Barri Xinès després de la Primera Guerra Mundial. Va començar localitzant, copiant i guardant en una carpeta totes les citacions que trobava en la premsa i en la literatura. Les descobertes que feia van ser per a ell un estímul extraordinari, perquè li oferien pistes per a saber coses de la seva ciutat que fins llavors no havia ni sospitat.

El primer recull, Cites i testimonis sobre Barcelona (la Campana, 1993), es va exhaurir de seguida i l’autor obtingué el reconeixement i la col·laboració de molts barcelonins i uns altres periodistes que durant anys van anar informant-lo de més referències i tresors bibliogràfics de tota mena i època. Des dels geògrafs, escriptors i naturalistes llatins del segle I fins a Freddie Mercury, passant per una multitud de personatges que algun dia han trepitjat la ciutat i s’han deixat seduir o intrigar pels seus encants i misteris.

Com deia Antonio Tabucchi de l’obra de Fernando Pessoa, aquest llibre és un veritable bagul ple de gent. Des de Voltaire i Giacomo Casanova, empresonat a la Ciutadella de Barcelona el 1768, o Cervantes i el Quixot, fins a Leonardo Padura i Rafel Amargo, passant per Patricia Highsmith, Unamuno, Pío Baroja, Henry Morton Stanley, Luis Buñuel, Léo Ferré, Simone de Beauvoir, Victor Hugo, Max Aub, Pierre Vilar, James Joyce, André Malraux, Keith Richards, George Foreman, Charles Trenet, Leonard Cohen, Albert Einstein, Peter Gabriel, Jean-Paul Sartre, Henry Miller, Truman Capote, Errol Flynn, Benjamin Péret i un llarg miler de grans representants de la cultura i l’actualitat mundial durant segles.

El llibre és ple de tresors i descobertes que intentaré, de manera aleatòria, seguint els meus impulsos i preferències, transmetre al lector. És un collage immens per on navegar orientant-se per les impressions i els instants de vida a la ciutat que una legió de persones curioses, que han deixat el seu impacte en la nostra societat i en la cultura universal i la història, han volgut expressar en algun moment de les seves vides.

Són com una allau d’instants viscuts en tots els racons de la ciutat i en cada dècada de la història que ens ajuden a configurar el nostre mapa a la inòpia d’una vella i enigmàtica Barcelona que sempre ha estat un pol d’atracció per a ments despertes i sensibles de tot el planeta. En certs moments de la lectura del llibre, sents nostàlgia d’una ciutat que has conegut i que avui dia va desapareixent, uniformitzada i vulgaritzada per la invasió depredadora del turisme de masses i les seves conseqüències en la vida i el paisatge urbans.

Explica l’autor en el pròleg que per a ell ha estat una feina gratificant i molt divertida, que, a més a més, li ha aportat sorpreses inesperades, com, per exemple, descobrir la novel·la publicada a Londres el 1934 pel popular escriptor Rupert Croft-Cooke Cosmopolis. Una narració que no tan sols situa l’acció a Barcelona, sinó que hi tenen un paper destacat un pare i un fill de cognom Permanyer.

Si per a l’autor ha estat una feina gratificant i divertida plena de sorpreses, també ho és per al lector, que, guiant-se per la seva curiositat i el seu instint, pot imaginar-se un quilomètric pla seqüència de la ciutat i els seus carrers al llarg de molts segles, plagat de personatges curiosos i fascinants, que potser es van encreuar sense reconèixer-se, o ens els podíem haver encreuat alguna vegada pels carrers de la ciutat en les nostres passejades reals o imaginàries.

Les seves impressions i les nostres en llegir-los exciten la imaginació i recreen en les nostres ments un nou tapís, ben teixit per davant i ple de nusos i imperfeccions per darrere, que configuren un tot on el visible i l’invisible xoquen per formar un espai nou. Tan vital i viscut com amb ingredients onírics, fruit dels reflexos que projecten l’orografia, l’arquitectura i els colors i les olors dels carrers, sumats als sons, la música i l’esperit vital i humà dels seus ciutadans, viatgers i passavolants.

El treball de Permanyer és enciclopèdic, total. Des de pensaments i frases úniques fins a capítols de llibres, passant per lletres de cançons, entrevistes, dissenys, còmics… És impossible de resumir-lo. I a més a més, fóra un error intentar-ho. A continuació, en faig una breu selecció, un tast de continguts perquè els lectors se’n facin una idea.

Primeres impressions

“A Barcelona, un traginer m’admira pel seu llenguatge, i em plau com a persona; és un noi alt, fort, vigorós, ple d’una energia salvatge, i veure’l alegra l’esperit. Al seu costat, què és un gran d’Espanya?” (Stendhal, 1823)

“Hi havia petits munts d’avellanes, i feia tant temps que havien emigrat de Barcelona que ja sabien dir, en anglès ‘A catorze, els dos petricons’.” (Charles Dickens, 1865)

“Ahir, ebri de felicitat, em va ser impossible aguantar-me les llàgrimes que contínuament erm relliscaven per les galtes, em semblava que veia amb els meus ulls oberts el més bonic dels somnis de la meva vida: la República Universal.” (Alexandre Dumas fill, 1868, en presenciar una manifestació a Barcelona)

“Aquesta ciutat és la més bella d’Espanya, i sens dubte el dia que aconsegueixi estendre’s del Llobregat al Besòs, podrà competir amb les millors d’Europa i Amèrica. En quina altra ciutat de la meva pàtria podria celebrar-se una Exposició Universal? Siguem francs: calli Madrid, rendeixi’s Bilbao. A cap.” (Emilia Pardo Bazán, 1889)

“L’ordre de la meva detenció s’havia donat a correcuita a totes les ciutats d’Espanya. Si més no, al carnet d’un dels policies de Barcelona, pertanyents a la ‘brigada de socialisme i anarquisme’, he vist el meu nom entre els reclamats. El meu nom estava desfigurat de tal manera que no hi havia manera de desxifrar-lo.” (Lev Trotski, 1917)

“Tenia set anys aleshores. Però hi estava interessat. Quan era un nen seguia els esdeveniments d’Espanya en la mesura que podia; el primer que recordo haver escrit és un article per al diari de l’escola sobre la caiguda de Barcelona el 1939, que va ser una gran tragèdia.” (Noam Chomsky, 1998)

“… Tot i això, vaig arribar a Barcelona amb una mica d’ansietat. La ciutat formiguejava al voltant nostre, ens ignorava, no compreníem el seu llenguatge: quin mitjà podíem inventar per fer-la entrar a les nostres vides? Era una juguesca la dificultat de la qual de seguida em va exaltar. Vam anar a parar prop de la catedral, a una pensió de les més mediocres, però em va agradar la nostra habitació; a la tarda, durant la migdiada, el sol disparava els seus dards vermells a través de les cortines de domàs, i era Espanya qui em cremava la pell.” (Simone de Beauvoir, del viatge que va fer amb Sartre el 1931)

“Qui vulgui menjar bé, que vagi a Espanya i especialment a Barcelona. S’ho passarà bé. Tots els souvenirs que em calien els tinc guardats aquí –s’assenyala l’estómac–, que és on estan millor. Puc dir que porto Barcelona a l’estómac.” (George Foreman, 1995)

“Multipliquin Barcelona per deu i tindran Nova York.” (Jules Romains, segle XX)

Mirades crítiques

“Barcelona és una ciutat desagradable. Estic temptat d’afegir que és l’última ciutat de la península. Lletja, vulgar, cridanera […] Barcelona com sempre. Uns tipus massissos i unes nenes d’una elegància agressiva naveguen per les Rambles amb un aire de tramvies de diumenge.” (Jorge Luis Borges, 1920)

“Al Barri Xinès no és difícil trobar algú que per uns quatre duros estigui disposat a esbandir del mig a qui li diguin. Els pinxos mercenaris no són casos aïllats, ni de bon tros. Són una escola política de la burgesia catalana, vinculada a altes traïcions (…) El burgès català, a més de ser pusil·lànime, és ignorant. Es distingeix per la seva manca absoluta de bon gust.” (Ilià Ehrenburg, 1932)

Rambla i Barri Xinès

“[…] i quan vam arribar a Barcelona vam anar a un local de flamenc molt famós que hi havia a la Rambla. Llavors aquella part de la ciutat era una mica aspre i quan vam sortir a les tres de la matinada vam trobar que s’havia organitzat una baralla: hi havia gent tirant coses al meu Bentley, i va intensificar-se tan bon punt van veure que ens acostàvem […] va aparèixer la policia i, gairebé sense adonar-me’n, em vaig veure en plena nit ficat a dins d’una paròdia de judici.” (Keith Richards, 1967)

“Novembre de 1938. A Barcelona feia un temps esplèndid per als bombardeigs. Els cafès de la Rambla eren plens de gom a gom. No hi havia gaire cosa per a beure, llevat d’un beuratge dolç i gasós anomenat ‘taronjada’ i un líquid espantós que semblava xerès. No hi havia menjar, per descomptat. Tothom era al carrer gaudint del fred només de la tarda. No hi va haver cap bombardeig com a mínim durant un parell d’hores. Les parades de flors il·luminaven i embellien la Rambla. ‘Totes venudes, senyors: són per als funerals dels morts del bombardeig de les onze.’ Pobra gent.” (Martha Gellhorn, 1938)

“Les olors del port pugen els estrets carrerons entortolligats dels barris vells on la roba i els llençols als balcons semblen domassos d’un dia de festa perpètua.” (Jacques Dupin, 1961)

“A Barcelona, hi he visitat el barri gitano. Les sòrdides barraques s’alineen davant el mar. Els infants amb vestits esparracats juguen entre el fang i la pols; els adolescents, desvergonyits, pidolen cigarretes. La sorra, allà on peten les ones, està farcida d’immundícies.” (Pierre Gamarra, 1961)

“Com més ric és el país, més simple és el pagès. I els catalans combinen un senzill esperit pagès i un llenguatge pueril amb un sentit comercial altament desenvolupat. Per a ells, igual que a Galícia, la vida és una cosa pràctica, perquè hi ha massa bon sentit de la mena més àrida i molt escàs sentit de la mort.” (Ernest Hemingway, 1932)

“Les senyoretes d’Avinyó, com em pot arribar a irritar aquest nom! Va ser Salmon qui se’l va inventar. Ja sap que al començament es deia El bordell d’Avinyó. Sap per què? Avinyó ha estat sempre per mi un nom ben conegut, un nom lligat a la meva vida. Jo vivia a dues passes del carrer d’Avinyó. Allà és on comprava el paper, els colors d’aquarel·la.” (Picasso, 1933)

“Enlloc he col·leccionat més quantitat d’ulls grisos que a Barcelona.” (Pedro Salinas, 1933)

“Primer vam anar a Barcelona. Ens va semblar extraordinari veure tants homes pels carrers. No hauria imaginat mai que encara quedessin tants homes al món.” (Gertrude Stein, durant la Primera Guerra Mundial)

“És el carrer on viuen juntes a la vegada les quatre estacions de l’any, l’únic carrer de la terra que jo desitjaria que no acabés mai, rica en sons, abundant de brises, bella de trobades, antiga de sang, la Rambla de Barcelona.” (Federico García Lorca, 1935)

“El so de la Rambla és d’allò més peculiar. No s’assembla a cap altre.” (Ígor Stravinski, 1935)

Guerra i revolució

“Transformarem Madrid en un verger, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens.” (Gonzalo Queipo de Llano, 1936)

“Planten una metralladora davant l’església dels Carmelites i, en sortir els religiosos, van caient un a un […] Un altre baixa vacil·lant a poc a poc per la Diagonal, amb les mans unides sobre el pit. Resant. Quan ha recorregut prop de cent passes, li disparen per l’esquena i cau.” (Megan Laird, 1936)

“El prodigi de Barcelona rau en el mateix plànol de la ciutat, on es poden distingir clarament les divisions de les classes econòmiques que estan en guerra entre si.” (John Langdon Davies, 1936)

“Cap a les tres de la matinada es van veure camions amb els guàrdies d’assalt que anaven a requisar les millors existències de les armeries: fusells i pistoles, cartutxos i caixes de pólvora. Quan a les cinc de la matinada, el tret d’un canó va donar el senyal d’alerta, només vam trobar a les armeries preses per assalt escopetes de caça, pistoles per a dones i altres menudeses.” (Émilienne Morin, 1936)

“No et pots imaginar l’entusiasme i l’alegria dels qui se n’anaven, i la gran multitud que havia vingut a veure’ls desfilar al llarg de l’avinguda principal de la Rambla fins a l’estació, una cadena ininterrompuda de persones aplaudint-los. Ja no hi ha capellans ni monges, i les esglésies que no han estat cremades tenen les portes precintades.” (Benjamin Péret, 1936)

“Albert Camus va qualificar la tortura i l’assassinat d’Andreu Nin com el ‘punt d’inflexió en la tragèdia del segle XX’.” (Willy Brandt, 1936-39)

“Si a Barcelona eres feliç, ara no malmetis la teva felicitat.” (Antoine de Saint-Exúpery, 1937)

“La Sagrada Família no és un gratacel. És un grataidees.” (Jean Cocteau, 1950)

“[…] contra els processos de Praga i contra les execucions de Barcelona reconeix totes les pàtries, però només en serveix una, la llibertat.” (Albert Camus, 1952)

El roig per a néixer a Barcelona, el negre per a morir a París

“Per l’anarquista a qui dónes/ els dos colors del teu país/ el roig per a néixer a Barcelona/ el negre per a morir a París” (Léo Ferré, cançó “Thank you Satan”)

“Barcelona és la ciutat. És d’avui; és d’ahir. És d’avantguarda i sòlidament arrelada en les tradicions culturals. Des de l’edat mitjana reivindica el seu art i la seva llengua per dur més enllà la seva cultura. Barcelona és catalana. Inquieta, revolucionària, reivindicativa. Forta i orgullosa de la seva originalitat i dels seus particularismes. Viva i violenta. Barcelona és el món. Avui les figures planetàries de l’art, Picasso, Miró, Gaudí, Dalí, han passat per Barcelona i per Catalunya, on han nascut. Sense comptar tots els qui han creat el teixit profund de la ciutat.” (Editorial de la revista Dada. Recueil littéraire et artistique, 1995)