Ícaro: la semana en llamas s’ha estrenat aquest mes de gener amb molta discreció a Filmin, però amb molta més indignació quan s’ha acabat sabent que es tracta d’un documentari sobre les protestes contra la sentència del procés de l’octubre del 2019 del punt de vista dels antiavalots de la policia espanyola. I no sols això: que es tracta d’una exaltació patriòtica d’aquesta unitat i de la violència que va exercir aquelles dates contra els manifestants independentistes. Filmin ha rebut nombroses baixes de subscriptors i una allau de crítiques per haver difós el film (produït el 2022, però estrenat ara), que a final de mes ja deixarà d’emetre.

Perquè es tracta d’un film tant de part, que sembla elaborat pel departament de comunicació de la policia espanyola. És entusiasta. I queda molt lluny de poder-se qualificar de documentari periodístic malgrat el fet que les dues directores i guionistes, Elena García Cedillo i Susana de Alonso, es presenten com a tals. No hi ha periodisme perquè no hi ha una voluntat d’explicar ni entendre uns fets, sinó de manipular-los. I només pot ser deliberadament, perquè només es pot entendre així l’omissió de fets importantíssims del context polític i social en què es produeixen aquelles manifestacions grans i persistents de la tardor del 2019 contra la sentència que condemnava a un centenar d’anys de presó els dirigents independentistes responsables d’un referèndum reprimit amb una violència extraordinària per aquests mateixos agents.

No hi ha cap esforç d’explicar-ho, com tampoc d’entendre per què tants milers de catalans es van manifestar tants dies contra aquella sentència, què significava, ni d’on sortia tota aquella fúria contra la policia espanyola, que dos anys abans havia apallissat gent gran, havia causat un miler de ferits, havia rebentat escoles… Tot això no existeix al documentari, deliberadament. Perquè la proposta consisteix a explicar com la Unitat d’Intervenció Policíaca (UIP), els antiavalots de la policia espanyola, es va preparar i es va desplegar pels carrers de Barcelona per reprimir aquelles protestes. Sempre del punt de vista dels policies: el relat es construeix amb entrevistes a un grup d’agents que van participar en aquella repressió i que recorden l’experiència, amb la incorporació d’imatges enregistrades pels policies mateixos: de l’helicòpter, dels antiavalots i dels infiltrats en les línies dels manifestants durant els avalots.

El resultat és un caos d’imatges i sons de topades amb manifestants, del foc de les barricades i de la destrucció dels carrers després dels avalots d’aquells dies. És el relat d’un enviament de tropes d’Espanya cap a un territori controlat on la població s’ha revoltat, com una colònia en rebel·lió, un Vietnam espanyol: parlen agents d’unitats arribades de Madrid, Valladolid i Sevilla, també de Galícia i de més indrets, amb l’ànim de reprimir aquella gran revolta. Un altre “a por ellos”. Però aquesta vegada es veuen sorpresos.

I el primer ensurt el tenen el dilluns 14 d’octubre de 2019, a l’aeroport, perquè no s’esperen tanta gent ni les topades amb manifestants que se’ls encaren i els ataquen a l’aparcament. D’entrada, quan es troben tota aquella gentada arribant a l’aeroport, no hi veuen manifestants exercint el dret de protesta, sinó salvatges que els odien i que els envolten amenaçadorament; i, després, es troben amb una actitud que no és la mateixa que la de la gent que anava a votar el Primer d’Octubre i amb qui es van acarnissar d’aquella manera. Ho van comprovar sobretot a Urquinaona.

La por dels policies

“No era la clàssica càrrega en què la gent fuig corrents, no, no; aquesta gent no se n’anava”, relata Puma 54 de Madrid, que afegeix un comentari que és del tot mentida i que tant els fa als responsables del documentari: “Feia molts anys que la Policia Nacional no intervenia en una qüestió d’ordre públic a Catalunya.” Feia només dos anys van deixar, juntament amb la Guàrdia Civil, un miler de ferits entre els votants del referèndum. Reno 13 de Valladolid afegeix: “Allò que vam veure allà no era gent de pau, era gent agressiva, no era el manifestant independentista de la Diada.” I un altre es feia creus de la quantitat de manifestants aplegats a la Via Laietana aquell dilluns, quan van arribar a la prefectura de la policia espanyola: “Normalment, veiem que la gent té un cert temor quan ens despleguem, però allà ja vam veure que no.” I Puma 50 de Madrid recorda, espantat, amb una música de tensió creixent, pròpia d’un film d’acció quan els herois es troben acorralats: “Allà t’adones que hi ha alguna cosa diferent, que l’objectiu som nosaltres. Ja no hi ha protesta.” La música s’atura en sec, un segon i mig de silenci, i Puma 50 Madrid rebla: “Hi ha odi.” I la música esclata.

Un sensacionalisme de manual que evidencia i testimonia, això sí, aquell moment en què els policies espanyols van perdre la batalla, en què els manifestants, indignats i enfurismats, els van atemorir: “La nostra munició no era infinita” (però com aquesta expressió normalitza i justifica l’ús de les pilotes de goma contra els manifestants), “no ens podíem quedar sols”, “a un company, li vaig dir que no sabia com ens en sortiríem”, “allò fou com una guerra, i en una guerra l’enemic vol baixes, moltes baixes”… Fins que arriben al relat lacrimogen de l’antiavalot ferit al cap i que va quedar inconscient. Però cap informació, de cap mena, sobre com ni qui el va poder ferir: només el relat dels seus companys colpits per l’incident i unes imatges enregistrades pels policies mateixos on es veu com miren d’ajudar l’agent ferit. Cap voluntat d’explicar el fet concret, perquè no és un documentari periodístic, sinó propagandístic.

Els policies espanyols no es van imaginar tot allò que es van trobar i se’ls presenta com uns herois patriotes sols en una guerra de guerrilles, on els Mossos –que també van tenir un comportament molt qüestionat per la violència amb què van reprimir els manifestants– amb prou feines apareixen esmentats una vegada o dues: “O cremaven Barcelona o nosaltres ho evitàvem”, diu un d’ells; “semblava el Líban”; “és real això que hem viscut”; “no he vist això en la meva vida, ni al nord [en referència al País Basc] quan hi pujàvem els anys vuitanta”; “quan la gent es retirava i passava per davant nostre, les mirades eren d’odi”. Un déjà vu dels inacabables i insofribles testimonis de policies espantats per les mirades d’odi dels catalans en el judici contra el procés al Suprem. La diferència és que aquí sí que van tenir por de veritat.

I es van excedir, com el 2017, però en aquest film, és clar, no hi ha cap referència als molts casos de violència que van protagonitzar aquells dies, com l’agressió i la detenció contra el jove Guillem Padilla en una càrrega a la Via Laietana que va fer la volta al món i que va implicar que un jutjat investigués uns agents per maltractaments i tortures; o com van agafar la Xènia, la van tancar dins un furgó i la van agredir mentre cridaven “mata-la, mata-la”; o com la Paula fou amenaçada durant la detenció, mentre veia, dins la prefectura, una paret tacada de sang, de les celles i boques rebentades”…

Fins que, finalment, tornen als seus llocs d’origen d’Espanya i hi són rebuts amb aplaudiments, flors i banderes espanyoles. Com si tornessin de la guerra. “Vaig intentar que allò que va passar quedés allà, a Catalunya, perquè la vida continua”, recorda un d’ells.

Ícaro: una semana en llamas és, simplement, un documentari de propaganda de la policia espanyola, apte només per a un públic ultraespanyolista i que tindrà una difusió limitada i efímera. I només té el valor de recordar-nos que aquesta gent, aquells dies, va perdre.