Ell… i els qui fan com ell

Se n’ha anat així com ha actuat durant cadascun dels dies que ha estat ocupant el càrrec de president de la Generalitat: esquitxant-ho tot de brutícia i escampant mentides. No m’estranyaria que, passats els anys, aquells vint minuts de jo-jo-jo-pobre-de-mi s’estudiessin com a exemple d’iniquitat política, perquè a fe que donen per a molt. Per a massa. Carlos Mazón va comparèixer per llegir amb lentitud impostada el seu discurset de dimissió (terme que, per cert, no va voler fer servir) i va convertir la cosa en una mena de penós al·legat autojustificatiu, col·locat ell per ell mateix al centre de tot i per sobre de tot. I així, autoerigit en víctima i declamant coses com ara “el sublim impacte en número d’hectàrees” (qui li escriu aquestes coses, perlamordedéu: “el sublim impacte”!), es va presentar com un individu impotent davant dels elements (no pas que no avisés la gent, i que aquesta desídia provoqués tantes morts, no: el seu missatge és que no hi havia res a fer), i va tornar a insistir en algunes de les mentides manifestes repetides durant aquest darrer any, com ara la cantarella que els serveis de meteorologia no van avisar (quan ja s’ha demostrat que sí, abans del 29 d’octubre i durant el 29 d’octubre). A més del nyeu-nyeu victimista (tan impostat, tan ofensiu per a les veritables víctimes de l’aigua i la negligència), la declaració de Mazón va tenir un altre vessant, i tampoc no va ser res que s’assemblés a assumir responsabilitats: bàsicament es va dedicar a atacar Pedro Sánchez, la penosa batalleta partidista amb directes, indirectes i moments del nivell de jo-potser-cometo-errors-però-ell-és-mala-persona. Si tot plegat no fos tan seriós, si no hi hagués hagut tantes morts, tanta desolació, semblaria un acudit.

Però no ho és.

I no fa riure.

Gens.

La caiguda de Carlos Mazón és una victòria del poble. Certament. I com a tal s’ha entès i s’ha celebrat. Perquè el personatge que no té res d’honorable ha estat obligat a deixar el càrrec que no volia deixar i perquè la reclamació de responsabilitats continua. I encara no ha explicat què fotia dinant tranquil·lament mentre la gent s’ofegava. Temps de cafè, copa i puro, de caminar amb Vilaplana, l’acompanyant d’El Ventorro, fins al pàrquing, gens de pressa, temps de canviar-se de roba, d’entrar a les tantes al CECOPI acompanyat dels seus assessors polítics i saludant com si fos festa major. Temps, després, de dir mentida rere mentida (aquella primera, la recordeu?, que a les cinc ja era al despatx). Al congrés espanyol han començat les compareixences de les víctimes, aquesta setmana. I elles, en la seva humanitat, posen les coses a lloc i reclamen justícia. Que res no els tornarà els familiars que van perdre la vida aquell 29 d’octubre, però mereixen justícia. Dolores Ruiz va sobreviure encara no sap per què, aferrada a un arbre. Va perdre dos fills i el marit. I dimarts passat, amb la veu trencada, deia això: “Els meus fills a les sis ja se n’havien anat, i ell a les sis dinava.”

Com pot ser. Que poc que t’ha d’importar el poble, la vida de la gent. Ara Mazón ha dit que hauria hagut de cancel·lar l’agenda. No pas per responsabilitat, per preocupació, per ajudar, no: per estalviar-se, pobret, l’assenyalament posterior. De fet, en aquella plúmbia compareixença a les Corts d’ara fa un any va tenir la descaradura d’afirmar (suposo que per intentar negar que dins El Ventorro s’hagués desconnectat), atenció: “Vaig mantenir la meua agenda plenament conscient de com estava la situació.” Cada vegada que obre la boca, que s’intenta justificar, es retrata. I ofèn.

Però el títol d’aquest article és “…i els qui fan com ell”, i ja he parlat massa de Carlos Mazón. Cert que és al centre i que representa de manera tan punyent, tan gràfica, tan anguniosa una manera de fer política que costa apartar-ne la mirada. I que no hem d’apartar-la del tot. Perquè s’ha de fer justícia. Però és que no és tan sols Mazón. Vull dir que és Mazón i és, sobretot, la manera d’entendre la política que Mazón representa.

És, primer, la camarilla que l’envolta. Perquè hi ha l’inefable ocupant de la Conselleria d’Educació, aquell Joseantonio Rovira que el dia de la gota freda també va fer un Ventorro: a les 13.30, i malgrat l’alerta roja, i malgrat que Xiva ja s’estava inundant, va pujar al cotxe oficial i se’n va anar a casa seva, a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí), perquè és que tenia “coses a fer”. Hi va arribar a les 15.30. El conseller no es va molestar a enviar cap alerta, cap indicació perquè tanquessin les escoles, perquè no circulessin les criatures, els seus familiars, els docents i administratius. De fet, va enviar el seu xofer de nou a la carretera, cap a València, cap a l’aigua. He citat Rovira però hauria pogut parlar de María José Català, que ocupa la batllia de València, que actua com si el tema no fos cosa seva, que intenta dissimular, obviar, que, a València, aquell fatídic jorn, hi va haver, atenció, 17 morts (potser és que, per a ella, les pedanies no compten com a tals ni com a res), que s’enfada quan li mostren fotografies somrient i abraçant i besant Mazón. O de la vice-presidenta mazoniana, Susana Camarero, que també era (i és) consellera de Serveis Socials (i, per tant, responsable de les residències de gent gran), que es va connectar al CECOPI a les 17.02 i que a les 17.40 se’n va desconnectar per anar a un lliurament de premis de no sé quina patronal, juntament amb Vicente Martínez Mus (conseller d’Infrastructures, precisament, i ara també premiat amb la Vice-presidència segona en substitució del militar Pàmpols). Sí, Camarero és el personatge que aquesta setmana s’ha emocionat en roda de premsa, gairebé fins al plor, no pas en parlar dels avis que van morir atrapats a les residències, per exemple, sinó en esmentar la dimissió de Mazón: “Avui és un dia difícil per a a nosaltres, estem profundament tristos però també profundament orgullosos del president que tenim.”

[Deixo aquí un espai, una pausa per a respirar o per al que sigui.]

En fi, és això: tots els altres.

Aquesta camarilla que es queda on era (junt amb Mazón, fins que no li pactin un substitut) i fent el que feien, el que fan sempre.

Aquesta camarilla que l’ha aplaudit durant tot aquest temps. Literalment. Efusivament. La mà al cor. Tu sí que vals.

Aquesta camarilla que l’ha mantingut al càrrec també durant tot aquest temps. Els del PP, que és el seu partit, mirant aviam si la indignació afluixava, i els de l’escissió que li va sortir al PP, els de Vox, que li han sustentat el govern des de bell començament, des de dins o des de fora, amb numerets o sense numerets i marcant-li sempre el pas. Tal com faran ara. Abans de comparèixer per dir (d’aquella manera) que finalment plegava, aquell mateix matí Carlos Mazón va telefonar a Santiago Abascal. Aquesta definició de tot. Aquesta subordinació també de tot. Per establir qui ocuparà ara el càrrec, s’han reunit els caps espanyols del PP i de Vox, Feijóo i Abascal. Sense eleccions. Sense valencians. Les cartes sobre la taula. Aquella frase que ja va pronunciar Mazón (precisament Mazón) el novembre del 2022: “En el pitjor dels casos hauríem de mamar-li-la a un de Vox” [sic].

La seva intenció és clara: que tot continuï igual; ells, els seus interessos i la seva perniciosa manera de fer política. Evitar-ho és, per a aquest poble, una qüestió de supervivència. Fins i tot diria que un imperatiu moral.