Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Una de les intuïcions més demolidores de Nietzsche, el filòsof que proclamà la mort de Déu, fou que som presoners del llenguatge, que no hi ha cap correspondència lògica entre el món i el pensament, que la racionalitat de la història proclamada per Hegel i el marxisme era una superstició, el darrer refugi de la metafísica, una recerca de consol. El superhome (que és com sol traduir-se el terme Übermensch, amb què l’alemany evita la dualitat de gènere de les llengües neollatines) no és un individu dominant, un mascle alfa produït pel darwinisme social, sinó un exemplar d’una rara espècie capaç de suportar la vida per ella mateixa, sense imposar-li cap sentit i doncs sense el deliri de cap esperança en un futur millor. La societat és una enorme construcció lingüística i els conceptes un llegat feixuc que arrosseguem per tota la vida. “Tot pensament racional és una interpretació d’acord amb un esquema del qual no ens podem deslliurar”, diu Nietzsche. I això tant val per al món físic (què són els àtoms i les partícules subatòmiques sinó metàfores d’esdeveniments observats en condicions controlades, és a dir, provocats a partir d’esquemes interpretatius previs?) com per al món humà, ço és, per a la història.

La interpretació del passat feta en clau de futur, és a dir, des del desig o l’esperança, és per Nietzsche una feblesa humana, massa humana. Consultar els fets de la història com si fossin fulles de te, cercant de confirmar un ideal, té aproximadament el mateix sentit que jugar a la borsa basant-se en els valors prèviament assolits. Hi ha analistes que s’entretenen a confegir taules amb corbes històriques i suggeridores comparacions de màxims i mínims. Aquestes projeccions geomètriques s’aguanten en períodes d’estabilitat relativa, de petites variacions dels valors, de pujades i baixades dintre d’uns límits previsibles, d’alteracions de la mida que els economistes en diuen “una correcció”. Però tot això es desploma com un castell de cartes quan apareix allò que és inesperat. “Allò que és inesperat” és la matèria de la història, més que no pas la regularitat probabilística en els intervals de “normalitat”.

Hi ha prediccions infal·libles, n’hi ha de plausibles i n’hi ha d’agosarades i fins i tot d’irracionals. Les de Nostradamus, per exemple, o les de Deuloféu, el Nostradamus català que encara té seguidors entre els supersticiosos de la matemàtica de la història, variant moderna de la numerologia. Prediccions infal·libles són que un terratrèmol potent (el big one) sacsejarà la zona de la badia de San Francisco, on mentrestant molts vivim amb la inconsciència de qui expulsa els esdeveniments insòlits dels paràmetres de la imminència simplement perquè la incidència no és calculable. O la predicció banal que hem de morir si fa no fa com tothom, per més desagradable que resulti aquest pensament o que sigui de mal gust parlar-ne. Però, com diu l’Evangeli, ningú no sap el dia ni l’hora, i la ignorància d’aquest detall absolutament determinant ens permet d’anar fent mentre anem vivint.

Les més interessants són les prediccions plausibles, perquè tenen el caràcter de les apostes i s’esplaien en un espai imaginari amb una certa intervenció de la voluntat. La independència de Catalunya n’és una. Tot el que ha passat del 2012 ençà es basa en una predicció que rebé el  rang de plausible d’una majoria potser curta però significativa de catalans. Sense fe en la possibilitat de trencar amb el passat, de doblegar la corba històrica, el Primer d’Octubre no s’hauria esdevingut. Allò que sobrevingué no es deduïa de les premisses històriques. En la fermesa de la gent davant la violència desbocada de l’estat hi havia un element inesperat, quelcom de nou i a priori incalculable. A aquest element nou de resolució i dignitat espontànies s’ha d’atribuir que aquella data esdevingués el referent d’un canvi de rasant històric.

La història en si no ofereix cap esperança, més aviat al contrari. Des d’aquest punt de vista estricte tenen raó els qui afirmen que la independència era una ficció, un engany si hi voleu afegir la impertinència d’un judici moral inapropiat. La república catalana és una ficció perquè no té cap fonament en la història i en canvi les destruccions espanyoles són fets que poden comprovar-se en el present en la por, la cautela, el servilisme, la indecisió i el “seny” interioritzats i esdevinguts característics. Aquests trets de la identitat catalana en són els efectes retardats. Com ho són la paciència infinita i l’acatament il·limitat, que estimulen el sadisme dels zeladors constantment renovats de la presó històrica del poble català sota totes les formes de govern assajades per la nació espanyola. I encara hi ha un altre factor del sotmetiment: el relatiu benestar en l’equació risc-benefici. Tot citant l’Evangeli una vegada més: és més fàcil que un camell passi per l’ull d’una agulla que un ric entri al Regne de Déu. I és clar que amb la paràbola de la porta estreta Jesús parlava del cost de guanyar la llibertat.

Potser no s’ha reflexionat prou sobre el fet que aquell fundador d’una secta que amb el temps esdevingué una nova religió s’expliqués amb paràboles, és a dir, amb metàfores. I que les poques vegades que es referí a la història, en el sentit dels documents culturals de la identitat d’Israel, fos en referència a les proclamacions dels profetes i encara fent-ho amb estudiada ambigüitat, sovint demanant l’opinió dels apòstols: “I tu i qui dius que sóc?” No s’ha de perdre mai de vista que el primer Evangeli, el de Marc, fou escrit quatre dècades després de la crucifixió, ni que els primers cristians tenien interessos creats a demostrar el caràcter predictiu de les profecies, tant de les clàssiques com de les atribuïdes al seu Messies. El fet important, i ho assenyalo sense ànim d’encetar cap discussió teològica, és que amb el seu estil de comunicació al·lusiva i amb la fenomenologia del “miracle”, Jesús cercà de franquejar el límit d’allò que es podia pensar en el seu temps i en la seva comunitat. Per exemple, el perdó dels pecats (la commutació del deute) o el rebuig de la fiscalitat imperial. “Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar” se sol entendre com un acatament de la imposició extractiva, sense veure-hi el rebuig evident de la moneda romana. Una distinció tan radical al fil de la moneda oficial duia la conseqüència no pas de separar l’economia de la religió, ni la religió de l’estat –un contrasentit pel que feia a la teocràcia israelita–, sinó de reclamar la independència moral i també l’econòmica. Car donar a Jahvè allò que és de Jahvè no era precisament cap admonició apolítica. Això sols es podia acudir als cristians que temps a venir prendrien el lloc de Cèsar i continuarien imposant tribut.

Nietzsche s’adonà de la ingenuïtat d’equiparar el llenguatge amb la realitat. De fet, ho considerà un prejudici perillós. Perquè pensem encotillats per les formes del llenguatge, projectem contradiccions i problemes a tot arreu. La resposta de Jesús a la pregunta si calia pagar tribut als romans era una manera d’eludir la contradicció en què pretenia posar-lo la pregunta. Un sí però no característic d’un líder d’una nació subjugada. Una resposta que cerca de rompre la lògica oposicional i situar-se enllà del pensament dual. Nietzsche diu que hem de deixar de pensar si no volem fer-ho dins la presó de les paraules. I doncs, com hauríem de pensar si no és amb les crosses del llenguatge?

La mort de Déu significava, per a Nietzsche, l’esfondrament del sentit. Car si al principi era la paraula, i si la paraula era el principi, en morir Déu es féu el silenci metafísic. Certament, el món continuà essent sorollós, més que mai i tot, amb la volubilitat de discursos que caracteritza l’època moderna. Però l’enrenou resultant era justament això: soroll buit de significat. En el caos resultant, els discursos de la història perden tot el seu valor quan s’exposen a l’anarquia desiderativa de les persones.

Voler la independència no és cap garantia d’obtenir-la. No ho és ni tan sols aconseguint l’objectiu d’una república. La independència és quelcom molt difícil d’assolir i encara més de preservar. I no és de clarividents sotmetre-la a operacions cosmètiques abans d’haver-la ni fer la independència depenent de requisits “socials”. Paraules com democràcia, feminisme, igualtat, justícia, sostenibilitat; tota la panòplia del pensament benpensant són estris d’esquematització. Ens en servim per reduir la realitat a objectes mentalment manipulables. Les situacions no són mai idèntiques i convertir-les en una mateixa cosa amb el fòrceps de l’analogia és un simulacre de veritat. Una operació en què ens guia “la persuasió de la utilitat”, tal com ho veia Nietzsche. Si no és que, també amb Nietzsche, hom adopta desesperadament la doctrina de l’etern retorn. Ço és, el determinisme absolut.

L’única sortida del nihilisme al qual aboca l’aixecament del vel de la calculabilitat de la història és acceptar que som orfes, no sols metafísics sinó de la història mateix. La qual cosa no vol dir únicament que Catalunya no compti amb més defensors que els catalans mateixos, sinó que no pot comptar ni amb els models pretèrits de catalanitat. Perquè tots o gairebé tots han acabat en fracassos i regressions. L’alternativa a la paràlisi induïda per la repressió consisteix o a entestar-se a pensar amb les categories conegudes, topant, com la vaca cega, amb una i altra soca una vegada i una altra, o bé a pensar més enllà dels mots aplanats per les roderes de l’hàbit. Això vol dir despullar-se del cofoisme, que sol ser poc més que un estèril mecanisme de defensa, i crear una realitat no pas reflectida en el miratge del futur, que literalment no és res, sinó visualitzada en el sentiment d’allò que s’amaga en el present. Que més que amagar-se, s’exposa a la vista de tothom, com en un aparador; sols que ens n’amaga la visió l’opacitat dels mots que s’enganxen al pensament com un xiclet a la sabata.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.