17.09.2025 - 21:40
Pràcticament cada dia hi ha una notícia sobre el cúmul de nefastes negligències, incompareixences, desinteressos, inutilitats dels càrrecs del PPox, aquell fatídic 29 d’octubre. Pràcticament cada dia surt a la llum una informació o una altra que posa en evidència alguna de les mentides que l’entramat de càrrecs que pengen del govern de Carlos Mazón han anat escampant des d’aleshores al voltant de la seva actuació, de la seva no-actuació.
Mentides per a mirar de justificar l’injustificable. Mentides per a mirar de desviar l’atenció. Mentides per a mirar de salvar-se la posició (és de Bernat i Baldoví, crec, la citació que els descriu: “Siga la nostra divisa salvar, si podem, la camisa”). Mentides i mentides i mentides. Com si tot plegat simplement formés part del vulgaríssim joc de declaracions i contradeclaracions en què han convertit la batalleta partidista (llançar una bola i que els altres provin de desmentir-la, preparar ocurrències que tinguin grapa a les xarxes, això que hem de patir cada dia, aquesta reducció). Sense tenir en compte que aquest cas és diferent per moltes raons. Per moltes i per dues-centes vint-i-nou raons concretíssimes que són les dues-centes vint-i-nou persones que van morir abans que sonés l’alerta, les persones que ja eren mortes quan, finalment, a les vuit del vespre i onze minuts (tantes vegades com calgui repetirem aquesta hora, sí, com una acusació) els càrrecs de torn del govern Mazón van dir que s’enviés l’alerta als telèfons mòbils.
(I és un nou estremiment, ara, tornar a canviar la xifra i tornar a constatar amb aquest canvi el seu significat: la víctima número dos-cents vint-i-nou és l’Escarlett, que ja tenia nom i que va morir junt amb la seva mare, que es deia Janine i que sortia de la feina quan l’aigua se la va endur. Se les va endur. La Janine tenia vint-i-sis anys; a l’Escarlett li faltava tan sols un mes per a néixer.)
És per això que en aquest cas les mentides deixen de ser això que ja coneixem, el petit llot del cinisme quotidià, per prendre tota una altra dimensió.
I sí, una gravetat.
Ara hem sabut, perquè un programa de la televisió espanyola en va emetre el vídeo, que sí que hi ha imatges d’aquella vesprada al CECOPI (el Centre de Coordinació Operatiu Integrat que connectaven i desconnectaven a conveniència i al qual Mazón va arribar quan li va rotar, després d’El Ventorro i del que fos). També ho hem sabut perquè en aquelles imatges resulta que es veu un altre càmera, amb jupetí roig, i els periodistes d’El Diario han explicat que justament hi ha una empresa contractada per la Generalitat a tal efecte (enregistrar coses), i aquell dia li van dir que enregistrés allò, allà. El material va ser enviat a la Generalitat. I tot plegat, malgrat que, quan la jutgessa que investiga el cas va requerir informació (actes, documents, enregistraments) sobre la reunió del CECOPI, va rebre una breu nota per escrit de la secretària autonòmica d’Emergències, Irene Rodríguez, signada el 4 de març i que li deia, literalment (jo tan sols ho tradueixo del castellà): “No s’alcen actes ni s’enregistren les sessions, per la qual cosa no en consta cap suport documental.”
“Cap suport documental.”
És naïf preguntar-se si pot ser que un càrrec públic menteixi directament a un requeriment judicial i no passi res?
Suposo que sí. No, no ho faré. En fi. Reprenc el fil perquè hem sabut més coses. Hem sabut que el primer vídeo és d’À Punt i que la televisió pública valenciana tampoc no n’havia dit res (i ara, com que sempre es pot caure una mica més baix, resulta que diu, en boca dels seus directius, que n’investigaran la “filtració”). Hem sabut, veient el vídeo, que qui aleshores ocupava el càrrec de consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, actuava amb la frivolitat i la displicència habituals i perdia el temps dient coses com ara “no em ve de gust” quan havia de telefonar al president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, fins que ho feia algú altre. I també hem sabut que Pradas sí que donava instruccions sobre el missatge que s’havia d’enviar als telèfons de la població (en parlava pocs minuts abans de les set de la vesprada i no ho van enviar fins passada més d’una hora), tot i que al jutjat va afirmar que en això ella no prenia cap decisió, que era cosa dels tècnics.
El batibull és constant. El soroll, la confusió, el retorçament de les paraules per part dels càrrecs institucionals, preocupats tan sols a defensar-se ells (allò de la camisa) i res més. Ni compassió, ni humanitat, res. Les contradiccions, les mentides, els silencis. Qui fa de president amagant on era (i amb qui, i per què) mentre la gent s’ofegava, canviant de versió sense despentinar-se i només quan surten a la llum els fets que van aclarint els periodistes (que sí que n’hi ha, reïra de tot, i tant que n’hi ha i sort en tenim). Aquest Mazón que riu i diu: “Som els qui ens prenem seriosament les emergències.” Literalment. Amb aquella cara que té. En un sopar del seu partit. Allà aplaudint-se els uns als altres i sense aturar ni un minut la festeta pre-electoral per retre ni un petit homenatge a les víctimes ni res: “Som els que ens prenem seriosament les emergències.”
Arriba un punt en què ja no tinc paraules. Se’m congria un nus aquí a la gola i s’hi queda enganxat i se solidifica. Aleshores penso que si jo estic així, si jo sento això, com han d’estar, com s’han de sentir les víctimes, les persones que duen dol pels amics, els familiars, la gent que encara pateix pel que ha vist i sentit i perdut. És insuportable d’imaginar i insuportable de tot.
Només que aleshores, aquestes persones, precisament, les associacions que les representen, tornen a donar una lliçó d’humanitat i diuen i escriuen això tan senzill i tan poderós alhora: “Reclamem transparència i veritat.”
Tan necessari.
