16.10.2025 - 21:40
La setmana passada voltava per una de les grans llibreries de Barcelona, i en un racó hi vaig trobar un exemplar de l’assaig I els homes, què?, de la britànica Caitlin Moran (Brighton, 1975), amb traducció de Míriam Cano. El llibre el vaig mencionar fa un parell d’anys en un article titulat “Els nois van perduts”, en què parlava de la cultura del greuge masculí que avui atrapa els adolescents a les xarxes. Com es pot construir un discurs positiu per a dirigir-nos a aquests joves?
Caitlin Moran té una biografia ben especial. És la gran de vuit germans, i es va criar en una família hippy (el pare era bateria de rock) que no duia els fills a l’escola i els educava a casa. Va treballar a la televisió de presentadora i guionista, i avui és columnista de The Times, un dels grans diaris britànics. Ha escrit bàsicament llibres de temàtica feminista amb un gran sentit de l’humor, com ara Més que una dona i Com es fa una noia (tots a Anagrama).
Com ens explica a la introducció, l’origen de I els homes, què? és una sèrie de xerrades de l’autora per tot el Regne Unit sobre feminisme. Tot sovint una dona mig angoixada demana la paraula i li pregunta quins consells donaria a les mares dels nois adolescents. Moran no entén per què li parlen d’homes, o sigui que per guanyar-se el públic respon alguna cosa així com “digues que no ens violin i omplin el rentaplats”. Xerinola general i canvi de tema. El Dia Internacional de la Dona del 2019, però, viu una experiència que fa que canviï d’actitud. Té una conversa per Zoom amb companys de classe de les filles adolescents, i els nois treuen el reguitzell de greuges. Ara ser noia és més fàcil. Tinc por de la violència i que em clavin una punyalada. Ens fa terror quedar amb noies per si hi ha una denúncia falsa de violació. La taxa de suïcidis és molt alta i ningú se’n preocupa. Quan és hora de plegar, els nois li diuen que mai ningú els havia interrogat pels problemes que pateixen. “Això només els ho pregunten a les noies.”
Moran decideix llavors de posar-se el salacot i explorar el món dels homes blancs heterosexuals. I com a membre de l’espècie, he de dir que és força divertit. El llibre es divideix en capítols com “La conversa dels homes”, “El sexe dels homes” i “Per què els homes no van al metge”, i està construït a partir de les converses de l’autora amb amics i coneguts –els estudis sociològics hi són força absents. Hi ha elements de la fotografia que no m’acaben de convèncer, però potser és per la diferència cultural entre el Regne Unit i el Mediterrani, o que sortosament he trobat grans amics pel camí amb qui parlar dels problemes personals. En altres, quan descriu les dinàmiques dels patis de les escoles, trobo que és força exacta. La conclusió de Moran és que als homes també ens perjudica força allò que s’anomena el patriarcat, que nosaltres no tenim cap moviment com el feminisme que ens ajudi a avançar, i que tots els referents juvenils de la “masclosfera” de YouTube són un món estèril que no ofereix cap solució –i sobretot cap bri de felicitat. Al final hi ha unes pàgines sobre la lleialtat dels homes que em recorden molt la Lisa Cohen d’Ada Klein Fortuny, i aquí entraríem una altra vegada en la qüestió generacional. No crec que ningú menor de quaranta anys hagués gosat escriure un llibre amb aquest to.
En fi, si us explico tot això és per un altre motiu. Ja he dit que coneixia I els homes, què? de l’original anglès, perquè vaig seguir el debat que es va formar. El Guardian, el gran diari d’esquerres britànic, va publicar dues crítiques escrites per senyors, una que el deixava per terra (“Una visió tendenciosa de la masculinitat que pren pensaments poc originals i els confirma a la cambra de ressonància de Twitter”) i una de molt positiva (“Un intent valent, intel·ligent i sovint molt divertit d’impulsar un moviment masculí modern”). Se’n van fer reportatges, hi ha fils de Reddit que en parlen, la dreta anti-woke va sortir a carregar-se’l.
Però a Catalunya? Res de res. El vaig trobar a la llibreria i no sabia que s’havia traduït, tot i que es va publicar fa cinc mesos. Al cercador de X m’hi surten una dotzena de piulades, gairebé totes de l’editorial, menys una ressenya positiva de la sociòloga Carmen Pérez a Núvol. Però al marge d’això, i d’una entrevista a Moran a La Vanguardia per a l’edició castellana, sembla que la qüestió no ha interessat ningú. Fa un mes que vaig escriure que ens ve a sobre la fúria dels homes joves, però em fa por que al nostre país encara siguem a la fase inicial que descrivia Moran: davant dels problemes masculins o de les angoixes de les mares de nois adolescents, quatre brometes i avall.
