Sergio Pesutic: “La intel·ligència militar, per mi, no existeix”

L’any 1986 a Xile es va editar una de les crítiques més intel·ligents fetes mai a la dictadura d’Augusto Pinochet. Aquell any es va publicar el llibre la Hinteligencia Militar amb H per captar l’atenció. L’obries i totes les pàgines eren en blanc. Ara l’editorial Comanegra publica aquesta irònica obra, per primera vegada a Catalunya, que s’ha editat nou vegades a Xile, dues al País Basc, una a Mèxic i una a l’Uruguai. Al pròleg de l’edició catalana, Adrià Pujol explica la relació del creador del llibre, el xilè Sergio Pesutic, amb la vila de Begur i el moviment d’objectors de consciència. VilaWeb va entrevistar el senyor Pesutic fa pocs dies a Barcelona, i es va trobar un metge psiquiatre amb un fi sentit de l’humor, i enamorat de Catalunya.

—Vós sou psiquiatre?
—Vaig exercir de psiquiatre, però ho vaig abandonar al cap d’un any o dos per raons ètiques: em vaig adonar que la major part dels pacients estaven més bé del cap que no pas jo. Des de llavors em dedico a la pediatria.

—A Begur també treballàveu de pediatre, quan hi fèieu de metge durant els vuitanta?
—A Begur, metge familiar. Metge de reforç d’estiu, del juny fins al setembre. La meva mare és espanyola, de Lleó. Vaig venir aquí i estimo Catalunya. He estat en vint-i-tants pobles de la província de Girona: Puigcerdà, Banyoles, Olot, Cadaqués, Palamós, Calonge, Blanes, Calella de Mar, Calella de Palafrugell, les dues Calelles. Per mi, Catalunya és la meva segona pàtria.

—Per què us agrada tant?
—Perquè el meu fill va néixer aquí i, per mi, Catalunya és abans que tota la resta d’Espanya. He estat també a Galícia com a metge, a O Grove, al costat de Pontevedra. Meravella, Galícia, la màgia. Aleshores, jo estimo Espanya.

—I veig que també heu estat metge de creuer?
—Més de deu anys. Del 2004 al 2020. Viatjàvem de Punta Arenas fins a l’Antàrtida amb dos-cents passatgers a bord. La temporada comença en aquesta època, és octubre-novembre, i acaba al març, l’estiu de l’hemisferi sud.

—Alguna vegada heu tingut un pacient militar?
—És una bona pregunta, perquè la pregunta més freqüent és una altra: “Quin és el pacient més greu que li ha tocat?” Un pacient militar? Sí, n’hi va haver, però no recordo especialment una relació de metge-pacient diferent. De fet, jo treballo a l’Hospital Naval de Valparaíso. Vaig haver de passar tota una quantitat d’entrevistes de seguretat de la institució naval militar per aprovar l’ingrés i ningú –i ja s’havien publicat sis o set edicions de La Hintel·ligència Militar– no es va adonar del llibre. Quina coherència: una institució que permet a algú que ha editat La Hintel·ligència Militar d’exercir dins un hospital naval!

—Com el resumiríeu, el llibre?
—El resum no és fàcil perquè té moltes lectures, però jo diria que és una interpel·lació. És un objecte que produeix reacció o no en produeix. És un text interpel·lador. És un llibre que sorgeix en plena dictadura, el desembre del 86. En aquells temps ja havien passat tretze anys de dictadura amb Pinochet. L’any 1980 a Santiago publicàvem obres prohibides, pamflets contra la dictadura. Teníem una òfset. I davant hi havia una impremta d’un home d’origen turc. Nosaltres travessàvem el carrer amb els llibres que preparàvem, llibres il·legals però combatius. D’Alfonso Alcalde, de Nicanor Parra, de Neruda per donar-ho al turc, i dir-li: “Volem fer el llibre, aquesta és la mida, etc.” I quan vaig tornar amb l’exemplar a la mà, amb la tapa dura i el contingut en blanc, el vaig fullejar i vaig dir: “Quina meravella, un llibre en blanc”. I allà va començar. I allà vaig proposar el tema de la intel·ligència militar –que per mi no existeix– en un llibre en blanc. És coherent. I la H va ser una discussió perquè el dissenyador deia que la H podia semblar una broma. I jo recordava un autor anglès, Stevenson, que deia que la primera obligació d’un escriptor era capturar el lector. I si poses el llibre amb la H el captures. D’allà va venir tot això. I vam fer la primera edició el desembre del 86.

—El llibre, sota Pinochet, no va ser mai censurat.
—Requisat. Van fer tota una operació, van detenir gent i la van clausurar temporalment perquè hi havia llibres prohibits, de Marx. Entre ells van trobar La Hintel·ligència Militar i se’n van endur molts exemplars, però no hi va haver mai censura, perquè no era fàcil censurar un llibre que és en blanc. Era una incoherència. I formalment no va passar mai.

—He llegit anècdotes de Pinochet i de Vargas Llosa. Són certes?
—Estàs molt ben informat. Hi va haver una fira xilena del llibre, al Parc Forestal, al centre de Santiago. I resulta que Pinochet la inaugurava amb la seva escorta, amb tota la faramalla de president militar. I després feia un passeig ridículament formal pels estands, saludava i se n’anava. I sembla que ell el va agafar, el va alçar i va dir, mig renyant: “Bah!”

—I Vargas Llosa?
—El 1997, en la quarta edició, vam fer una presentació per a difondre’l entre la gent compromesa, la gent de combat, gent antidictadura. I allà vaig inventar-me que vindria Vargas Llosa. Però ell ho va saber mai. S’hi va posar com una broma.

—A la vostra família hi va haver víctimes de tortura o assassinats durant el règim de Pinochet?
—Sí. La mare dels meus fills era filla d’un espanyol, Carmelo Soria, representant de l’ONU a Xile. Va ser detingut, assassinat i desaparegut. I per ella vaig venir a Espanya. Això és el més pròxim que hi ha hagut a la família.

—A les primeres edicions no hi ha números a les pàgines. A Comanegra, sí.
—No va tenir mai números a les pàgines. Només ara. Aquesta és la primera. La gran aportació de Comanegra ha estat posar números a les pàgines. Han afegit costos de producció.

—Bernardo Atxaga us va fer un pròleg.
—Bernardo Atxaga i ara Adrià Pujol.

—La reacció que recordeu més quan han vist aquest llibre?
—La gent més gran de la nostra generació tenia un costum: ensumar l’olor del paper. Era una cosa meravellosa. Hi ha gent que no entén res, ni el mira ni l’obre. I diu: “Bah, és mal escrit.” Alguns altres l’obren i riuen. De reaccions, n’hi ha moltes. La més important va ser en la primera edició legal que en vam fer a Xile, quan el vam inscriure per a l’ISBN. Vam anar a l’oficina fiscal d’inscripció de drets d’autor, dependent del Ministeri d’Educació i Lletres. “Ah, no, porti’l quan estigui acabat” em diuen. Em va costar més de deu minuts de convèncer-lo que estava acabat per a poder-lo inscriure.

—A Itàlia hi ha un èxit de vendes que és un llibre en blanc, també.  Amb títol Per què Salvini mereix respecte i admiració?.
—Recordo que vaig buscar-ne antecedents a la biblioteca. I als anys vuitanta hi havia l’experiència als Estats Units d’un llibre en blanc: Tot allò que vostè sap sobre sexe [sic: de fet és Tot el que els homes saben de les dones; el del sexe ve després]. L’obries i no hi havia res. No som pioners: hi ha hagut experiències de llibres en blanc i encara n’hi ha.

—El 14 de desembre hi haurà eleccions a Xile.
—Si hem de parlar de política, jo l’última vegada que vaig votar a Xile va ser durant Pinochet, sobre la constitució i va guanyar el “sí” amb un frau meravellós. Vam fer tots uns combats a les poblacions i vam perdre. No he votat mai més a la vida, ni aquí ni allà, perquè és una opció meva. Ara torna la dreta a Xile i guanyarà d’aquí a vint dies.

—Boric, president xilè, de mare catalana.
—Sí, però jo no ho sabia. És renebot del bisbe Boric, que va ser un referent de la nostra família quan érem nens a Punta Arenas, el bisbe Boric.

—Per què hi ha tants croats a Punta Arenas?
—Perquè a l’antiga Iugoslàvia, a Croàcia, hi va haver molta immigració. Sortien amb barca, i quan s’adonaven que a Buenos Aires no valia la pena, continuaven viatjant. Cap a on? A Punta Arenas.

—Hi ha res que no us hagi preguntat o que us hauria agradat d’expressar?
—Una pregunta de rebot. Què t’ha semblat?

—M’ha agradat molt l’estil i l’ús dels adjectius…
—Mira, hi ha expressions humanes que estan en extinció, que són el silenci i la soledat: una espècie en extinció. Avui dia hi ha verbositat, hi ha xarxes, hi ha veus que no deixen parlar els altres. Aleshores hi ha molt de soroll. I hi ha aquestes emocions que són importants de recuperar en la visió humana: silenci, consciència, meditació i reflexió. Soledat: viure la soledat no és fàcil per a molts. I l’expressió no grandiloqüent ni verbosa, sinó dir les coses amb una paraula: una paraula val més que mil imatges.

I quan ja marxàvem, el fundador de Comanegra, Joan Sala, ara president honorífic, ens deixa anar aquesta frase: “Sabeu que no és el llibre més estrany que hem fet?”

—Ah, no?
—Quan aquí hi va haver la covid, van tancar les biblioteques, però no les botigues de menjar. Aleshores vam iniciar una protesta per dir que les llibreries eren fonamentals. Comanegra va fer un llibre menjable que es podia vendre a les botigues d’alimentació. Tenim un llibre comestible. Bibliofàgia. Fet de pa d’hòstia.