Helena Solà: “ERC és insostenible, la gent cada vegada està més enfadada i descontenta”

Helena Solà va ser la primera dona que aspirava a presidir ERC. Ho va intentar en el darrer congrés del partit, i diumenge passat, finalment, va comunicar la seva baixa com a militant. L’ex-candidata del sector crític de Foc Nou i ex-dirigent a Cerdanyola del Vallès espera, sense gaires esperances, que la seva partida sigui un revulsiu, que com a mínim faci pensar algú. Quan Solà surt de l’escola de Cerdanyola on és mestra de primària, hi  conversem a la pastisseria Bonet. Solà, que també estudia psicologia, ja va ser a punt de sortir del partit abans del congrés, però va fer un darrer intent de canviar-lo, al costat d’Alfred Bosch i Gabriel Fernández, entre més. En l’entrevista, fa una diagnosi dura de la situació del partit i creu que és insostenible.

—Ja vau ser a punt de donar-vos de baixa abans del darrer congrés d’ERC. S’ha acabat ara, la darrera oportunitat que vau donar al partit?
—Vull pensar que no és la darrera. És a dir, les persones canviem, evolucionem, i els partits també. Espero que Esquerra Republicana torni a la seva essència, que la cosa pugui canviar. Però, per ara, sí.

—Heu dit que Esquerra està desorientada, sense rumb ni projecte. Per què?
—Com a militant que he estat fins ara, desconec quin projecte té. No sé cap a on vol anar, no sé quins són els seus objectius, no sé què volen fer. Un partit polític és una eina i ha de servir a la ciutadania, servir a un país o a un municipi, però hem de tenir molt clar què volem i cap a on volem anar. Tenir un pla de treball. En desconec els objectius i la metodologia. No veig que hi hagi un rumb clar. Fa uns anys, darrere hi havia una direcció molt clara i una metodologia. I hi havia il·lusió. Ara no hi ha il·lusió ni objectius. Que jo no ho sàpiga, com a militant, és greu, però també tinc el dubte de si la direcció del partit sap realment cap a on va el partit.

—Això que dieu pot tenir a veure amb l’opció pactista de després del procés?
—Són dues coses diferents. Una cosa és que jo pugui compartir-hi uns objectius i un projecte o no. Però és que no sé exactament quin és el projecte. Crec que han entrat en un mode de supervivència. No hi ha projecte, no hi ha idees. Som en una mena de falsa calma. Està tot molt estancat, qui dia passa any empeny, és un vaixell sense rumb, que navega i es mou segons com bufa el vent, però no hi ha un rumb clar, i això és un problema.

—Vau ser molt crítica amb la investidura d’Illa, però alhora vau dir que fiscalitzaríeu l’acord. Creieu que es compleix?
—El partit hauria de ser transparent a l’hora d’explicar-ho a la militància. Trobo a faltar molta transparència. També que hi hagi processos participatius i un assemblearisme de debò. Partint d’aquell acord, s’hauria d’haver fet una tasca d’objectiu per objectiu, veure quin s’havia aconseguit o en quin percentatge, quin no, en quin punt estaven, quines eren les converses amb el PSC sobre els diferents punts que no s’havien assolit… Però això tampoc ha passat. A Foc Nou ja vam denunciar que aquest acord no era d’investidura sinó que era un acord de legislatura. Ho sembla amb el suport al pressupost. Ja veurem què acaba fent ERC. Però Illa donava per descomptat que Esquerra havia de votar-hi a favor. Tot plegat fa pensar que, en certa manera, ens donen la raó quan pensàvem que era un acord de legislatura.

—Creieu que s’ha complert l’acord d’investidura amb el pacte del finançament?
—ERC, amb una campanya única a favor, va explicar les bondats de l’acord d’investidura i ens deia que tindríem la clau de la caixa. No sé de quina caixa tindrem la clau. Se suposa que era la de les finances, oi? Doncs no és així. Per tant, no s’ha complert.

—Per què creieu que ERC ha tancat un pacte rebaixat?
—No m’agrada especular. Crec que hi ha coses que segurament no sabem, i no sé si les sabrem en algun moment. Ja ens ho explicaran si volen. Però tinc molt clar que jo no seuré a negociar res amb algú amb qui ha fet un acord i no l’ha complert. L’error el pots cometre una vegada, però no dues. I a ERC som en una dinàmica d’anar repetint errors, amb aquesta conducta de submissió. Això no és comprensible. No pot ser. Un cop el PSC hagi complert la seva part del pacte, ja es negociarà el que calgui.

—Però ERC ha presentat una esmena al pressupost i diu que no negociarà sense un compromís amb l’IRPF. No us ho creieu?
—Sóc escèptica. Quan el molt honorable president diu que presentarà el pressupost, avisen a Illa que no ho faci. I no han passat ni quaranta-vuit hores i allò que vaig dir potser ja no és ben bé així, potser és una altra cosa i sí que li donem suport, i ara hem presentat una esmena a la totalitat… És el que dic: no hi ha un rumb clar. Si un té les idees molt clares, la comunicació és clara. Si no, ara dius una cosa, al cap de vint-i-quatre hores, o de quaranta-vuit, una altra, i a la setmana següent surts amb una altra notícia. No em sembla seriós ni acceptable per als votants i militants. Un ha de ser transparent, ha de ser clar i ha d’informar la militància pels canals que toquen, no pot ser que t’assabentis de què passa al partit pels mitjans.

—Creieu, doncs, que ERC donarà suport al pressupost perquè està lligada al PSC per l’acord d’investidura? O per uns altres interessos?
—No sé què passarà, no sé què faran. Tinc un company de partit que deia que el pitjor que pot fer un partit és deixar de ser previsible. Recordo molt aquestes paraules. ERC ha deixat de ser previsible. Quan no saps quin és el posicionament del teu partit respecte d’un tema ni què farà realment, aquí hi ha un problema.

—ERC no és ben bé assembleària, però pren decisions d’acord amb els seus òrgans democràtics interns. No ho és prou?
—Ser assembleari no és votar un cop cada quatre anys. Tenim mecanismes i, si no són prou, se’n poden crear perquè la militància pugui prendre decisions reals i que es pugui manifestar. Parlava fa un moment d’aquesta falsa mar en calma. Sembla que ERC és una mena de bassa, però per sota hi ha malestar. Entenc que, pel fet de ser de Foc Nou, m’envolto de persones crítiques, però és que també tinc amics i amigues que van donar suport a Junqueras i a Nova Esquerra Nacional, i crec que el descontentament va creixent. No únicament en el sector crític, també en el sector afí a Junqueras. El problema principal que tindrà la direcció del partit és gestionar aquest descontentament dels seus propis. Crec que aviat passaran coses a ERC.

—Quines coses?
—No ho puc preveure, però, tal com va, el partit és insostenible. La gent cada vegada està més enfadada i descontenta. Tinc la sensació que canviaran coses.

—No hem vist gaire oposició interna, articulada, contra la direcció, d’ençà que Junqueras va guanyar el congrés.
—No s’ha percebut, però sí que hi ha aquest descontentament, tot i que és difícil també articular-lo. Calen temps i recursos. Tots tenim les nostres feines, les nostres vides, les nostres famílies. En el meu cas, a més, estudis, i és molt complex. Però que no hàgim estat capaços –si més no, fins ara– d’organitzar-nos i ser crítics no vol dir que no hi hagi una massa crítica en el si del partit. Crec que cada dia és més gran. També és cert que hi ha hagut moltes baixes, però jo crec que el sector crític augmenta.

—Per què no es va articular Foc Nou com a corrent intern o fora dels estatuts?
—Jo vaig ser contrària a mantenir Foc Nou com a corrent intern. En el moment en què ens haguéssim constituït com a corrent intern, hauríem seguit el joc a la direcció actual. Això no vol dir que no et puguis constituir com a corrent crític al marge dels estatuts i de la normativa. Quin corrent crític hi ha? Àgora Republicana. Home, és que això és una extensió de la cúpula del partit. En certa manera, ens sentíem que seria formar part d’aquest circ. No vaig tenir gens de ganes de seguir el joc i formar part d’aquesta deriva. Tenim persones al territori i s’han fet intents de trobar-nos amb més persones crítiques i buscar estratègies de com canviar ERC, però és complicat ara per ara.

—Si se’n van, com vós, no es redueix la diversitat interna?
—Es fa més petita, sí. Això és un fet. Però jo feia temps que hi donava moltes voltes, i en certa manera espero que la meva baixa de militància hagi servit d’alguna cosa, tot i que tampoc és que tingui gaires esperances. Espero que a algú de la direcció del partit li arribi un ressò d’aquest descontentament, amb la baixa. M’ha sorprès la quantitat de missatges que he rebut aquests dies de persones que s’han donat de baixa fa anys, fa mesos o fa poc temps, i de persones que encara pensen si quedar-se en el partit, precisament, per preservar aquesta diversitat. M’he sorprès de veure la quantitat de gent que s’ha sentit identificada. Espero que s’hagi remogut alguna consciència i que la meva marxa no hagi estat en va. Tampoc sóc cap heroïna ni vinc a salvar res ni ningú, però tant de bo.

—Us ha trucat algú de la direcció?
—No.

—Us ha sorprès?
—Lamentablement, no. M’uneix una relació d’amistat amb gent propera a Junqueras i els ha sabut molt greu, encara que no veiem les coses de la mateixa manera. Fins i tot, m’han dit que compartien el fil de piulades que vaig fer a X. Crec que hi ha hagut força baixes. No en tinc els números, ells sí. Però si tens gent que se’n va, un bon dirigent ha de fer alguna cosa per revertir-ho. Manca capacitat d’autocrítica. Si són molts, els militants que se’n van, potser és difícil trucar-los un per un per veure què passa, però si jo fos el senyor Junqueras, hauria trucat. Però bé, també va d’estils de lideratge. A ERC, el tipus d’estructura de lideratge que hi ha és com la de les empreses dels anys cinquanta o seixanta. No és un lideratge modern, obert, transparent, sinó cada vegada més opac.

—En responsabilitzeu Junqueras o aneu més enllà?
—Va molt més enllà. Junqueras és una peça més d’aquesta cúpula. Si la direcció fes caure Junqueras i en posés un altre dels seus, el problema persistiria.

—Què penseu del front d’esquerres que proposa Rufián?
—En el context en què es troba el partit, aquesta proposta no és adequada. Si el partit fos definitivament independentista, i aquesta proposta s’expliqués bé, cosa que tampoc s’ha fet, es podria entendre. Però és un partit cada vegada més autonomista, i si ara posem el focus en Espanya, què pensa la gent? Que potser anem deixant de banda Catalunya per Espanya. És un raonament força lògic. I el fet de no utilitzar els canals del partit en l’àmbit del procediment és terrible. I, finalment, en política s’ha de fer pedagogia. De vegades s’han de fer polítiques que no són populars. Aquí, a Cerdanyola, quan era regidora, vam ser l’únic partit que vam defensar el tribut metropolità i vam explicar per què. Sabíem que no era popular. Però després, quan es va constituir la plataforma en contra, vam ser l’únic partit a qui no van venir a buscar i ens van dir que havíem estat coherents. N’hi havia d’altres que feien una mica la puta i la Ramoneta. S’hauria d’explicar la idea. Perquè realment crec que hi ha un perill greu que tinguem un govern feixista a Espanya, com passa a molts llocs del món. En un altre context, fins i tot, podria ser una bona idea.

—I com heu vist l’actuació de la direcció? Perquè al final l’han desautoritzat.
—També aquí tenim un problema d’objectius i de lideratge. Si el partit té les idees clares, que digui: escolti, senyor Rufián, això no anirà per aquí. O bé: sí, li donem suport, i llavors es fa un anunci. Però el partit mira cap a una altra banda.

—En va parlar Elisenda Alamany, secretària general.
—Però primer va sortir Ester Capella, i no és una veu qualificada. Aquestes coses, al final, et creen molta inseguretat. El senyor Rufián no hauria d’haver fet aquesta proposta com la va fer i, per tant, tampoc caldria haver-li de donar resposta. Amb tot plegat, una de les sensacions que tens és que ERC actualment és dirigida per amateurs.

—Ja no en parla ningú, dels cartells dels Maragall. Com es va tancar, el tema, vist en perspectiva?
—Es va fer una mena de comissió que va donar compte al congrés del març i a mi em va semblar molt lamentable. Aquesta comissió hauria d’haver estat formada per persones expertes i hauria d’haver actuat amb molt rigor. Va ser com una cacera de bruixes, d’assenyalar amb nom i cognoms unes persones. Un escarni que no calia. Va faltar transparència i rigor, i em sap molt de greu realment. Em va semblar que estava articulat per una colla de hooligans en contra d’uns companys de partit, que segurament han pres molt males decisions i s’han equivocat, i n’haurien d’assumir les conseqüències, però siguem seriosos. Era anar a desacreditar l’altra part del partit que no va resultar guanyadora d’aquest procés congressual.

—Durant el congrés, es van repetir dues paraules: recosir i purga. Anem a la primera. S’ha recosit?
—Crec que no, al contrari. Precisament amb la comissió dels cartells, no es fa sinó sembrar més discòrdia, més malestar, més dolor. Vaig ser una de les persones que va denunciar públicament que calia fer una investigació seriosa, rigorosa i que calia que les persones responsables n’assumissin les conseqüències. Però ha quedat una mica com un escarni. N’assenyalem alguns, però tampoc no ha passat res més.

—I heu vist la purga?
—Han acomiadat persones que no eren de la corda.

—Això no passa en tots els congressos dels partits?
—És clar, però llavors sigues coherent i no parlis de recosir. Si guanyo, faré una altra cosa, però no recosiré. Hi ha d’haver una concordança entre allò que dius i allò que fas.

—Heu criticat la professionalització de la política. És un mal de tots els partits?
—A mi el que facin els altres partits m’és igual. Jo, des que tinc divuit anys, he votat ERC, i hi he militat gairebé vint-i-un anys. Jo volia un partit que fos modèlic, exemplar, que els valors republicans es practiquessin. Miro els països escandinaus com un exemple del camí que hauríem d’emprendre. Estic molt d’acord amb les paraules de Junqueras a l’acte que va fer a Olesa de Montserrat, quan va dir que aquesta gent que fa tants anys que està en política hauria de pagar la quota d’autònoms, fer unes oposicions o treballar per a l’empresa privada. Però després vas tu i no ho practiques amb l’exemple. Només cal mirar les persones que l’envolten. Quants anys fa que, de manera directa o indirecta, viuen d’ERC? Vull dir, que tenen un sou directament del partit o que estan col·locats en alguna administració pública? Com has de ser crític si el teu sou depèn d’això? Potser és millor guardar silenci, i almenys conserves la feina. Vull dir que també hi ha hagut por en això i molts silencis.

—Què penseu del projecte Gent de Sabadell? És viable a Cerdanyola o en algun altre lloc?
—Si ho dieu per si jo penso fer algun pas en aquest sentit, no. M’ho han proposat, eh? Però no. No sóc una mercenària: no penso anar a un altre partit polític, no em veureu a cap altre lloc. Tant de bo d’aquí a un temps pugui tornar a ERC.

—Heu aspirat a presidir el partit i ara us n’aneu. Ho viviu com una derrota?
—La veritat és que no, perquè érem molt realistes. Érem molt conscients que era molt complicat. He estat coherent amb les meves idees. No em vaig quedar en la comoditat del sofà, sinó que vaig lluitar. M’emporto una experiència molt bonica, he après moltes coses i he conegut gent. Me’n vaig amb la consciència tranquil·la. Vaig haver de demanar una excedència, vaig estar sense cobrar durant la campanya per poder-m’hi dedicar. He fet un esforç de temps, econòmic, i he lluitat per les meves idees. Me’n vaig molt satisfeta. Sé que pot sonar una mica estrany, però hi ha gent que no pot dir-ho.