He ballat al Carst

Sona “Funkytown”, l’èxit del 1980 de la banda de Minneapolis Lipps Inc.; ballem al ritme de música italodisco a la frontera italoeslovena mentre es fa de nit. Amb el regust d’una mena de struddle de préssec al paladar, ens deixem portar pel ritme sense preocupar-nos de tenir gràcia movent-nos. Som enmig d’un verd alimentat de pluja i a sota nostre hi ha una cova freda de milers d’anys, descoberta l’any 1633, que avui ha acollit la quarantena edició d’un premi literari. A la pista de ball improvisada enmig de la natura, hi ballem una petita colla de dones de lletres i hi faran aparicions fugaces un poeta austríac i un escriptor búlgar que avui ha estat guardonat. L’anonimat que donen la foscor i el país estranger m’empeny a ballar amb una inaudita desinhibició. El discjòquei també és poeta i anirà punxant èxits dels vuitanta que ens faran cremar el càtering d’exquisideses eslovenes que ha estat el sopar.

Abans hem estat una hora llarga sota terra, dues-centes escales avall cap a una cova, la de Vilenica, que estava a nou graus. Hem sortit renovats de dins la terra i la humitat del capvespre i hem brindat amb tothom, som tres representants de la literatura catalana en terres eslovenes: Maria Josep Escrivà, Francesc Serés i servidora. Aquest any la nostra literatura ha estat la convidada al festival literari de Vilenica i fa dos dies vam presentar una antologia (a cura de Simona Skrabeč i Jaume Subirana) de literatura catalana traduïda a l’eslovè, dins del marc de les celebracions de l’11 de Setembre en terres estrangeres. Hem llegit textos nostres també a Sežana, tant al jardí botànic com a la casa del poeta Srečko Kosovel. Han estat cinc dies intensos d’intercanvi d’impressions vitals i literàries amb una colla d’autors i autores d’Eslovènia, Sèrbia, Àustria, Bulgària, Itàlia i Suïssa. Hem anat tots amunt i avall en microbús, llegint aquí i allà, dinant i sopant plegats, dormint als mateixos hotels, i vivint plegats en aquesta mena de vulnerabilitat tan receptiva que t’ofereixen aquests festivals lluny de casa.

I ara ballem al Carst i es fa fosc i penso en el paisatge que m’envolta i que cada cop veig menys, perquè es fa de nit, però que també desapareix perquè demà ja me’n torno a casa. Sé que escriuré molt sobre aquests cinc dies, que llegiré molt gràcies a aquests cinc dies. Però ara ballo i observo el meu voltant. Hi ha dues nenes eslovenes ballant com qui juga a imitar animals i saltar a corda a la vegada. La mare d’una d’elles també balla a prop seu, amb menys moviments i més cansament també. Hi ha una dramaturga sèrbia que s’alegra cada cop que algú s’afegeix al ball. Hi ha un vell i jove poeta austríac que té un estil dansaire únic i encisador. Hi ha una de les organitzadores del festival remenant el cos amb una copa a la mà i demanant a tothom que s’afegeixi a la pista de ball, és una senyora encantadora i té ganes de celebrar que tot ha anat bé, que s’ha acabat, que som tots allà, que hi ha cel i hi ha terra, el seu esperit festiu és el que m’ha empès a saltar a la pista i deixar bossa i jaqueta sota un arbre. Hi ha una frase que no paro de repetir-me aquests dies: no vull oblidar res.

El Carst. Fa dues setmanes no sabia ni que existia, vaig ser incorporació d’última hora al festival de Vilenica. Vaig córrer a buscar El meu carst (1912) de Scipio Slataper (1888-1915), traduït per Anna Casassas (Minúscula, 2025), obra mestra de la literatura triestina. És Carso en italià i Kras en eslovè, i aquesta doble nomenclatura és part del paisatge, tots els llocs que hi ha arran de frontera tenen doble nom, i de fet anant amunt i avall et fas un tip de travessar la frontera custodiada per policies dels dos països.

“El carst és un país de calcària i ginebrers. Un crit terrible, empedreït. Penyes grises de pluja i de líquens, retorçades, clivellades, esmolades. Ginebrers àvids. Llargues hores de calcària i ginebrers. L’herba és hirsuta. Bora (‘vent d’hivern’). Sol. La terra no té pau, té juntures. No té cap camp per estendre’s. Cada vegada que ho intenta s’enfonsa i es parteix. Coves fredes, fosques. La gota, que arrossega tot l’humus robat, cau regular, misteriosa, des de fa cent mil anys, i encara cent mil més. Però si de tu n’ha de néixer una paraula: besa les farigoles salvatges que espremen la vida del roc! Això és pedregar i mort, però una genciana aconsegueix alçar el cap i florir, recull dins seu tot el cel profund de la primavera. Prem la boca contra terra, i no parlis”, escriu Slataper. Un segle llarg després el Carst és ple d’arbres. Llegeixo que a principis del segle XX s’hi van plantar un munt de pins i a poc a poc el Carst descrit per Slataper va perdre l’aridesa. La repoblació forestal del Carst es veu que va ser represa després de la Segona Guerra Mundial, les terres triestines són frontereres i devien acabar ben perjudicades.

“Perquè vosaltres no sabeu quanta astúcia s’aprèn mirant com l’abella entra a la flor i com l’aranya atrapa la mosca”: aquesta frase de Slataper em va quedar gravada, i podria dir que em va venir al cap mentre ballava, però la veritat és que la retrobo ara que repasso les notes que vaig prendre sobre el llibre uns dies abans de partir cap a Trieste i Ljubljana. M’agrada imaginar que recordo la frase durant aquell ball alliberat i fosc amb regust de pastís de préssec.

Hi havia llums a la pista que il·luminaven els brancams amb tons verds i redundants, fúcsies i futuristes, blaus i fantasmagòrics, i les branques dels arbres acollien tots aquells colors de manera intermitent, i després se submergien en el negre de la nit, i hauria pogut pensar en abelles i mosques, però pensava en els arbres i en tot el que havien vist, viscut i ocultat allà, i en la cova que teníem a sota, i en tots els escriptors que havien rebut un premi en aquell indret, Handke, Kundera, Ugrešić, Blandiana, Magris, Tokarczuk, Zagajewski… Em mirava el terra i pensava que potser en aquell metre quadrat on ara sacsejava el cos hi havia hagut Olga Tokarczuk fent tres quarts del mateix. I potser Dubravka Ugrešić havia menjat polenta a la mateixa taula alçada que la Maria Josep, en Francesc i jo. I qui sap si Ana Blandiana havia tastat aquell pastís de préssec. I Milan Kundera… quan imaginava Kundera ja perdia el fil dels pensaments i de la imaginació i reprenia el ball intentant deixar-me dur pel moment. I em deia que no volia oblidar res, que ho escriuria, que hi pensaria, que tot allò serien paraules algun dia…, i aquestes només en són les primeres.

“Totes les coses són veritat, però algunes passen ara, d’altres passaran en el futur”, va deixar escrit Scipio Slataper fa més d’un segle.