Com alguns potser sabeu, em dedico a ensenyar música a l’escola pública.

Això fa que cada Nadal em plantegi quines cançons ha de cantar la canalla a l’escola.

I, no us penseu, és un repte, perquè a Catalunya hi ha escoles molt diverses.

N’hi ha que celebren el solstici d’hivern per no dir-ne Nadal i, en canvi, n’hi ha que canten les nadales de tota la vida. I tu com a mestra, per molt que tinguis una idea clara sobre el tema (o no), has de seguir les normes de l’escola.

Personalment, haig de dir que sempre m’ha despertat dubtes tot això. Per una part, tinc clar que les cançons religioses que parlen de Nadal, del pessebre, del nen Jesús, del dimoni escuat, dels pastorets… formen part de la nostra cultura i tradició. Però també hi ha una part de mi que va en contra del que suposa una religió. I no parlo només de la catòlica, eh?

La religió ha fet molt mal. Les creences han dut persones a morir pel seu déu i a matar en nom d’ell. També sabem que a diversos mossens i sacerdots se’ls en fum el sisè manament: “No faràs accions impures.” I que les dones no arribaran mai gaire lluny perquè, per començar, ja hem sortit d’una simple costella d’un home i hem sigut pecadores només de néixer per culpa d’una tal Eva que és la responsable de tot allò dolent que ens hagi passat.

Però cantar cançons com “El noi de la mare” o “El dimoni escuat” farà que la mainada estigui a favor de tot això? Jo crec que no. Penso que han de saber d’on venim. Crec que les cançons religioses han esdevingut cançons populars, tradició de Catalunya. I crec que tothom ha de saber d’on venim (també seria interessant saber cap on anem, però, vaja, això ja és una altra història).

Cada país té les seves tradicions i les té perquè fa anys que s’han anat seguint. A mi em dol que les cançons que cantaven les nostres àvies vagin morir amb elles perquè no n’ha agafat el relleu ningú, perquè els temps han canviat i ara no toca cantar-les. Tenim la sort de poder contextualitzar-ho tot, fem sevir aquest poder, parlem de la lletra de les cançons i de tot allò que suposa ara i que suposava abans. Perquè si seguim pel camí de censurar tot allò que no ens sembla adequat per al temps que vivim, aviat no podrem parlar de cap de les guerres que han succeït i ens han fet ser qui som.

Què me’n dieu de “En Joan petit quan balla”? Bé la cantem envoltats de criatures mentre ensenyem el dit, dit, dit… El mateix que li tallaven al pobre nano. Evidentment, aquesta cançó ha agafat un caràcter totalment diferent i no hi ha ningú que s’aturi a pensar en el rerefons. I la veritat és que va molt bé per a ensenyar diferents parts del cos!

Les nadales formen part de qui som, fa molts anys que es canten al voltant de la taula amb la família o els amics, no m’agradaria que es perdés aquesta tradició.

I ara em podeu dir que l’escola és laica i us donaré la raó. I aquí vénen els problemes: és laica, però la religió, a Catalunya, hi és i hi ha estat. La canalla quan camina pel seu poble veu el campanar i segurament ha entrat a l’església i ha vist Jesucrist a la creu. Alguns, fins i tot, han acompanyat els seus avis a missa un dia, per veure què s’hi cou.

M’he trobat alumnes que no saben qui és Jesús i quan m’ho pregunten, jo els ho explico. Fins on he d’explicar? Perquè ells tenen preguntes i curiositat… Què deu voler la família? Per a mi és senzill: saber el que t’envolta és necessari, viure en la inòpia i no conèixer la realitat de l’indret on vius no els ajuda en absolut. “No saber” no és mai una opció bona. Per mi, l’opció bona és saber i després, un cop tens el coneixement, decidir si hi estàs d’acord o no.

Això em fa pensar en les classes de medi natural. Els explico com es va formar el món: el Big Bang, l’univers, la creació de la terra. I fins i tot es parla dels primers homínids. I què passa quan parlo d’això? Doncs que algun alumne de la classe que fa religió em comenta que no va ser així, sinó que va ser Déu qui ho va crear.

Els més curiosos potser us pregunteu què fa una mestra en aquesta situació. Jo no conec la resta de mestres, però us puc dir el que vaig fer jo. Explicar-los que, com moltes altres coses, hi ha punts de vista diferents.

I tornant a les nadales. A mi m’agrada inventar-me cançons per a la mainada que tinc a classe. I sí, admeto que les que m’he inventat no parlen de Jesús encara que la festivitat hi va estretament lligada. Amb això us vull dir que crec que podem conviure amb les cançons tradicionals de tota la vida, que parlen de religió, i també amb les més noves, que no en parlen. Crec que hi ha un enriquiment si optem pels dos estils de cançons: la més nova que els pot fer sentir més identificats, perquè és més actual, i també la més antiga per a conèixer d’on ve tot plegat i ajudar a no perdre les cançons tradicionals i populars catalanes.