‘Guaraçú’, un conte alat

Hi ha un ocellet blau a la literatura infantil i juvenil en català que aixeca passions, el va dibuixar la il·lustradora i referent Maria Rius el 1978 per a un àlbum de Ricardo Alcántara traduït del portuguès per Anna Murià, però haurem d’anar a pams perquè han calgut un munt de casualitats i afectes per arribar fins aquí.

El 1973 Anna Murià feia tres anys que havia tornat de l’exili mexicà i de la mà de l’incansable Joaquim Carbó havia començat a col·laborar a Cavall Fort. Tenia una novel·la “de tema mexicà” a mig escriure des del 1969, i sembla que novament fou Carbó qui l’animà a presentar-se al Folch i Torres, premi que guanyà aquell 1973 i que la va fer entrar en l’idealitzat ecosistema de la represa de la literatura infantil i juvenil en català que arrencà el 1962 –idealitzat pels lectors i especialistes, però força menystingut per les institucions que l’haurien de salvaguardar i difondre. 

Tenim Murià amb un peu a la Galera i la voluntat d’escriure més literatura per a infants, i la tenim també dedicant-se a traduir (no solament literatura, també llibres de psicologia, medicina…, com quan vivia a Mèxic). I per una altra banda tenim un joveníssim Ricardo Alcántara, escriptor uruguaià, estudiant psicologia a São Paulo i adonant-se que no és aquest el seu camí, que ell el que vol és escriure. 

Aquell mateix 1973 Alcántara escriu un conte i es presenta a un parell de concursos, i en guanya un, de prosa per a infants en portuguès, li donen 2.000 dòlars i amb aquells diners decideix travessar l’oceà i venir cap a Barcelona a provar sort. Avui dia Alcántara és un autor de renom a casa nostra i visita moltes escoles, i sovint explica als nens i nenes com va arribar a Catalunya. Llavors, alguna espavilada li demana: “I si no haguessis guanyat el premi?”, i ell es queda sense resposta, perquè quan tries un camí, o el camí et tria, no sabràs mai cap a on hauries anat si n’haguessis triat un altre. 

Tenim Alcántara a Barcelona amb aquell conte en portuguès sota el braç i un dia va a petar a l’editorial la Galera, que s’interessa per aquest àlbum per publicar-lo en català i en castellà, el traduirà l’Anna Murià i l’il·lustrarà Maria Rius i apareixerà a la col·lecció Vela Major. És Guaraçú, «el primer que vaig escriure, amb tot el que això comporta», explica Alcántara gairebé cinquanta anys després a la presentació d’aquesta esperada i necessària reedició del que podríem dir que és el primer àlbum que apareix en llengua catalana. Som a la llibreria Laie de Pau Claris, on l’ocellet blau que us deia al principi hi té casa, que no gàbia. 

Però tornem a l’any en què es publica Guaraçú per primer cop, és el 1978, i amb la mateixa editorial Anna Murià publicarà una peça de teatre infantil, A Becerola fan ballades, il·lustrada per Pere Virgili. Imaginem l’escriptora passant per l’editorial dia sí dia també, fent-hi feina com en feia per a altres segells. Guaraçú arriba a les llibreries “en una època de grisor”, en paraules de Teresa Duran. Els colors de les il·lustracions de Maria Rius sacsegen i revifen l’ambient de la literatura infantil i juvenil en català. Per a Rius aquest llibre també suposa un canvi, un canvi de tècnica, sobretot, perquè farà servir llapis de colors en lloc d’aquarel·les per pintar la pell del personatge protagonista, en Guaraçú, un nen indígena de l’Amazones que ella dibuixa fent servir com a model corporal el seu propi fill, que en aquella època tenia més o menys l’edat del personatge d’Alcántara. 

L’editora responsable d’aquesta recuperació, Cristina Feliu, de Bindi Books, ens explica, en una sala plena a vessar de gent important de la literatura infantil i juvenil en català, el camí del llibre, i comença aclarint que el 1978 no hi havia tradició d’àlbum a Catalunya i que a més Maria Rius va atrevir-se a dibuixar un nen nu de dalt a baix. Enric Aymerich, llibreter de Laie, responsable del premi Maria Rius d’Il·lustració i cuidador de l’ocellet blau, ens explica que el llibre surt d’una cadena d’actes d’afecte, que aquest llibre té molts padrins i padrines, però que aquesta tasca de recuperació i reivindicació l’hauria de fer una institució pública, així que dona públicament les gràcies a Bindi Books, editorial petita i privada, per “haver-se arriscat des de l’afecte”. Feliu explica que des de la seva posició modesta i amb els peus a terra perquè al capdavall l’editorial és un negoci, intenten treballar sempre que poden en aquest sentit i és per això, per exemple, que des de fa uns anys aposten per recuperar tota l’obra de Roser Capdevila, tota l’obra feta a mà, ens aclareix –acaben de publicar per primer cop en català l’àlbum La vaca Bruna, que en el seu moment (1993) només va sortir en japonès i coreà. 

Però tornem: el 1978 el llibre surt i és ben rebut pels lectors i també pels experts. Aurora Díaz-Plaja des de la seva secció de crítica “Llibres per a infants i adolescents”, a Serra d’Or, celebra amb entusiasme l’aparició de Guaraçú: “És un conte alat, no sols per la condició ornitològica d’uns dels protagonistes, sinó per la sensació que produeix la seva delicada poesia. (…) El tema en si ja porta una càrrega poètica de molts quirats. I la personalitat de l’indiet Guaraçú, enamorat de l’ocell blau, és captivadora. Si a tot això afegim la forta dosi de plaer visual que proporcionen els dibuixos càlids de Maria Rius, comprendreu que sigui un dels millors llibres apareguts, aquí i ara, per als infants.” I llavors ens n’anem al 1979 i veiem com aquest àlbum s’endú el premi de Crítica Serra d’Or de literatura infantil, amb un jurat format per la mateixa Aurora Díaz-Plaja, Martí Olaya, Teresa Rovira i Maria-Eulàlia Ventalló, “pel conjunt de la seva realització”, i s’hi esmenten els tres autors, Ricardo Alcántara, Maria Rius i Anna Murià.

Tornem al 2025, quan es cuinava aquesta reedició de Guaraçú i es movien tots els fils per fer-ho bé. Feliu tenia clar que la traducció de Murià havia de mantenir-se en aquesta nova edició, però Murià va morir el 2004 i havia de contactar amb el seu hereu, el seu fill Roger Bartra, de 85 anys, que viu a Mèxic. Li va escriure i no en va rebre cap resposta. També va poder escriure a una néta de Murià i tampoc se’n va sortir. Llavors des del col·lectiu de Mirall de Glaç de Terrassa, que convocaven el premi Anna Murià de llibre il·lustrat, li van donar un cop de mà i en menys de 48 hores van rebre el consentiment de Bartra fill. Per aconseguir el permís de publicació del text d’Alcántara es van haver de fer gestions amb una editorial danesa però per sort tot va arribar a bon port i això seria una altra història. 

Anem ara a les il·lustracions, perquè si van ser fetes als anys setanta, en quin estat devien estar més de quaranta anys després? Afortunadament la il·lustradora Maria Rius ha donat tot el seu llegat a la Biblioteca de Catalunya i s’ha de dir que ella havia conservat molt bé els seus originals i un cop a la biblioteca nacional han continuat en bon estat. Així que Feliu i Alcántara van demanar cita a la biblioteca per poder accedir a la carpeta dels originals i comprovar que hi fossin tots. Imagineu la litúrgia d’entrar en una sala amb poca llum, en silenci…: “Obrir les carpetes va ser un dels moments més bonics que he viscut com a editora”, ens explica Feliu. “Jo havia vist aquells originals quan es feien”, confessa Alcántara. “La Cristina Feliu m’ho va explicar uns dies després, i era com si ella encara fos allà”, afirma Aymerich, i la sala somriu silenciosament. Un cop obertes les carpetes, s’adonen que falten tres originals, i un d’ells acaben localitzant-lo, emmarcat, a casa d’un familiar de Rius, però els altres dos, introbables, faran que dues de les il·lustracions de l’àlbum hagin de ser escanejades d’un exemplar del 1978 (tota la informació detallada la trobareu als crèdits de l’edició de 2026). 

Guaraçú torna a ser a les llibreries, doncs, gràcies a tots aquests afectes i atzars, la seva editora ens confessa que tot i no ser ella gens esotèrica ara està convençuda que “els llibres tenen ànima”. I l’ànima d’aquest àlbum és un ocellet blau que Maria Rius encara dibuixa quan signa i que ara és un guardó molt valuós que cada any es dóna des de la llibreria Laie de Pau Claris, ja us ho vaig explicar.