Ja us dic com s’acaba l’article, aquest apunt breu d’impressions sobre la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (la FIL, de seguida, aquella familiaritat) sense intriga ni suspens i de cara a barraca ho deixaré anar: al final, la Rodoreda guanya.

Ella com a representant i síntesi de la literatura. De la literatura catalana.

(I quan dic literatura catalana vull dir exactament el que dic, literatura catalana, no pas coses escrites a Catalunya sinó literatura escrita en català, independentment del lloc d’origen de l’autor i independentment també del lloc des d’on escriu: Mendoza, que escriu des de Barcelona, no; Serés, que ara escriu des d’Àustria, sí, tan senzill i tan clar i tanta insistència encara a embolicar-nos la troca, tanco l’incís.)

Que hi ha hagut de tot i que hi han passat moltes coses, moltíssimes, i que ni de bon tros no les he vistes totes, pel cervell espès del jet-lag que no perdona (despertar-se, plinc!, a les quatre de la matinada i constatar després que qui diu les quatre diu quarts de cinc però el mal és compartit) i perquè la programació era llarga i simultània i el temps, limitat, i les forces també, però que el desplegament ha estat gros, divers, intens, i s’hi ha sentit la veu dels grans clàssics (posem-hi un Verdaguer ponderat per Antoni Clapés, cantat per Roger Mas, dit a la manera de Pedrals, performat per la gent de Cabosanroque: “Lo món està perdut i cap criatura busca la salut, ni la busca, ni la troba, ni la vol!”), i s’hi ha presentat el batec contemporani (aquí el parèntesi ha de ser breu perquè la llista completa ocuparia tot l’article i només esmentaré un fet constatable i significatiu: si en comptes d’aquest grup heterogeni que hi hem fet cap hi hagués anat una altra cinquantena llarga d’escriptors l’ambaixada hauria estat igualment heterogènia i igualment potent –igualment o més).

I aquesta és la qüestió, penso. Això que ha quedat dit al darrer parèntesi i que explica la metàfora Rodoreda: la literatura catalana viu un moment molt interessant i fins i tot diria que poderós, en quantitat i en qualitat i en diversitat també. Viu un moment poderós que, naturalment, crida l’atenció (els premis europeus de les obres d’Irene Solà, el Boulder d’Eva Baltasar finalista de l’International Booker). I allà a Guadalajara ho hem vist i ho hem viscut i ho hem constatat: l’entusiasme per la Montserrat Roig o l’aplaudiment per a la Víctor Català en serien clars exemples, però no els únics. També l’interès per les obres d’ara mateix, la qualitat que ja coneixen i que esperen de les obres que vénen, la qualitat que descobreixen. L’Institut Ramon Llull (quina feina preciosa!) va organitzar un seguit de jornades-simposi-trobada entre traductors i traductores i estudiants de català precisament per col·laborar a l’intercanvi que estimuli encara més la traducció. Vaig tenir la sort de participar-hi, un matí, i encara estic impressionada del coneixement i de l’interès també per la literatura catalana. Del respecte que li tenen.

(Un altre parèntesi encara, ara que he citat el Ramon Llull, per apuntar que allà a Guadalajara s’hi va fer un anunci substancial. Potser no n’heu sentit parlar. No ha tingut ni de bon tros tant de ressò com l’ocurrència de la beca per a la promoció turística de la ciutat en castellà, però és important: a la tardor de l’any vinent hi haurà el primer Fòrum Internacional de Traductors de Literatura Catalana, no va tenir tant de ressò com l’ocurrència aquella de la beca, però és una notícia amb fondària que haurem de celebrar.)

La beca aquella, ja l’he esmentada. És que sembla ben bé que s’hagin fet, arran d’aquesta FIL que ha tingut Barcelona com a convidada d’honor, veritables esforços per a ressuscitar vetustes aspiracions, per a recrear una imatge que determinats interessos polítics desitgen: des de col·locar com a portaveu-pregoner aquell Mendoza que ja havia afirmat coses com ara que “el català com a llengua d’ús no va ser prohibit” i que, un cop a Guadalajara, ni tan sols al discurs inaugural que se suposa que fa en nom de tothom no és capaç de parlar de la literatura catalana (com si no hi fos, com si sense anomenar-la en pogués obviar l’existència més enllà del fugaç i inevitable esment a la Rodoreda), fins a insistir gens casualment i pràcticament en cada intervenció, en cada intervenció, en cada intervenció, a lligar el nom de Barcelona amb el concepte “capital editorial espanyola” (en aquest article Ot Bou ho desgrana perfectament), i passant per la bestiesa de la beca anunciada com per contraprogramar-ho tot i amb aquell aire tan ranci que pressuposa que a Barcelona li fa falta pagar figuretes perquè li facin propaganda (en castellà), que s’entesta a deixatar la ciutat i presentar-la assimilada, reduïda a conglomerat provincià com tants dels que tenen a espanya en comptes d’estimular-ne la singularitat i la potència, oblidant (o volent fer-nos oblidar) que ha estat precisament quan ha exercit desacomplexadament de capital de Catalunya quan ha trobat més clarament el seu lloc al món.

Han fet veritables esforços i, si tan sols mirem l’atenció mediàtica, potser diríem que ho han aconseguit. A la pràctica, però, allà a Guadalajara i ara que n’hem tornat, l’operació (conscient o inconscient o el que sigui) ha topat amb una realitat difícil de superar: és que la literatura catalana ha crescut i s’ha enfortit i no combrega, senyors, amb rodes de molí. I atreu. I que si algú pretén forjar una segona “operación boom”, no veig quin material té per al joc. En canvi, resulta que la decadent pretensió topa amb un obstacle vital i molt difícil de saltar: la Mercè Rodoreda omnipresent, senyora i majora de la Barcelona convidada a Guadalajara, símbol també de les veus que l’han seguida. Tantes veus i tan diferents. Com ha de ser.