“Grok, és veritat aquesta notícia?”

En una d’aquestes discussions enceses sobre el Llevant, un opinador radiofònic tallava l’opinadora contrària: “Aquesta és la teva veritat!, és la teva veritat!” En realitat, l’estava acusant de mentidera en els termes dels nostres temps, que hi ha veritats per a tots els gustos, i ara anava a dir que tothom content, però no.

D’acord, això no és nou, així que traguem-nos-ho de sobre d’entrada. Essent com som l’única espècie de la Terra capaç de fabular, les nostres civilitzacions s’han erigit sobre grans mentides fundacionals, però, això sí, cadascuna les seues, assumides pel grup com la suprema veritat. I dels xocs successius per a imposar la pròpia a l’altre, així hem arribat als nostres dies: a empentes i bufetades. Passa que a l’era de la tecnologia i la viralitat, aquest talent natural nostre s’ha vist exacerbat de manera exponencial, fractal, individual, i com que no donem l’abast, les batalles per les veritats es poden lliurar des de la comoditat del sofà.

De fet, si a Hannah Arendt li hagués tocat de viure el fenomen de les xarxes socials, hauria pogut reeditar les seues tesis sobre la veritat, la mentida i els totalitarismes amb ben pocs retocs. En especial, la idea que el veritable perill per a la democràcia no és tant la substitució deliberada de veritats per mentides com la confusió que en resulta per al personal, que el porta a no creure’s res i avall. Un cop la distinció entre veritat i falsedat es dilueix, afirma Arendt, perdem el sentit que ens orienta per anar pel món, el que vindria a ser el nord de la nostra brúixola col·lectiva; i sense una base comuna de fets que puguem defensar col·lectivament, l’exercici de la democràcia esdevé missió impossible, ves qui ho diria.

Doncs si aquest plantejament ja era vàlid en temps analògics, només ens faltava ara que cadascú portés a la butxaca una brúixola que assenyala nords diferents. La personalització algorísmica dels continguts que veiem, la selecció individualitzada de notícies que ens arriben, les càmeres d’eco en què ens movem digitalment ens porten a experimentar el món de maneres molt diferents, ja no només d’una tribu a l’altra, ja no només entre veïns, sinó entre individus que conviuen sota un mateix sostre i mengen en una mateixa taula.

Allò que avui entenem per veritat ja no va lligat als fets –quins fets?, perquè ho diguis tu?–, sinó que es genera per adscripció, per la massa de creients que és capaç d’acumular un fet inventat o no, pel nombre de republicacions, de viralitzacions, d’agradaments que li donen el pes davant dels algorismes. Qui sap per on paren, a quina distància inimaginable viuen de naltros els subjectes amb qui compartim destí en un mateix vagó de tren, cadascú fent scroll d’esma i passant pantalles, descartant unes realitats, triant-ne unes altres, aquesta sí, aquesta no, en fraccions de segons?

En un petit assaig que es podria subratllar tot, ‘Good bye’, veritat (Pagès, 2017), el filòsof Joan Garcia del Muro fa aquesta reflexió: “Internet, la gran porta d’accés a tota la informació del món, en realitat va limitant progressivament la quantitat d’informació que un usuari rep […]. L’experiència de navegació, més que un descobriment de noves idees i perspectives diferents, pot arribar a transformar-se en una mena d’autoevangelització, un adoctrinar-te a tu mateix amb les teves pròpies idees preconcebudes.” Ai, quin mal que fa això. Però més mal ens fa pensar que puguem ser naltros, els adoctrinats, i no el pare de l’escola que fotografia mares immigrants d’amagatotis i comparteix els articles més truculents d’El Caso.

Amb tot, no acabem de perdre l’instint de cercar la veritat, i després ja veurem què en fem. A la xarxa X, la plataforma d’opinió escrita més influent, és habitual de veure-hi usuaris que desafien les informacions invocant l’arbitratge de la IA: “Grok, és veritat aquesta notícia?” Si la màquina de Musk, amb la seguretat aparent de la roboteria, diu que la dóna per bona, aleshores s’ha acabat la fe en la imparcialitat sintètica: l’usuari ferit no s’hi conforma, s’hi rebel·la, hi discuteix fins que li n’extreu alguna raó parcial i satisfactòria. Així som la gent, i així esdevenim víctimes de la nostra manera de ser.

Amb aquest panorama, avui que som vigília assenyalada, penso en el Primer d’Octubre com l’últim gran consens del nostre poble al voltant d’una veritat comuna. Ja sento el lector de fons que m’esmena: mentida comuna, diràs, i també pot ser: un cop posat el paperet a l’urna, tants caps tants barrets. La qüestió va més enllà de la veritat o la falsedat d’uns fets televisats per tot el món, que al final pot més el poder que no les raons o les càmeres dels mòbils; el cas, deia, és que si tota aquella acció en una mateixa direcció va ser possible és perquè va ensopegar una finestra única en la història de les xarxes: la que es va obrir entre l’auge de l’eina com a mitjà constructiu i la posterior degeneració en producte mercantil, l’instrument dels amos del món per sembrar la zitzània i la polarització.

Ara que fa vuit anys d’aquella fita, un pensament em ronda i m’obsessiona, i és com podem assolir cap consens similar amb una tecnologia tan potent en contra, com si no en tinguéssim prou amb l’estat espanyol. En un context digital que promou l’atomització i la discòrdia, com podem tornar a trobar-nos al voltant d’una veritat mínima, com podem orientar-nos cap al mateix nord? Potser una de les respostes la tenen els nanos que la diada es van saber aplegar pels propis canals, aliens a la rondinamenta dels vells i les seues velles xarxes rondinaires.

Instruments a banda, després de vuit anys de dol, alguns albirem espurnes de combat al voltant de les qüestions que ens han tingut estabornits durant massa temps. Aquí, dues mostres llargament reflexionades que m’estalvien feina: el repàs “No hi haurà independència”, del filòleg i sindicalista Gerard Furest, i el revulsiu de l’economista Noel Huguet contra la paràlisi del nacionalisme d’esquerres davant l’extrema dreta: “Cal parlar d’immigració des de l’esquerra?” Carregueu cap on carregueu, i siguin quines siguin les vostres veritats, alguna concordança hi trobareu o us torno els calés.