Qui cau i s’aixeca és tan alt com era. No recordo d’on vaig treure la dita, però m’agrada tant que cíclicament miro d’anar-la fent servir. Perquè qui no ho intenta no s’esgarrinxa però tampoc no avança mai enlloc. I perquè una ensopegada (o dues, o més) no significa haver d’abandonar el propòsit.

Això nostre no ha estat pas cap caiguda, val a dir. Si de cas un entrebanc, un cop, una hesitació. Però la filosofia del vell refrany diria que no rau tant en el cau com en el després s’aixeca i, sobretot, en el tan alt. Tan alt i potser més savi.

Encara no he llegit el llibre de Jordi Muñoz. El tinc a sobre de la taula i tan bon punt enllesteixi això altre (un Fuster que feia molt de temps que em cridava i la darrera i lluminosa Solà) engaltaré l’anàlisi i la incitació que farceixen el seu Principi de realitat (L’Avenç). Encara no l’he llegit (i no: fullejar i doctorejar en diagonal i arrufar el nas i després desarrufar-lo no compta com a ‘llegir’) i volia parlar-ne quan ho hagués fet, però aleshores hi ha hagut l’entrevista aquí mateix, a VilaWeb, i ja no me n’he pogut estar. A rajaploma, escric, per tant.

A rajaploma i amb agraïment.

Perquè la primera cosa que m’ha vingut al cap ara en resseguir l’entrevista, la primera que ja m’hi va venir quan vaig començar a tenir notícia del llibre que es covava, i del corrent de fons que el sostenia (avantatges de treballar en una llibreria), és una senzilla exclamació: ja era hora. No pas perquè esperi de coincidir-hi en tot, ni de trobar-hi el màgic desllorigador de tot, no: tan sols pel fet de veure com, per fi, algú gosa prendre perspectiva, alçar la mirada per sobre del joc de declaracions i contradeclaracions i de generalitzacions i de gestualitzacions i de desqualificacions i de partidismes, i passar, d’una vegada, a la proposta.

Al nostre país, l’independentisme ha esdevingut el moviment polític majoritari i, com a tal, és plural i divers i colorista. Des d’aquesta pluralitat, combinant capacitats i competències (en la doble accepció, ho escric: competències com a aptituds i també com a esperó i ‘rivalitat d’interessos entre persones que persegueixen un mateix objecte’), és com ha tirat endavant aquest darrer i fortíssim embat. El més gros de tots, de moment. No pas el definitiu encara, però el més gros.

L’impuls del referèndum del Primer d’Octubre i de la posterior i congelada declaració d’independència ha arribat fins aquí. Que no és prou, és clar, però que és fins aquí. Per la repressió brutal de l’estat espanyol, per les mancances pròpies també. Fins aquí. És hora de preparar l’onada següent i de deixar de fer voltes a la sínia de la incapacitat dels partits per sortir del xipolleig electoralista (i, a la pràctica, malgrat la grandiloqüència dels discursos, autonomista), la mateixa sínia on s’encallen les organitzacions cíviques que en un temps no tan llunyà han exercit un lideratge que continua essent necessari encara que avui diria que costa de trobar.

I, per a aquest nou embat (que res no és escrit en profecia però que ben bé podria ser el definitiu), per a començar-lo d’una vegada a encarar i a preparar i a escometre, no ens fan falta les picabaralles de pa sucat amb oli (que si tu ets un traïdor, que si tu hiperventiles, que si tu naps i que si tu cols i que si tu més), sinó les propostes.

Propostes.

Concretes.

Fites i objectius i feina per fer.

I no, en això no hi compta cap de les generalitzacions que fan més o menys nosa o més o menys servei com a etiqueta de facció, com a tàctica de partit, que si eixamplar tal, que si sense unitat etcètera. Això no són propostes sinó una altra cosa. És en aquest sentit que penso que hem d’agrair la reflexió de Jordi Muñoz. Més enllà de si coincidim o no amb totes les seves afirmacions (aquell ‘La independència és impossible amb la correlació de forces actual’ del titular de l’entrevista, per exemple), més enllà de si som o no de la colla que de vegades pensa que ja tenim Muñoz afegint aigua al vi (tal com escriu ell mateix, esportivament, al prefaci del llibre), la qüestió és que el politòleg deixa de banda la retòrica i el repartiment de culpes i situa el debat allà on hauria de ser: en les propostes d’estratègia per a assolir la independència. La seva n’és una de concreta: aprofitar el consens, l’aclaparadora majoria social que se situa a favor del dret que tenim de decidir el futur en referèndum.

No cal pas que estiguem d’acord en tot, ni en plantejaments ni en propostes, per a considerar-ho. Si penso que hem de celebrar la intervenció de Jordi Muñoz no és pas en mode aquiescència sinó pel canvi de perspectiva, pel desblocatge que significa, pel necessari tornar a posar raonadament objectius a sobre de la taula.

El conec de fa molts anys, en Jordi Muñoz. Li conec la seriositat i l’arrel reflexiva i el tremp i la voluntat d’intervenció política en positiu. I m’agrada llegir-lo. Encara que no coincidim en tot. O precisament per això.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.