Gràcies, Dagoll Dagom: som molts que us trobarem a faltar

Només d’entrar es notava que no era un dia qualsevol. El teatre era ple de gent apassionada de Mar i cel. Gent per a qui aquesta obra és molt més que un musical. L’edat era igual. Curiosament, s’hi veien moltes famílies unides. Pares amb fills ja grandets, germans, parelles, amics… Gent que venia al Teatre Victòria disposada a gaudir com mai d’aquest clàssic d’Àngel Guimerà reescrit per Xavier Bru de Sala i musicat per Albert Guinovart, que tants cors ha robat. Avui Dagoll Dagom plega, després de regalar-nos durant cinquanta anys els millors musicals en català. Després de regalar-nos cultura a gavadals. I ens deixa una mica més orfes.

No sé dir-vos quan vaig veure per primera vegada Mar i cel. Sí que us en puc explicar els primers records. Devia ser molt petita, quan les meves cosines i jo demanàvem insistentment a la meva tia Dolors que ens posés una vegada i una altra el vídeo de Mar i cel. I vam acabar fent malbé la cinta. Vinga a posar-la una vegada i una altra… Tantes que, malgrat no haver vist mai Àngels Gonyalons i Carlos Gramaje cantar-la dalt l’escenari, és a ells que veig quan tanco els ulls i penso en Mar i cel. Arran d’això, a casa es va convertir en una tradició familiar anar a veure Mar i cel tots junts cada vegada que Dagoll Dagom la reestrenava. Fins i tot s’havia establert una mena de cursa, per veure qui l’havia vista més vegades en tal o tal ocasió. No sé qui de tots ho viu amb més passió. Mentida, sí que ho sé: ma germana, que sempre ha dit que ella entén el món per mitjà d’aquesta obra. Confesso que moltes vegades m’ha costat d’entendre què volia dir quan deia això. Però aquestes últimes dues vegades que l’he vista crec que ho he entès.

Com pot ser que una obra que va escriure Guimerà el 1888 tingui tanta vigència. Suposo que una part del mèrit és de Xavier Bru de Sala, que la va saber reescriure adaptada als nostres temps. Però impressiona veure com, amb els anys, ha anat agafant encara més vigència. Cristians i musulmans barallant-se per veure qui té més poder, qui té raó, qui és més murri. I els qui volen posar pau entre uns i altres, els qui volen valorar les persones per sobre de religions o cultures, acaben morts. Per desgràcia, massa paral·lelismes amb la vida actual. Els espanyols expulsant i matant els moriscs, sense importar ni tan sols si són nens. Ens sona massa, tot plegat… Però, perdoneu, no venia a parlar de política jo, ara.

Just abans de començar, el director de l’orquestra ha agafat el micròfon i ha donat les gràcies a Dagoll Dagom per haver fet bandera de la música en directe durant tots aquests anys. I acabava amb un “Visca Dagoll Dagom, i visca el teatre musical en català!”, que el públic responia amb un “Visca!” enorme. Això deixava veure, una vegada més, que no seria un dia qualsevol.

Només de començar, amb la “Cançó de l’Osman” queien les primeres llàgrimes. Potser no és de les cançons més conegudes per la gent en general, però es nota que és de les més estimades pel públic més fidel. És aquella que ens fa somniar una altra vida. Suposo que per això Esteve Roig s’ha endut un dels aplaudiments més clamorosos. Ara, s’ha de dir que avui es notava que hi havia ganes d’aplaudir. Qualsevol petit gest era celebrat com si fos una final de la Champions.

Els punts culminants, com era previsible, han estat la interpretació del “Per què he plorat?” i “L’himne dels pirates”. Dos moments màgics. Qui no sap aquestes cançons a Catalunya? D’ençà que es va estrenar, el 1988, més d’un milió sis-centes mil persones han vist el musical. I qui no l’ha anat a veure, n’ha sentit les cançons o l’ha vista en vídeo. Són dos himnes que han anat passant de generació en generació.

Avui davant meu hi tenia un nen d’uns deu anys. M’ha semblat entendre que era la primera vegada que veia Mar i cel al teatre. Hi anava amb el pare, molt emocionat, que mirava d’explicar-li què anava passant. De cop i volta, m’he vist a mi de petita, o una mica més gran, explicant-ho a ma germana i traspassant-li la passió. Sabeu com aquella rosa de paper de l’Estellés que va de mà en mà…?

Per uns instants, he pensat: quina pena, ell ja no podrà venir d’aquí a uns quants anys, per tornar a veure Mar i cel. Però de seguida el meu cap m’ha dit: què dius, Txell? Avui s’acaba Dagoll Dagom, però no se n’acaba pas el llegat. Estic convençuda que en aquest país hi ha gent del món de la cultura prou llesta, que no deixarà malmetre una herència tan valuosa com la que deixa Dagoll Dagom. I que d’aquí a uns quants anys farà tornar a sonar en un escenari “L’himne dels pirates” o alguna de les cançons de Flor de Nit, de Cop de rock o de la Nit de Sant Joan. Si no, els espectadors ho haurem d’exigir, perquè, senyors, això és massa valuós per a deixar-ho perdre. Igual que espero que algú hagi decidit comprar el famós vaixell que tantes alegries ens ha donat. De fet, aquests dies, els tres socis de Dagoll Dagom –Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel– no han tancat la porta a la possibilitat que es torni representar l’obra amb una altra companyia, i han confessat que ja havien tingut alguna conversa sobre aquesta qüestió. Fins i tot han dit que els faria il·lusió, com és lògic, que tot aquest repertori que han creat es mantingués viu, més enllà d’ells i la companyia. Fem-ho una realitat, si us plau.

Quan s’ha acabat l’obra, enmig de moltes llàgrimes del públic i de la companyia, ha pujat a l’escenari tothom qui ha fet possible Mar i cel. Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Joan Lluís Bozzo han volgut donar les gràcies al públic per haver-los acompanyat tots aquests anys. També han volgut tenir un record per més d’un miler de persones que han treballat amb ells dalt l’escenari aquests cinquanta anys.

Però el discurs més emotiu ha estat el de Joan Lluís Bozzo, que ha volgut donar les gràcies, sobretot, “a tres persones clau que han fet que aquesta història arribés fins avui”. Es referia, és clar, als seus dos socis i a ell mateix. “No sabeu què ha estat aguantar-los. Són cinquanta anys. Podeu imaginar com han patit ells per aguantar-me a mi. Aguantar-nos ha estat una feina titànica, més que fer espectacles. Però hi ha una cosa que vull destacar: mai cap de nosaltres tres, en cinquanta anys, no ha tingut la necessitat d’anar a un altre lloc. Sempre hem tingut molt clar que aquest era el nostre lloc. Molts han volgut volar, com és lògic. Però això a nosaltres tres no ens ha passat mai. Hem pensat sempre que això que fèiem era molt més fort, i molt més important, que el que cadascú individualment podia fer, i aquesta ha estat una lliçó que ens hem donat d’amor al teatre i, en el fons, d’humilitat. No hem volgut brillar per damunt dels altres, hem volgut sempre, entre tots tres, tirar endavant aquesta història. I avui posem un punt final a aquesta història, amb molta alegria.” El missatge ha acabat amb els tres socis fonent-se en una abraçada dalt l’escenari.

Quanta veritat, Bozzo. Gràcies per haver construït tantes coses tots tres junts. Avui que deixeu els escenaris, ens recordem especialment dels musicals. I no ens oblidem pas de totes les sèries que van fer a TV3 i que van crear escola. Sense Oh! Europa o Oh! Espanya, no sé com hauria estat la ficció catalana. No sé si mai hauria existit un Jet lag o Plats bruts. I ara que els reivindiquem, no s’entén que aquests darrers anys els equips directius de TV3 no els hagin comprat cap dels projectes que han presentat. Quina pena! Ara ja és massa tard. Ens quedarem amb les ganes.

I amb les ganes de més, com li ha passat una mica al públic assistent avui al Teatre Victòria. Després del discurs de Bozzo, Anna Rosa Cisquella ha agafat el micròfon per demanar disculpes. Havien preparat un vídeo de comiat, però tenien dificultats tècniques i no el podien projectar. El públic cridava que ja s’esperaven, que no tenien pressa. I s’hi ha avingut, i han demanat que cantéssim mentre resolien els problemes. I, tot d’una, oferien, per última vegada, “L’himne dels pirates”, aquesta vegada interpretat amb coratge per tot el públic assistent, que s’ha posat dempeus i ha cantat a ple pulmó. Si era l’últim, s’havia de fer bé. L’emoció es deixava veure entre la companyia, després de quasi un any fent el musical. A la vegada, es veia també entre els espectadors, que pensaven que eren privilegiats de viure aquell moment. Sempre podrem dir que vam cantar l’última cançó amb la companyia Dagoll Dagom.

Finalment, les dificultats tècniques no s’han pogut resoldre i els espectadors han acceptat d’anar-se’n del teatre, amb pena, perquè això s’ha acabat. Tot i que, en arribar a casa, ens hem trobat un últim regal: el vídeo promès penjat a les xarxes perquè el pugui veure tothom. I tots plegats podem donar les gràcies a Dagoll Dagom. Som molts que us trobarem a faltar.