Tenim un govern que recomana, que recorda, que aconsella, però que no mostra mà ferma per a legislar en defensa de les classes treballadores. No sé vosaltres, però servidora no coneix ni una sola persona que tingui una bona opinió dels serveis de Rodalia de Catalunya. De fet, tampoc no conec ningú que tingui una opinió neutra de la santíssima RENFE; tothom, absolutament tothom que n’és usuari, o n’ha estat, considera que el servei és nefast i ara, també, perillós. La gent que agafa el tren per anar a treballar ho fa o bé perquè no té alternativa, és a dir, perquè no té vehicle propi, o bé, si en té, sap que en hores punta es trobarà grans retencions i que les despeses de gasolines i estacionaments li costaran un ronyó, o, tal vegada, opta pel tren per consciència ecològica i pura militància. Siguin quins siguin els motius que porten els usuaris a fer servir la RENFE, hom, rabiosament, resignadament, és conscient que té altíssimes probabilitats d’arribar tard allà on vagi. Encara que siguis previsor i surtis cap a la destinació amb més d’una hora de marge, segurament arribaràs tard i segurament et tocarà de fer una trucada o bé un missatge dient que el tren no ha passat, que s’ha quedat aturat més de mitja hora o un llarg seguit d’incidències ferroviàries indignes.

Quan semblava que la paciència ciutadana amb aquest tema no podia anar més lluny, un nou gir de guió, gens inesperat, ha collat fins a extrems la calma de la ciutadania. En menys de tres dies, accident mortal a Espanya i accident mortal a Catalunya, a l’alta velocitat i a Rodalia. En el cas del nostre país, el servei aturat rotundament i completa, sumant-hi els talls de la AP7.

Més enllà de l’impacte emocional per la tragèdia de Còrdova, el que més em va colpir, en segon terme, van ser les reaccions de molts viatgers dels dos trens accidentats que, a les xarxes o en les primeres declaracions a la premsa es lamentaven, atemorits, que l’accident hagués passat en diumenge, perquè l’endemà era dia laborable i els feia patir no poder anar a treballar. El mateix va passar aquí amb l’accident de Gelida, que tingué lloc entre setmana. Si analitzem aquest temor detingudament, el primer que cal dir és que és molt simptomàtic que unes persones que s’han salvat de morir gairebé de miracle, en el primer que pensin sigui en quins perjudicis laborals i, en conseqüència, econòmics hauran de patir per culpa de no poder arribar al seu lloc de feina per una causa major. La por d’aquests usuaris no és seva, és una por imposada pel sistema, per un estil de vida en què el proletariat sap que, en massa ocasions, ni haver patit la pitjor de les desgràcies aconseguirà estovar l’ànima dels seus caps perquè se’n compadeixin fins al punt de deslliurar-los d’anar a treballar per poder gestionar un dol. Tot permís laboral que no és ferm, que no és legislat, que no s’imposa legalment, queda surant i a mercè de la bona voluntat d’aquells qui tenen poder per damunt d’uns altres.

Que tot un país aturi del tot els trens amb els quals milers de ciutadans es desplacen a les seves feines suposa pèrdues econòmiques per als empresaris, però, sobretot, suposa deixar desemparats milers de treballadors que, en el millor dels casos, hauran de recuperar hores de feina no fetes per una causa aliena a ells, i en el pitjor dels casos, els pot portar a perdre la seva font d’ingressos.

Què ha fet el govern per protegir als ciutadans? Recomanar a les empreses que facilitin el teletreball. Paper mullat. Com que no es va declarar cap alerta de país que restringís la circulació, com va passar, per exemple, durant la pandèmia, els treballadors s’han trobat indefensos. Per més ridiculesa, Generalitat i patronals no remaven en la mateixa direcció; bé, sí, remaven junts a la contra dels treballadors. El govern recordava que, si no era possible trobar un transport alternatiu al tren, la gent es podia acollir a l’estatut del treballador, que suposadament preveu un permís retribuït. Pimec i Foment pretenien tranquil·litzar les classes treballadores recordant que, si es justificava la falta laboral, ningú no s’hauria de veure exposat a sancions, però, això sí, les hores perdudes s’haurien de recuperar i compensar a l’empresa. I ja som al cap del carrer: qui decideix si la falta és justificada o no? Els advocats recomanen que els treballadors aconsegueixin que Rodalia els signi un justificant, talment com ho feien els pares quan érem xicotets i anàvem a escola. No podeu sentir el meu riure perquè el so no traspassa la pantalla, però ric de ràbia i de pena perquè ens tracten d’idiotes a tots plegats. De debò algú es creu que Rodalia RENFE expedirà milers de justificants? A qui hem d’anar a demanar-los, al cap d’estació del nostre poble, que ens dirà que no sap de què li parlem, o bé que no hi està autoritzat o que no té ordres de fer-ho? Si fóssim un país digne, lliure, no hauria passat res de tot això, però en cas que sí que hagués passat, el que hauria de fer Rodalia RENFE és penjar a la seva web un document justificatiu per a emplenar i amb possibilitat de ser descarregat, i que jo sàpiga, no ha estat pas així.

I encara podem dir més: aquesta situació no és puntual. Precisament, que els serveis de RENFE siguin tercermundistes provoca, des de fa temps, que la gent condicioni el lloc on anirà a viure tenint en compte la variable d’uns trens que no funcionen mai. La gentrificació ens expulsa de les grans ciutats i crea un èxode de gent que se’n va a viure a les perifèries, però com que la vida laboral és encara massa centralista i massa poc donada al teletreball quan sigui possible, molta gent que s’ha vist forçada a anar-se’n de la capital ha d’anar cada dia a la capital a treballar. Se’ls colla la consciència ecològica perquè evitin el cotxe, però si opten pels serveis públics de trens, tot són problemes. Així com les dones ens podem veure discriminades a l’hora de ser contractades si ens trobem en edat fèrtil, perquè la por d’absentisme per possible embaràs pesa en la tria del personal a contractar, també comença a ser una discriminació saber que un treballador viu a quilòmetres del seu lloc de feina i no té vehicle propi.

I així anem. Som una nació sense estat, oprimida i subordinada, amb un somni de llibertat esguerrat que ens hauria pogut permetre d’esmenar aquesta deixadesa, però ara el que tenim és un govern que “recomana” i que ens deixa amb el cul a l’aire. Per posar-hi un punt d’humor: jo només demano que quan morim, allà, als llimbs, algú ho tingui en compte tot plegat i que ens sumin les hores i els diners perduts per culpa de la P. RENFE i ens facin un còmput que ens permeti de viure unes setmanes més per a recuperar tot el que ens han robat. Tot i que, ben mirat, si hem de tornar a la vida per ser espanyols com ara, què vols que et digui, potser millor que ens acollim a un paradís més lliure i sense trens.