03.11.2025 - 21:40
Mentre escric aquestes línies, Mazón anuncia l’únic que quasi tot el poble esperava d’ell des de fa un any. I ho fa amb un estil marca de la casa: dimiteix sense pronunciar la paraula “dimissió” i presentant-se com a víctima. Sens dubte, el pitjor president de la Generalitat en la història. I el llistó de la infàmia estava per terra.
No era la primera vegada que Mazón es trobava en la corda fluixa, després de la tragèdia de la gota freda, però sí que ha estat la definitiva. Com a mostra de la indecència, Mazón no deixarà el seu escó a les Corts, per a mantenir l’aforament judicial, i, així mateix, té com a màxim objectiu assegurar-se els quinze anys dins el Consell Jurídic Consultiu, amb uns 80.000 euros anuals.
Ara, del punt de vista del que es podria definir com a democràcia valenciana, és a dir, el conjunt agregat de preferències polítiques dels valencians, és evident que Mazón va deixar de ser el nostre president el 29 d’octubre de 2024.
Aquesta constatació, a més de ser ben clara, és interessant. Ho és perquè, com tots els aspectes d’aquella tragèdia, si estirem el fil, ens il·lustra a la perfecció i cruament tota la realitat d’aquest país i la condició colonial que pateix. Aquesta democràcia valenciana no solament és subsidiària de l’etnocràcia castellanoespanyola, sinó que és perfectament irrellevant. Explícitament, de fet: els arguments que han aparegut aquests últims dies –i durant tot aquest últim any– en els mitjans de comunicació madrilenys o d’inspiració madrilenya que parlen o han parlat respecte de la caiguda de Mazón sempre fan referència a la decisió que es prendrà a –i seguint els interessos de– Madrid. Alberto Núñez Feijóo, en aquest sentit, no és ningú, però, així i tot, té més poder de decisió que tot el cens electoral valencià en conjunt.
Mazón cau perquè, de fet, s’ha convertit en un problema espanyol. Abans no acabe l’any, hi ha convocades eleccions a Extremadura i l’any que ve n’hi haurà, si més no, a Andalusia, però és molt probable que n’hi haja també al que en diuen Cortes Generales, malgrat –o precisament a causa de– les habilitats de funàmbul de Pedro Sánchez. En aquest escenari, cada candidat del PP s’hauria d’enfrontar al millor actiu electoral de la seua respectiva oposició: Carlos Mazón. Mazón s’havia convertit en un obstacle en el camí de Núñez Feijóo cap a la Moncloa, i això sí que és intolerable, i no que la seua negligència costàs la vida de 229 valencians.
Fins ara hem parlat del PP, però què en diríem, de l’altre peó del torn espanyol? La realitat és que el PSOE no ha mostrat gens d’interès en tot aquest any de voler recuperar el govern del País Valencià. I, poca broma, que parlem de la quarta autonomia amb més població i més PIB de l’estat. Perfectament prescindible, tanmateix, si es compara amb un territori de denominació d’origen pota negra castellana.
Al PSOE, després d’El Ventorro, li era molt fàcil de guanyar el poder al País Valencià: reacció immediata i eficaç, inversió en ajudes i reconstrucció, condonació del deute i solució del finançament i una política de comunicació i acompanyament corresponent. Algú podria objectar-hi que es tractaria de privilegiar l’autonomia valenciana, però, a banda que unes circumstàncies tan extraordinàries com les de la tragèdia de la gota freda ho podrien permetre sense problemes, la realitat és que simplement es tractaria de posar pegats a problemes urgents sorgits arran de la catàstrofe i a uns altres que fa dècades que es guarden al calaix i que no farien sinó atenuar temporalment l’espoliació practicada al país. Ni això ni així. Ni amb un colp d’aquestes característiques el sistema espanyol no es planteja fer una pausa en aquest saqueig.
Diana Morant, hipotètica líder dels socialistes valencians, va desaparèixer un parell de setmanes després de la gota freda. Quan, finalment, va fer acte de presència, la seua proposta va ser aprovar gratuïtament els pressupostos de Mazón, per forçar el PP a fer això mateix amb els de Pedro Sánchez. En va. De la mateixa manera, s’ha negat a presentar una moció de censura contra el Consell del PP, ja que podria establir un paral·lelisme amb la que Vox presentà contra Sánchez. Així doncs: abandonament, ajudes que no arriben i marginació en finançament i deute. Novament. La prioritat del govern de l’estat es pot resumir a restablir el servei d’AVE entre Madrid i València, fita que es va aconseguir en poc més d’una setmana. Si ni tan sols Compromís parla de condonar tot el deute del FLA que té la Generalitat amb l’estat en aquestes circumstàncies, què en podem esperar, els valencians?
Tanmateix, es pot dir que els valencians hem complit la nostra part. Diuen que som un poble meninfot, però la realitat és que fa un any que estem mobilitzats als carrers amb unes protestes que, per quantitat i constància, no tenen moltes rèpliques ara com ara en el context europeu occidental. Això vol dir que no han servit de res? No exactament, ja que, si no s’haguessen fet tal com s’han fet, no hi ha dubte que Mazón no hauria caigut.
Però també vol dir que, una vegada més, als valencians ens han demostrat quin paper ens correspon en el sistema nacional espanyol: no pintar fava. Fins i tot amb aquestes circumstàncies de rebuig tan generalitzat –entre el 80% i el 90% de desaprovació: unes xifres que es podrien homologar a les que Ossama bin Laden arreplegaria a Nova York el 12 de setembre de 2001–, Mazón ha caigut quan ho ha decidit algú en un despatx de Madrid i amb la vista posada en uns interessos superiors: unes eleccions espanyoles.
