glotofòbia

La discriminació per raó de l’accent lingüístic podrà ser perseguida per llei a l’estat francès gràcies a la iniciativa de Christophe Euzet, diputat occità resident a Catalunya Nord. Euzet, amb el suport de cinquanta-nou diputats més, proposava d’afegir-ho com una disposició al codi penal. Pot semblar anecdòtic, però no ho és pas, perquè es basa en un sondatge del gener proppassat segons el qual la meitat dels ciutadans de l’estat francès consideren que parlen amb accent i, d’aquests, el 27% declaren que han estat objecte de burla per aquest fet. El 16,4%, a més, s’han sentit directament discriminats durant una entrevista de feina, una competició o un examen per raó de l’accent. “Vull fer que es respecti el nostre accent”, s’exclamava Euzet quan la premsa li va demanar els motius de la mesura.

La qüestió ha ressonat especialment d’ençà que el president Emmanuel Macron va nomenar primer ministre Jean Castex, aleshores batlle de Prada. El seu accent català ha estat motiu de befa i va ser molt comentat a la premsa durant el mes de juliol, quan va prendre possessió del càrrec. La burla també va multiplicar-se, no tan sols a les xarxes socials. El seu predecessor, Edouard Philippe, va acomiadar-se dient que deixava el poble francès en mans d’un home “amb molt d’accent, però molt competent”. Un dels dirigents de l’oposició, Jean-Luc Mélenchon, que ja té un historial força farcit d’incidents de discriminació lingüística, va criticar “la lentitud del seu discurs”, i Bruno Jeudy, editor de la cèlebre revista Paris Match, va criticar “el seu accent rocallós com la tercera part d’un partit de rugbi”.

“Tinc accent, jo?”, es demanava Castex en una entrevista, aquells dies. “N’estic orgullós, del meu accent”, es responia a si mateix. En un vídeo difós a les xarxes socials, Euzet reforça aquest punt de vista, i diu que vol que aquesta nova llei “faci evolucionar ments, modifiqui la mentalitat” dels ciutadans francesos sobre la qüestió. “Ja fa uns quants anys que els estudis ens permeten de constatar que els nostres compatriotes, segons la regió d’on provenen i segons la seva classe social, poden ser objecte de befa i de discriminació a la feina […] a causa del seu accent.”

“Els individus i la societat topen amb múltiples obstacles”, diu Euzet. Entrebancs individuals, “perquè els demanen que abandonin l’accent per treballar, que renunciïn a una part de si mateixos amb l’autocensura”, o perquè s’exposen que “els sigui negat el lloc a què aspiren”. I socials, perquè els grups de parlants amb accents “no es poden identificar amb l’esfera de l’expressió pública i l’acaben refusant”.

La història darrere una neutralitat imposada

La qüestió ha esdevingut tan punxeguda a l’estat francès que la discriminació per l’accent ha estat fins i tot batejada amb el nom de glotofòbia (de gloto-, ‘llengua’, i -fòbia: ‘aversió’). El pare del terme és el lingüista Philippe Blanchet, professor a la capital bretona, Roazhon, a la Universitat de Rennes 2. Blanchet, parlant de la variant provençal de l’occità, ha passat dècades estudiant aquesta estigmatització i el 2016 va publicar Discriminations: combattre la glottophobie. Al llibre, que va tenir molta repercussió, hi descrivia el fenomen com “el menyspreu, l’odi, l’agressió, el rebuig o l’exclusió de persones pel fet de considerar incorrectes o inferiors certes formes lingüístiques”. Blanchet ha aplaudit la iniciativa d’Euzet i considera essencial que s’aprovi.

La sociolingüística i la fonètica desmunten amb molta facilitat el mite de l’accent estàndard. En cap llengua no existeix, per defecte, un accent neutre, sinó que la neutralitat atribuïda a algun dels múltiples accents que sol tenir un idioma és una qüestió purament política o cultural. Però disposar d’un estàndard és convenient per a la normativització d’una llengua, i tot sovint hi ha hagut qui ho ha fet servir per confondre l’accent estàndard amb l’accent neutre i l’accent neutre amb l’accent correcte. A l’estat francès, l’accent parisenc s’ha convertit gairebé en un passaport imprescindible per a arribar a la primera plana política, mediàtica o laboral. I l’accent propi, és clar, en una trava.

Per a entendre per què l’accent parisenc ha esdevingut predominant, cal que ens remuntem fins a la Revolució del 1789, en què la burgesia parisenca va ascendir al poder tot associant-lo amb la seva llengua. Però un cop encara més dur va venir quatre anys després amb el triomf de la branca jacobina dels revolucionaris, que va imposar un model rígidament centralista, tant a efectes polítics i administratius com a efectes lingüístics. Durant anys següents, els jacobins van formalitzar el procés d’uniformització amb la persecució d’allò que anomenaven, com és ben sabut, “dialectes” i “patois“.

Tanmateix, la dissolució de la diversitat lingüística a l’estat francès no va fer el tomb definitiu fins a final del segle XIX i començament del XX, moment en què l’escolarització va cenyir els infants al francès i, en concret, a l’estàndard, el parisenc, amb mecanismes com ara la prohibició de l’ús de llengües o dialectes diferents a les aules. És per aquesta raó, de fet, que els activistes contra la glotofòbia reclamen de començar a desfer a les aules una discriminació ben arrelada.

La polèmica de Mélenchon i l’intent del 2018

Una polèmica amb Jean-Luc Mélenchon ja va propulsar la glotofòbia al centre del debat parlamentari fa vora dos anys. El cap de la formació d’esquerra França Insubmisa va encarar-se amb una periodista amb accent de Tolosa de Llenguadoc perquè li havia fet una pregunta sobre les investigacions que la justícia francesa havia obert contra el seu partit. Mélenchon va refusar de respondre-li, va escarnir-la repetint la pregunta amb veu infantil i desdenyosa tot imitant-ne l’accent i, finalment, va demanar a la resta de periodistes si tenien “cap qüestió formulada en un francès més o menys comprensible”.

Ja aleshores el mateix partit amb què Euzet va concórrer a les eleccions, el del president Macron, la República en Marxa, va mirar d’emprendre una iniciativa semblant a la que demà se sotmetrà a votació. La diputada Laetitia Avia també va provar que s’inclogués al codi penal la discriminació per raó d’accent. Reaccionant a les paraules de Mélenchon, es demanava a les xarxes socials: “Que potser s’és menys francès perquè es té accent? Hem de rebre humiliacions perquè no tenim l’entonació estàndard?”

El 2018 Avia no se’n va sortir, però el cas fa entendre que, d’ençà de la teorització de Blanchet, la qüestió ha agafat cos a l’estat francès. I amb el nomenament de Castex, les coses poden anar diferent. El lingüista diu, en qualsevol cas, que ara hi ha més consciència que la glotofòbia és un problema que cal encarar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.