08.12.2025 - 09:55
|
Actualització: 08.12.2025 - 10:56
Allunyat del focus mediàtic i instal·lat en la jubilació, Josep Giralt ofereix a l’ACN la primera entrevista com a ex-director del Museu de Lleida. Amb distància temporal, recorda l’11 de desembre de 2017, quan la justícia va ordenar l’entrada de la policia al museu per endur-se 44 obres cap al Monestir de Sixena.
Per a Giralt, va ser una execució provisional militaritzada en què la Guàrdia Civil va entrar armada al museu després de setmanes de tambors de guerra. Després de quinze anys des que van començar els litigis, té dubtes de si es va fer una bona defensa en origen i lamenta manifestacions aragoneses que ratllen la catalanofòbia. També creu que alguns consellers de Cultura passaran a la història com uns autèntics irresponsables.
Just la setmana en què fa vuit anys de l’entrada policíaca al Museu de Lleida per a traslladar les obres de Sixena a l’Aragó, Giralt fixa la mirada al retrovisor. D’entrada, recorda que ell va començar com a director per intentar de reflotar un equipament que estava en crisi i es va acabar trobant amb la paradoxa que un seguit de qüestions de caràcter judicial ajudarien a situar el museu al mapa català, estatal i internacional.
L’ex-director reconeix que després de tots aquests anys i una vegada jubilat, ha tingut molt de temps per a pensar en què va passar i apunta que cal contextualitzar els fets en una situació política de país. Feia poc del referèndum del Primer d’Octubre i s’acabava d’aplicar el 155, unes circumstàncies que creu que van permetre que la resolució judicial fos extremadament exagerada, amb una execució provisional de la sentència i una entrada militaritzada al museu. Giralt posa en dubte si el jutge va emetre aquestes ordres amb coneixement de causa de com funcionava el museu i si es pensava que un “escamot de persones civilitzades com és la societat civil lleidatana” calaria foc als camions amb les obres.
“Bona nit, venim a ocupar les portes de seguretat del Museu de Lleida”
Giralt també critica que el jutge no posés al capdavant de la comitiva un secretari judicial i traspassés aquesta funció a un comandant de la Guàrdia Civil. A dos quarts de tres del matí del dia 11 va arribar la comitiva militar i es van adreçar a ell amb un: “Bona nit, venim a ocupar les portes de seguretat del Museu de Lleida.” Com a director, recorda ara, el que més li preocupava era la integritat de la institució, el respecte i la salvaguarda del personal enfront de la resolució. Giralt havia estat advertit de l’arribada de la comitiva policíaca el dia 10 de desembre al matí i va reunir al museu tot el personal. També va citar un notari per garantir la seguretat sota les seves ordres.
L’operació va allargar-se deu hores, que van donar per a molt. Des d’un Josep Giralt que es va veure obligat a fer marxar l’aleshores batlle de Lleida, Àngel Ros, i el seu assessor, a tocs d’atenció al comandant de la Guàrdia Civil per tal que tallés de soca-rel actituds d’eufòria de la part aragonesa, que van arribar a fer-se fotos amb les obres i començaven a difondre-les per les xarxes. “Vam decidir que si hi tornava a haver una acció d’aquest tipus, el director general de patrimoni cultural aragonès hauria de sortir de la institució.”
Giralt està convençut que l’execució professional per part del Museu de Lleida, que va decidir de no posar-se a l’alçada de tots els senyals que havien arribat durant setmanes de la banda aragonesa, va ser una reeixida: “Crec que és el guió que va situar en l’àmbit mundial una feina ben feta d’una execució provisional militaritzada.”
Quinze anys després, dubtes en la defensa exercida en els litigis
Sobre la situació actual del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i el possible trasllat de les pintures murals al Monestir de Vilanova de Sixena, Giralt creu que l’equipament català fa els passos oportuns. Tanmateix, dubta si es va fer una bona defensa al principi: “Ningú està acostumat a tenir litigis en primera instància.” En el cas del Museu de Lleida, reconeix que els interessos no van estar del tot ben defensats i la prova és que, com a consorci, no es van presentar ni a la vista, i no va ser fins al recurs a l’Audiència Provincial d’Osca que no es van reconduir algunes mancances.
Afegeix que faltaven “algunes observacions, informes, recomanacions d’àmbit internacional” que ara el MNAC ha pogut presentar i han fet reflexionar a la jutgessa que ha de dictar sentència amb la possibilitat de ser sotmesa a possibles actes de prevaricació. Per tot plegat, Giralt considera que la defensa del MNAC és la correcta.
Consellers de Cultura “autènticament irresponsables”
Giralt admet que el 2017 es van trobar sols enfront del trasllat de les obres del Museu de Lleida, de la mateixa manera que s’hi van sentir amb el trasllat dels béns de la Franja. En aquest sentit, també critica la política de la Conselleria de Cultura de no voler explicar res. Així mateix, remarca que el que li sabria més greu de tot plegat és que els polítics no fessin els deures a partir de les sentències del MNAC i el Museu de Lleida per evitar un degoteig de futures reclamacions.
Giralt no és mossega la llengua per afirmar que alguns consellers de Cultura passaran a la història com “autèntics irresponsables” amb els litigis del Museu de Lleida i el MNAC, i que uns altres es van menjar les seves conseqüències. Per això insisteix que mai no es pot tenir política de comunicació zero, bàsicament perquè “l’any 2025, com ens trobem, les xarxes socials en van cada dia plenes”.
“Si les peces han de sortir del MNAC, Pepe Serra dirigirà l’operació, malgrat tot”
Josep Giralt està convençut que si al final els murals han de sortir del MNAC per tornar a Sixena, el director de l’equipament dirigirà l’operació. Bàsicament perquè així està estipulat al codi deontològic de tot conservador i treballador de museu, que és “vetllar fonamentalment per la conservació de les obres que estan sota la seva custòdia”.
Ara el MNAC té disset mesos per a pensar com fer-ho. La jutgessa té tot d’informes per a decidir què fa, recorda Giralt, que també posa de manifest que alguns dels tècnics aragonesos han expressat de manera oberta i viva que potser la sala capitular de Sixena no pot rebre ara mateix les pintures perquè cal canviar l’arquitectura dels arcs. Altrament, no hi cabrien.
