A aquesta hora, la ciutat de València i desenes de municipis més es troben immersos de ple en les festes de les Falles de Sant Josep. A la capital, fa molts dies que la vida quotidiana s’ha vist alterada pels carrers tallats, els envelats, que cada any són més grans, i, és clar, pels monuments fallers. La festa s’ha convertit en un monstre gegantí que té el perill de devorar-se a si mateixa si no es posa fre al creixement il·limitat. Si no decreix.

Fa molts i molts anys que el sociòleg Gil-Manuel Hernández i Martí, que va ser director del Museu Faller, estudia les falles i pregona que és possible un model menys depredador. Tot aquest coneixement l’ha reunit en un llibre que acaba de publicar i que es titula Falles sense foc. Una crítica de la domesticació festiva. És un recull d’articles, alguns molt descarnats, sobre la degradació de la festa, que sembla irreversible, i que resta camuflada sota l’esclat de coloraines, monuments gegantins, allaus de turistes i tota mena de desmesures.

En parlem en el casal de la falla Arrancapins, l’exemple viu que “són possibles unes falles diferents, però al marge”.

—Aquest llibre és una autoedició. Això és perquè cap editorial valenciana no us l’ha volgut publicar?
—En vaig sondejar un parell i no ens vam entendre. Llavors vaig decidir que l’autoeditaria. Ja tenia l’antecedent del 2011, amb Foc de falles, i va funcionar.

—El títol d’aquest, Falles sense foc, sembla una esmena a l’anterior.
—Tant en aquest d’ara com en l’anterior, intentava de copiar el model de Combustible per a falles, de Joan Fuster, que el 1967 va arreplegar diversos articles i hi va donar una certa coherència. Jo ho he volgut fer amb el meu estil, és clar. Ara tocava actualitzar el del 2011 recollint i posant al dia els articles escrits aquests darrers anys o entrevistes que m’han fet.

—En el pròleg dieu que voleu ressignificar l’esperit originari de la festa. Quin era aquest esperit?
—L’esperit carnavalesc. Les falles són una festa carnavalesca i comparteixen aquest esperit de transgressió, de subversió, d’inversió simbòlica, de crítica desimbolta, desinhibida i insolent amb el poder. Això és la base.

—Quan es va començar a perdre, tot això?
—Prompte. Perquè, a final del segle XIX, la burgesia local ja considerà que les falles eren un perill perquè qüestionaven l’ordre. La sàtira emergia de baix, dels barris obrers. Encara que es plantaven poques falles, les crítiques eren molt directes. La festa no es deixava domesticar. La burgesia emergent que ja havia pres el poder de la ciutat les va voler amansir, prohibint-les, no de manera implícita, sinó apujant-ne molt els impostos. Com que això no va funcionar, ho van fer de manera indirecta. Van introduir la falla artística perquè les falles no fossen només els cadafals satírics, sinó monuments. També van establir un sistema de premis. En l’últim terç del XIX, ja va canviar-ne l’orientació. En els anys vint del segle XX, ja hi havia una mica de promoció turística. Va aparèixer l’artista faller. I en els anys quaranta, ja es va consolidar un model de falla canònica, ortodoxa, monumental, escultòrica, espectacular, que amb el temps s’ha perfeccionat i s’ha fet més gegantí.

—Sembla un procés molt pensat i elaborat.
—És un procés molt articulat. És cert que no s’ha aconseguit mai del tot desactivar l’esperit carnavalesc. La festa sempre conserva uns rius subterranis, unes illes que resisteixen eixe procés. Pot ser un artista, una comissió de falla, alguna falla de comarques… Però l’esperit primigeni de la festa carnavalesca s’ha quedat en els marges, sotmès a un procés d’ocultació i, fins i tot, de criminalització.

—Però, així i tot, la propaganda oficial sí que parla de les falles com a elements satírics, enginyosos. L’objecte ha desaparegut, però la propaganda continua.
—Per a “vendre-les” encara s’utilitza això de la sàtira. Però, és clar, això és superficial. Quan furgues veus que, per baix, tot el sistema de jurats, de premis, i tot el que es considera falla canònica, està pensat per desactivar això. En els darrers trenta anys o quaranta, encara s’ha accentuat més. La censura s’ha substituït per autocensura, i el centre de la festa l’ha ocupat el fallermajorisme, la indumentària, la falla blanca, la falla rosa, la falla molt monumental, molt turística, molt impactant, però amb poca sàtira. El que ven és la marca “Falles”, que és molt falsa, és corfa, és superfície, i tota la molla històrica, l’han buidada de sentit.

—Llegint el llibre, fa la sensació que xafeu tota l’estona un terreny molt esvarós.
—Sí. El món faller és molt massiu. Parlem de 120.000 persones en la ciutat de València, calcula el doble per a tot el País Valencià. Unes mil comissions falleres. És la principal xarxa associativa. Les elits falleres vénen del tardofranquisme i s’adapten a la democràcia des de l’anticatalanisme, l’ultraconservadorisme, i estigmatitzant qualsevol intent de modificar les falles. La crítica l’associen a l’esquerra, al nacionalisme. Hi ha un intent de l’esquerra de resistir i de conquerir determinats espais. Ho va fer el Partit Comunista, però li va passar per damunt l’aplanadora del blaverisme. Aquest nucli dur que controla la festa es converteix en un poder de facto de l’estructura fallera. Hi ha uns intents d’obertura, amb el primer govern socialista, amb el Partit Comunista, l’any 1979, a València, però no va poder ser. En el govern del 2015, també es va intentar…

—En parleu prou, d’aquest tema, del poder que va més enllà del poder polític i que se’l menja. Parleu de comportaments mafiosos, de famílies, d’omertà… Qui són aquesta gent?
—Crec que no passen de cent persones. Potser són menys. Controlen la Junta Central Fallera, però, sobretot, controlen l’assemblea de presidents, les agrupacions falleres, les principals federacions. La interagrupació, que és l’agrupació d’agrupacions… També estan en les cúpules dels jurats i en la tria de la fallera major. Tenen una xarxa de mitjans de comunicació específicament fallers. Practiquen l’omertà i el suport mutu, i estigmatitzen aquells que els qüestionen. Això és el poder de facto. Quan va arribar Compromís a Cultura Festiva, va arribar al govern, però no va arribar al poder.

—I tenen nom, aquestes persones?
—És clar, tenen noms i cognoms.

—I els podem dir?
—Són públics. Molts estaven en el Partit Popular. Alguns venien d’Unió Valenciana. González Lizondo, fundador d’Unió Valenciana, provenia del món faller. Gent que ha estat en Ciutadans. Hi ha vasos comunicants amb partits polítics. I on se solidifica, això? No només en el control permanent, sinó quan es fan congressos fallers, també els controlen per evitar de perdre aquest poder. Ara som en un congrés faller. Feia vint anys que no es convocava. El congrés faller és un invent del franquisme per a controlar la festa. Ara estan controlats per aquesta cúpula. És una dinàmica, més enllà dels noms i cognoms, és més interessant l’estructura arrelada en la subjectivitat i en les comissions falleres.

—Junta Central Fallera, agrupació, interagrupació, comissió… Tots aquests estaments de la festa, aquesta estructura tan fèrria, encara serveixen més per a controlar la festa. No caldria una organització més suau perquè tot fluís?
—A València hi ha 350 comissions falleres. I potser en altres pobles és més horitzontal, però ací hi ha tota una tradició de verticalitat i de centralització per mitjà de la Junta Central Fallera, que s’ha replicat als barris amb les agrupacions i les federacions… A més, estan molt masculinitzades. És una cosmovisió heteropatriarcal al voltant de la fallera major. Hi ha una trama de relacions de poder, de relacions personals, és el que jo anomene el franquisme psíquic. Això fa que la política siga sospitosa. Les falles són apolítiques, les estructures, també. Eixa política de la despolitització, o eixa despolitització de la política, és una idea profundament franquista.

—És apolítica a l’hora de criticar la dreta, però a l’hora de criticar l’esquerra ho tenen ben clar.
—Però, des d’eixa concepció, no és política, és defensa de la valencianitat.

—Ho heu apuntat adés. Històricament, hi havia el tòpic que l’esquerra havia abandonat les falles i havia deixat tot aquest espai a la dreta. En el llibre parleu de l’esquerra tancada en l’armari, però, pel que dieu, no ha estat ben bé així.
—En el llibre del 2011, i en alguns articles posteriors, jo vaig caure en eixe tòpic. Ho vaig defensar, i hi havia elements que eren certs. Hi havia publicacions que obviaven les falles. Sense matisos. Això passava amb la Cartelera Turia, per exemple. Però en documents de final dels anys seixanta i principis dels setanta, abans de la mort de Franco, hem trobat intents nascuts de comissions falleres per a qüestionar eixe mal dominant, i intentar canvis. I no em referesc només als asos coneguts de la falla King Kong, o Corretgeria, sinó a coses més modestes que havien passat desapercebudes. Això ens va fer reflexionar. Potser no tota l’esquerra, però sí que una part de l’esquerra ho ha intentat, i van ser laminats per l’atracció que es va generar en contra. I això va fer que molts fallers i falleres, de posicions progressistes, es clavaren en l’armari. No fem massa soroll, perquè si faig soroll, potser la meua filla no podrà ser fallera major… O potser ens fan el buit, o tenim problemes familiars… Això va fer que molta gent es resguardara.

—Vàreu treballar perquè les falles fossen Patrimoni Immaterial de la UNESCO, l’any 2016. Això, en el fons, les ha beneficiades o les ha perjudicades?
—Jo vaig estar en la comissió de redacció de la candidatura. Quan s’aprovà, ens va fer molta il·lusió, i a la Regidoria de Cultura Festiva vam posar en marxa això que la UNESCO anomena bones pràctiques de gestió i de conservació del patrimoni immaterial. Vam posar en marxa la Cavalcada del Patrimoni, i moltes més coses, però la pandèmia va ser un fre, i després no s’acabà mai de recuperar l’empenta dels primers cinc anys. Quan va entrar el govern de PP i Vox, van desmantellar tot el que havíem fet. Quant a l’etiqueta, és cert que pot haver influït negativament, per la massificació i la turistificació de les falles. Això és un fenomen que es repeteix en uns altres patrimonis de la humanitat. La lògica d’explotació neoliberal de les ciutats, que jo anomene fracking cultural, és a dir, esprémer la cultura per traure’n benefici només per a unes empreses com ara les immobiliàries, és perjudicial.

—Es pot ser faller sense pertànyer a una comissió fallera?
—Sí. De fet, jo sostinc que hi ha una massa enorme de fallers, d’afecte, de sentiment, d’emoció, d’afiliació afectiva, són els que jo anomene “fallants”. Els “fallants” són amants de les falles, però que no els atrau pertànyer a una comissió perquè pensen que no s’adiu gaire amb els seus valors.

—Les falles podrien existir sense tanta ocupació de l’espai públic?
—Han existit fins que això va començar a desbordar-se. Primer, de manera limitada, a partir dels anys setanta o vuitanta del segle passat. I d’una manera exagerada en els darrers deu anys. S’acaba generant una triple col·lisió entre el col·lectiu faller, els veïns i els turistes. Gestionar-ho és complicat i caldria una voluntat política. I ara et conteste a la pregunta. Sí que poden existir les falles sense tanta ocupació, i d’això se’n diu decreixement. Aquesta paraula fa molta por als polítics, tant d’esquerra com de dreta.

—…
—Les nostres societats festives són manifestament insostenibles. Xoquen amb límits ecològics, energètics, amb els recursos…

—De decreixement, en parlàveu en una entrevista que us vam fer l’any 2021, sense falles per la pandèmia. Dèieu que havia de passar. Crec que no teniu futur com a endevinador…
—La pandèmia hauria d’haver servit per a decréixer, però no va ser així. Jo et deia que, tal com evolucionen les coses, era l’única resposta possible. Però sembla que allò que és existencialment urgent és políticament inviable. Lleva vots. La gent no ho vol perquè estem socialitzats en el consum. Tenim un problema, i en el llibre explique que es resoldrà per la via del trauma, de la crisi. Han crescut moltíssim les despeses dels artistes fallers per la guerra d’Ucraïna, i ara encara creixeran més amb la nova guerra que vivim, que tindrà moltes conseqüències. Pots no fer-ne cas, continuar com si no passara res, però el trauma et du a lloc.

—No hi ha manera d’elegir les falleres majors sense que semble un concurs de bellesa?
—Sembla que no. L’elecció de la fallera major s’ha pervertit amb el pas del temps. Era una bona idea en els anys trenta, perquè les dones eren invisibles en la festa. Això va ser una manera de visibilitzar-les. Van crear un concurs que era una barreja entre jocs florals i miss. Va permetre que moltes xiques de barri, que no tenien rellevància en la festa, es visibilitzaren. Amb el franquisme, això deixa de ser democràtic i passa a ser digital. Les filles dels principals jerarques són falleres majors de València. A partir dels anys vuitanta, s’ubica cada vegada més la seua figura en el centre. Hi ha una gran aposta mediàtica, comercial, simbòlica. En els últims vint anys, aliant-se amb l'”ofrenització”, es converteix en l’eix de la festa i tota la resta queda en la perifèria.

—Amb tota aquesta importància simbòlica, quin poder té la fallera major? Què decideix, per exemple?
—Cap. No té cap poder, no decideix res. No té cap poder executiu ni polític, però és un poder simbòlic. I aquest poder simbòlic és polític, perquè subratlla una determinada manera de ser dona en les festes. Una determinada manera de feminitat que no és innocent, que no és apolítica. Que és conservadora, patriarcal, i jo diria que heteropatriarcal, encara que això s’està intentant desafiar. Per tant, eixe model, de militància fallera, que és un model molt rosa i, entre cometes, apolític, és el model que interessa de treballar a aquells que, realment, tenen el poder en les falles. I per això no té un poder executiu, no té un poder polític real, però té un poder polític simbòlic molt important.

—Cada volta hi ha més gent que diu que la setmana de falles se’n va de València perquè se sent incòmoda. Què en penseu, d’una festa que exclou una part dels habitants de la ciutat?
—L’any 2017 vam fer, a la Regidoria de Cultura Festiva, un estudi que deia que el percentatge de població que se n’anava de València era del 7% o el 8%. Menys gent de la que pensàvem. Per tant, potser no se’n va tanta gent com la que, potser, voldria anar-se’n.

—Parlem de la llengua a les falles. Castellanització, secessionisme… el panorama és desolador.
—L’anticatalanisme i el secessionisme lingüístic han tingut el seu focus principal d’activitat en el món de les falles. La societat ha canviat molt i el darrer reducte de tot això són bona part de les falles. L’ajuntament hi ha col·laborat, perquè els premis de Lo Rat Penat, tot i ser concedits per una entitat privada, es lliuren en la plaça de l’Ajuntament, sota l’autorització de l’ajuntament, que és una entitat pública, malgrat que, amb eixes normes, no haurien de ser-hi.

—En el llibre dieu que són possibles unes falles diferents, però al marge. No sé si això és una afirmació optimista o pessimista.
—És un optimisme pessimista. O és el “pessimisme de la raó, optimisme de la voluntat”, que deia Antonio Gramsci. Jo et diria que les coses van tan malament i aniran tan malament que, precisament per això, s’obriran oportunitats per la via del trauma, perquè de manera modesta, a vegades, fins i tot, silenciosa, però honesta i compromesa, apareguen llumenetes, espurnes, escletxes, que prefiguren un altre model de festa fallera que, curiosament, no farà més que reprendre la tradició oblidada. Això és una cosa molt de Walter Benjamin. En el passat hi ha hagut coses bones, encara que hagen sigut esclafades, i la memòria d’eixes coses, existeix. I quan les coses vagen pitjor, estaran disponibles per a ser reactivades. Quan dic de tornar a les falles de fusta, com aquesta [un gran tanc que fan a Arrancapins], de tela i de cartró, perfectament sostenibles i ecològiques, i perfectament crítiques i satíriques i potents, no inventem res. Responem a un model que havia quedat periclitat.

—No us sentiu molt sol defensant això?
—Molt. Em veig en els marges dels marges. Fins i tot, en l’esquerra encara es creu que el món de les falleres majors és reconduïble, que la massificació, amb una taxa turística, que s’hauria d’aplicar, pot reconduir-se, que s’inventarà alguna cosa. Es creu, ingènuament, que les coses poden millorar per art de màgia. I jo em situe en un pessimisme molt realista, però és tan cruament realista que hi ha poca gent que ho reconega.

—Fem l’entrevista a la falla Arrancapins, que és un exemple de tot això que dieu. És als marges, però al mateix temps és molt popular.
—És dins els marges dels marges. És dins la Junta Central Fallera perquè té un número de cens. Es va fundar l’any 1908. Té cent divuit anys, però en els anys setanta o vuitanta va fer una reformulació interna que també intentaren unes altres falles, però en casos com la King Kong o la Jacomar es va tallar. Per un miracle de la vida, en Arrancapins, des de dins, i això és el més valuós, des de dins i des de baix, es va transformar en una falla assembleària, horitzontal, sense falleres majors d’ençà de fa trenta anys. Les falles les fa la mateixa comissió i d’ençà del 1997 no anem a l’ofrena. És una falla que ha acollit molts col·lectius, socials, polítics, sindicals, feministes, etc., perquè és una falla en xarxa. Aquest model és eixa aldea gal·la. Si hi afegeixes també les Falles Populars i Combatives, que és un altre model que ve de fora de la festa, no forma part de la junta central, però que també és molt marginal. I tot i ser marginals, participem en el congrés faller, encara que sabem que no tenim res a fer-hi.

—Penseu que aquest és el model que prevaldrà?
—Encara que siguem marginals, ve moltíssima gent a veure la falla. És eixe col·lectiu enorme de milers de persones que se senten fallers, però no volen o no poden estar en una comissió. Alguns s’han apuntat ací. D’altres han col·laborat. Tots vénen a veure la falla. Aquest model té més futur que no es pensa. Quan no hi haja tants recursos econòmics, quan la festa es veja obligada a decréixer, o a fer-se menys complexa, aquest model està disponible.

—L’ofrena de flors a la Mare de Déu és un acte que es fa en unes altres festes. A Saragossa, a Múrcia, a Alacant… Quan s’incorpora a les falles?
—És una política del règim franquista que, en els anys quaranta, decideix que cal tornar a sacralitzar la societat. I comença per les festes. Per resacralitzar les festes. Injecten contingut religiós a la festa per buidar-la de contingut, i en una festa com les falles, la prioritat era màxima. Creen l’ofrena de flors l’any 1945. Les d’Alacant i Castelló crec que també és d’eixos anys. La del Pilar és del 1952. I ho fan sistemàticament. Perquè és una manera de llevar més ferro a la sàtira. L’ofrena és una cosa molt nacionalcatòlica, que a final dels anys seixanta es converteix en una cosa més turística, més espectacular. A partir dels vuitanta i noranta, es converteix en això que jo anomene “dia de l’orgull faller”. És una manera de dir: “El col·lectiu faller som ací! Més de cent mil persones. La ciutat és nostra, la controlem.” I els mitjans de comunicació, sobretot, Canal 9 en el seu moment, À Punt després, i d’altres, també van focalitzar l’ofrena. Ara s’ha convertit en una passarel·la de models d’indumentària, en una passarel·la de VIP, en una passarel·la social. La nostra falla va ser pionera en la recuperació de la indumentària. Ens deien catalanistes, de tot… Ara proliferen els presumptes indumentaristes i tot un sector viu del món de la fallera major i de l’ofrena. La triple conjunció d’indumentarisme, ofrena i falleres majors ha creat una espècie de monstre que pense que és, juntament amb la turistificació i la gentrificació, la massificació i la mercantilització, la principal gangrena de les falles.

—I a desgrat d’això, sou faller i us encanten les falles.
—Sempre pose l’exemple del catolicisme. L’Església catòlica és molt ampla, i tens des de l’Opus fins a la teologia de l’alliberament. Els de la teologia de l’alliberament no volen deixar de ser cristians. Consideren que poden ser cristians d’una altra manera. I diuen penjaments de l’Opus i dels conservadors, però no volen renunciar a ser cristians i no volen que ningú els expulse. Doncs, la gent que estem en aquesta situació en el món faller som fallers i no estem disposats que ens diguen que no podem ser-ho. Sabem que això ens condemna a la marginalitat. Però no passa res. S’accepta i ja està.