Gairebé una dècada després del referèndum, Gibraltar es converteix en el primer territori britànic a escapar del Brexit

The Washington Post · Steve Hendrix

Gibraltar, Regne Unit. Passats nou anys des que el Regne Unit votés a favor de deixar la Unió Europea, els gibraltarencs s’han convertit en els primers britànics a escapar oficialment del Brexit.

Després de gairebé una dècada als llimbs i anys de negociacions intenses, un tractat anunciat el juny, i que entrarà en vigor en els mesos vinents, eliminarà la majoria de les barreres al comerç i al moviment de persones que s’imposaren després de la sortida oficial del Regne Unit de la UE, a final del 2020.

Vora 40.000 gibraltarencs recuperaran allò que troben a faltar els milions de britànics que viatgen al continent cada any: la possibilitat de desplaçar-s’hi sense restriccions, sense visats ni límits d’estada, per tot l’espai Schengen de la UE, una zona de lliure circulació que abraça vint-i-nou països del continent.

Els visitants d’aquest petit territori britànic a l’extrem sud d’Europa solen presumir que la gent d’aquí és “més britànica que els britànics”, i no és estrany: Gibraltar forma part del Regne Unit d’ençà de fa més de tres segles, quan un rei espanyol cedí el penyal a Londres.

Les banderes britàniques onejaren i la sidra fluí dimecres en la Diada nacional de Gibraltar. La festa commemora el referèndum del 10 de setembre de 1967, en què els gibraltarencs decidiren per majoria aclaparadora (99,64% de vots a favor) de continuar essent britànics i rebutjaren amb rotunditat els esforços de Madrid per a prendre el control, si més no, parcial, del territori.

Enguany, la multitud que omplí la plaça de Casemates amb motiu de la Diada no tan sols celebrà la permanència al Regne Unit, sinó també un retrobament inesperat amb la resta d’Europa.

Una volta el tractat entri en vigor, la conflictiva frontera terrestre, on és freqüent que la policia espanyola alenteixi deliberadament el trànsit –tot incloent-hi aquest juliol, just l’endemà que Anglaterra derrotés Espanya en la final de l’europeu femení de futbol–, desapareixerà del tot.

Una nova unió duanera també permetrà que molts productes circulin lliurement entre l’estat espanyol i Gibraltar, un avantatge de què Gibraltar no gaudia ni tan sols en l’era pre-Brexit.

“Després de molta feina, crec que hem aconseguit d’imposar-nos quan semblava que ho teníem tota en contra”, explica a The Washington Post el ministre principal i màxim representant electe del penyal, Fabian Picardo, entre la gentada que celebra la Diada al carrer.

“La veritat és que això millorarà la situació de Gibraltar, fins i tot, en comparació amb abans del Brexit”, reitera Picardo.

Per molt que gaudeixin ser britànics, els gibraltarencs mai no han tingut gens d’interès a distanciar-se d’Europa.

El 2016, Gibraltar va ser la primera zona electoral del Regne Unit a comunicar els resultats del referèndum sobre la permanència a la UE. El 96% dels vots foren favorables a romandre al bloc, el resultat més alt, amb diferència, de tots els districtes electorals del país, segons una anàlisi del parlament britànic.

La principal preocupació dels gibraltarencs, amb vista al referèndum, era la frontera amb l’estat espanyol. Tot i fer poc més d’un quilòmetre de longitud, la frontera ha estat motiu d’irritació durant segles per al nacionalisme espanyol, que sempre ha jurat de recuperar Gibraltar –a despit del fet que el Tractat d’Utrecht del 1713 estipula amb claredat que el territori serà cedit al Regne Unit “per sempre, sense excepció ni impediment”.

Amb el pas dels segles, Gibraltar ha guanyat més autonomia respecte de Londres, bo i convertint-se en un territori britànic d’ultramar amb potestat per a elegir el seu parlament territorial i dependent del Regne Unit per a la defensa i les relacions exteriors.

Les relacions entre el penyal i el veí fronterer tocaren fons quan els votants del territori rebutjaren per majoria aclaparadora, l’any 1967, qualsevol acord de repartiment de poder amb l’estat espanyol. Dos anys més tard, Franco decretà el tancament total de la frontera a tall de represàlia.

Durant setze anys, els gibraltarencs depengueren exclusivament dels enviaments marítims i aeris del Regne Unit per al proveïment de béns essencials. L’única manera d’encabir una pista d’aterratge al territori és fer-la travessar l’istme que uneix Gibraltar amb l’estat espanyol. Els vehicles i els vianants travessen la pista entre enlairaments i aterratges, com si es tractés d’un pas a nivell.

Durant el blocatge, qui tenia familiars a l’altra banda de la frontera havia de viatjar en ferri a través de l’estret de Gibraltar fins el nord d’Àfrica i, tot seguit, tornar a viatjar fins a la Línea de la Concepción, la ciutat espanyola que toca amb el territori.

“Ja ens han aïllat abans”, diu Carl Viagas, arquitecte i historiador local, dret sobre una de les bateries del segle XVIII que apunten a l’estat espanyol. “El tancament de la frontera va reforçar la nostra identitat com a gibraltarencs i com a britànics. El que no volem és ser espanyols.”

Per a alguns, el Brexit donà lloc a un període d’estrès posttraumàtic fronterer.

Tot començà quan el ministeri d’Afers Exteriors a Madrid, de línia dura, aprofità el resultat de la votació per demanar la sobirania compartida sobre el territori. El govern espanyol i el britànic acordaren de deixar momentàniament de banda la qüestió de Gibraltar mentre Londres negociava afers més prioritaris, com ara l’acord general de sortida de la UE i la gestió de la complexa frontera entre la República d’Irlanda i el nord d’Irlanda.

Amb un producte interior brut per càpita que el situa entre els deu països més rics de l’OCDE, la dependència de Gibraltar de la mà d’obra espanyola ha augmentat aquests darrers anys. Més de 15.000 infermeres, cambrers i treballadors de la construcció espanyols travessen la frontera cada dia, cosa que sovint ha ajudat a rebaixar tensions.

A la banda espanyola de la frontera, Juan Gutiérrez, de 70 anys, ven pa als treballadors que es dirigeixen al pas fronterer.

“Com a espanyol, m’agradaria que Gibraltar fos espanyol”, diu Gutiérrez mentre observa als viatgers, entre els quals es troben la seva filla, dues nebodes i uns quants cosins. “Com a ciutadà de La Línea, crec que ens va més bé així.”

Gibraltar gasta més de 2.000 milions de dòlars l’any en productes provinents del sud de l’estat espanyol i és el segon ocupador més important de tota la regió d’Andalusia. Ho explica així Joseph García, vice-ministre principal de Gibraltar i membre destacat de l’equip negociador del penyal en les negociacions amb l’estat espanyol i la UE. “Una frontera ‘dura’ hauria posat tot això en risc.”

Aquests darrers anys, segons que afegeix García, les negociacions sobre l’estatus definitiu entre el Regne Unit, la UE, Gibraltar i l’estat espanyol han pres força. Aquest juny, el primer ministre britànic, Keir Starmer, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, anunciaren finalment l’acord. Una volta ratificat el tractat, possiblement a final d’any, tots els controls de passaports els faran agents de Gibraltar i la UE dins el mateix aeroport del territori, i la frontera terrestre desapareixerà a efectes pràctics: una volta arribats al penyal, els viatgers podran accedir lliurement a la resta d’Europa.

Gibraltar, això sí, no reingressarà a la UE: els residents no tindran dret de treballar ni de viure en qualsevol punt del bloc, per exemple. Però el lliure moviment i l’accés al mercat únic serà més generós que mai, segons que n’afirmen els ciutadans.

“El tractat que hem aconseguit és un resultat amb què tots somiàvem, i pel qual tots resàvem”, afirma Len Goss, consultor gibraltarenc.

Goss, en aquest sentit, explica que té com més va més feina, ara que els empresaris d’arreu comencen a adonar-se que l’acord amb l’estat espanyol convertirà aviat Gibraltar en una porta d’entrada tant al Regne Unit com a la UE. Com més va més britànics, diu Goss, s’interessen per la vida en aquest indret on es pot menjar fish and chips i, alhora, gaudir dels avantatges de la UE.

De fet, a mitjà termini, l’excés de britànics pot passar a ser el principal problema de Gibraltar. “Caldrà repensar les facilitats de què gaudeixen els britànics a l’hora de demanar la residència a Gibraltar”, assegura Picardo.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb