Gerard Oms: “Sabia que era homosexual, però pensava que no ho diria mai”

Gerard Oms (Granollers, 1983) ha fet un film d’autor que és a mig camí entre una obra autobiogràfica i el film que li hauria agradat veure de jove per ajudar-lo en el difícil camí de definir la seva identitat sexual. Molt lluny, que el mateix Oms qualifica de film queer, narra la història d’un seguidor de l’Espanyol que viatja a Utrecht per veure un partit del seu equip. Quan és l’hora de tornar cap a Barcelona, decideix de quedar-s’hi per iniciar un procés de descoberta vital i sexual dolorós, però necessari.

En aquesta entrevista, Oms explica que és un actor frustrat. L’atzar i l’actor d’origen gallec Mario Casas l’han acabat conduint a dirigir el primer llargmetratge, que ha estat seleccionat amb quatre més per a optar al guardó de millor film durant la gala dels Premis Gaudí que es farà d’aquí a un mes. Molt lluny ja ha rebut uns quants premis i ha estat molt ben acollit per públic i crítica. 

Malgrat que Molt lluny es va estrenar l’abril de l’any passat, hem volgut parlar amb Gerard Oms ara que s’acosten els Gaudí i es torna a parlar del film. Hem quedat un matí gris i plujós a Barcelona, però no costa gaire d’imaginar-nos que som als Països Baixos. 

—Molt lluny és gaire autobiogràfic?
—És cert que el film està basat en un viatge que vaig fer l’any 2008, però el personatge del Sergio no és exactament com jo, ni el film és un biopic. Ara bé, el relat sí que està basat en la meva experiència. De fet, mentre l’escrivia vaig haver-me’n d’apartar una mica, perquè em vaig adonar que no aconseguia avançar amb la trama perquè protegia massa el personatge protagonista, evitava que s’equivoqués i que li fessin mal. En el fons, no volia que em fessin mal a mi. Amb més distància va començar a aparèixer un alter ego que ja no era tan jo, i vaig poder escriure més lliurement.

—El film comença amb uns afeccionats de l’Espanyol que es desplacen a Utrecht per donar suport a l’equip. Tenint en compte que la solució fàcil hauria estat que fossin del Barça, hem d’entendre-ho com una presa de posició ja des de bon principi?
—Absolutament. Aquest és un film que parla sobre les minories, sobre persones i gent de tota mena que són als marges, fora de la norma. En el món del futbol, a Catalunya, la norma és ser del Barça. Per tant, els afeccionats no podien ser del Barça. L’Espanyol és un equip i una afecció que arrosseguen molts prejudicis i que sempre han rebut molta estopa i han estat maltractats. Em venia perfecte per als temes que volia tractar al film. L’Espanyol està acostumat a patir, a caure i tornar-se a aixecar. Té instint de supervivència, com el Sergio.

—Els del Barça diran que ells també pateixen…
—Sí, però ho fan des d’una posició molt diferent, que és aquesta suposada normalitat. Jo volia reflexionar sobre els llocs únics i normatius que heretem i que sembla que sigui obligatori d’adoptar-los. Quan neixes a Catalunya, el normal és ser del Barça i, per tant, qui és de l’Espanyol va a contracorrent i rep pressions de tot arreu. 

—He de dir que al començament del film em va sorprendre que el diàleg triga molt en aparèixer.
—És que narra la història d’un silenci sostingut durant molts anys per algú que ha patit molt en la intimitat. Per tant, era des d’aquest mateix silenci des d’on havia de néixer allò nou, una nova mirada d’aquesta persona cap al món i cap a si mateix. El film comença amb una obertura gairebé operística del món del futbol, amb molt de soroll, en un lloc on és difícil de comunicar-se. El futbol és molt passional, amb un sentiment molt fort de pertinència. Això és bonic, hi ha alguna cosa de tribal, de sentir-se part d’un grup. Però el protagonista, malgrat que va disfressat i pintat com la resta i necessita formar part del grup, també necessita apartar-se’n, i per això decideix de quedar-se a Utrecht.

—Per què ho necessita?
—Perquè hi ha massa soroll, i amb tant de soroll no pot comunicar-se, i sobretot no pot escoltar-se ell mateix. Tot això canvia quan s’allunya del seu entorn i apareix el silenci. El dolor guareix a partir de la parla i la comunicació. El Sergio pateix perquè vol formar part del grup i no pot. És l’entorn en el qual ha crescut, no coneix res més. Ha fet els possibles per adaptar-s’hi i formar-ne part, però no pot. Pateix. Fins que comença a somatitzar el dolor i té atacs d’ansietat. El cos crida de dolor. I aquí és on ell veu l’escletxa, veu l’oportunitat de poder frenar en sec i aprofita el moment. Amb el Mario Casas sempre dèiem que és una de les últimes oportunitats que tindrà el seu personatge. S’anava a casar, tenia un pla de vida, un full de ruta, però, per sort, el cos comença a manifestar-se. El que fa el Sergio és un acte de valentia inconscient, però enorme, bo i aprofitant que és lluny de casa.

—Aquesta és també la vostra història?
—Una mica, sí. Vaig marxar perquè necessitava sortir de l’armari i no sabia com fer-ho. Primer vaig anar-hi gairebé un any. Llavors vaig pensar que ja estava i vaig tornar. I quan vaig ser aquí, vaig aguantar un parell de mesos i vaig haver de tornar a marxar. Encara no estava preparat. A Barcelona no vaig sortir públicament de l’armari fins tres anys més tard! Tot això em va passar amb 24 anys, 25, 26, i no vaig acabar d’acceptar-ho del tot fins a 28 o 29.

—Déu n’hi do. Entenc que no va ser un procés fàcil.
—És que sortir de l’armari, com es diu popularment, no és sortir una nit, cardar-se un paio i ja està. No. Hi ha tot un procés d’entendre qui ets i quin és el teu lloc al món. Per a fer-ho, necessites ser en un lloc segur on començar a fer passes. En el meu cas, va ser Holanda. Pensa que la meva mentida era molt grossa. Jo havia tingut unes quantes nòvies. Hi havia un pensament que em travessava de dalt a baix, t’ho juro, el tenia clavadíssim: sabia que era homosexual, però pensava que no ho diria mai, i que arribaria a quaranta anys casat i amb fills. “Això que em passa ho viuré en secret”, pensava. Per sort el meu cos, com el del Sergio, també em va avisar amb missatges molt clars i vaig haver de reaccionar. A vegades surts de l’armari després d’un patiment i un dolor físic molt bèstia.

—Per què era tan difícil sortir de l’armari fa trenta anys?
—Això m’ho pregunten sovint. Jo vivia a Granollers, no a Barcelona, però certament la meva família no era de l’Opus ni res per l’estil, era més aviat progressista. Era una família de classe treballadora i no hi havia una resistència especial o gaire dogmàtica per aquesta banda. La dificultat tenia a veure amb la societat i amb la manca de referents i de llocs segurs. Segur que a Barcelona n’hi havia, però els meus referents a deu anys, que és quan et comences a preguntar coses, eren la família, el barri on vivia i la televisió. Cap referent. Veia el Millán Salcedo a la televisió, de Martes y Trece, cantant “Maricón de España” i veia que tothom se’n reia. I Tom Hanks morint de sida a Filadèlfia.

—Clar, calia afegir-hi la por de la sida!
—Sí. Mira, al meu barri, l’únic home que era obertament homosexual era el Manolo, el perruquer. Va morir de sida l’any 1992. Va ser el primer enterrament al qual vaig anar. Per tant, amb aquest panorama, vaig decidir callar. Per protegir-me a mi i per protegir els meus. No volia ni que riguessin de mi, ni dels meus, ni patir. Hi havia molta homofòbia els anys 90, molta. A l’escola, recordo que “maricón”, “marica”, “puto marica” i tota la pesca eren insults més que habituals. Per tant, jo amagat. I ben callat. Amb nòvies que no entenien res i ho acabàvem deixant, és clar.

—Malgrat que, òbviament, queda molt de camí per a córrer, podem dir que s’ha avançat?
—Crec que seria perillós dir el contrari. N’hi ha que diuen que abans es vivia millor i érem més lliures. És mentida. Els que hem crescut fora de la norma, per la raó que sigui, sabem molt bé que la situació ha millorat. S’han conquerit moltes fites, s’han generat espais d’amor, espais de seguretat, teixit associatiu, llocs on anar… En l’imaginari col·lectiu hi ha referents sans de persones del col·lectiu a les quals els ha anat bé des d’un lloc de llum, no des d’un lloc de patiment. També hi ha films que ja no són relats de patiment. Hi ha molt de camí fet i en queda molt per a fer.

—Molt lluny també us serveix per a mostrar un altre col·lectiu que viu als marges de la societat, els immigrants.
—Sí. El film se situa l’any 2008 per fer-ho coincidir amb l’any en què vaig marxar jo, però també em va bé perquè a escala mundial hi ha una situació de crisi financera i de precarietat, sobretot al sud d’Europa, que fa que sigui una coartada perfecta per al personatge del Sergio. També em va servir a mi. Als Països Baixos hi havia feina i, per tant, era normal d’anar allà. També és la història de tants joves que se’n van anar a provar sort a l’estranger, a guanyar diners, aprendre un idioma, provar unes altres coses…

—Entre els immigrants també hi ha classes. Al costat del seu amic –o conegut– marroquí, el Sergio és un privilegiat?
—El Sergio és un privilegiat perquè és blanc, pot tornar a Barcelona quan vulgui, pot amagar l’homosexualitat… En el col·lectiu, això és un privilegi també. Els qui tenen ploma i els transsexuals hi han de posar el cos, no es poden amagar. Però per molt privilegiat que sigui, el Sergio va a petar a un país que no l’accepta i que no l’acceptarà mai, que mira el sud d’Europa com nosaltres mirem l’Àfrica. D’aquí neix l’oportunitat d’entrar en contacte amb gent que està més malament que ell, amb gent que té una situació més dolorosa, que han hagut de fugir del seu país o que no hi poden tornar. I d’aquesta oportunitat neix l’aprenentatge. Quan el Sergio veu que el Yusuf, que està pitjor que ell, l’ajuda, això el guareix de tot. De classisme, de racisme i de totes les ximpleries que té al cap. A partir de la mirada del Yusuf, i de la mirada de la dona que l’acull a casa, que el miren amb amor i sense cap mena de peatge o de prejudici, ell comença a tenir un espai segur per a mirar-se també amb amor.

—El Yusuf, que com a musulmà podria ser el més homòfob, en el fons és qui menys problemes té amb el fet que el Sergio sigui homosexual?
—Bé, aquesta és la màgia del cinema. Com que crec que el cinema és un lloc per a generar espais nous i té aquest poder de transformar i de resignificar, volia que fos ell qui verbalitzés el conflicte i qui digués que no té cap problema amb aquest conflicte. El Yusuf diu que a ell els nois no li agraden, però que l’únic que vol és estar bé i que el Sergio també hi estigui.

—Amb el Mario Casas us coneixeu de fa anys i heu treballat molt plegats. Era clar que ell havia de ser-ne el protagonista?
—Per a mi, que ho sigui ell té el valor afegit que, en l’imaginari col·lectiu, ell representa l’home per antonomàsia, l’heterosexual, el mascle total. Em refereixo als films, eh? Són els papers que li han donat. Que sigui el Mario qui desconstrueixi aquesta idea de masculinitat única per a mi és un acte polític, que transcendeix del cinema i va més enllà.

—I el cinema és capaç de transformar un hooligan que de cara enfora sembla un homòfob de manual en algú que descobreix la seva homosexualitat i va camí d’acceptar-la i algun dia poder-la fer pública?
—Ell ho sap des del principi, però té molta por. Està espantat. Té 34 anys i a aquesta edat ja has tingut temps que els monstres se’t mengin si no els has mirat als ulls d’alguna manera. No crec que sigui homòfob, simplement té molta por. Què hi ha, si no, darrere l’homofòbia i totes aquestes merdes? Bàsicament, hi ha un profund sentiment de por. Com passa amb el racisme. L’única solució és acostar-s’hi i veure que no passa res. Tenim por d’allò que és diferent, d’allò que no coneixem ni reconeixem. Jo també tenia molta por. Quan era a classe o a casa i algú deia la paraula “maricón”, se’m feia un nus a la panxa, literalment. És bèstia, eh? Però jo no volia que m’atrapessin, que em veiessin.

—Mario Casas és qui us dóna l’empenta necessària per fer de director de cinema?
—A veure, jo en cap moment de la vida m’havia plantejat ser cineasta. Vaig créixer en una família humil, els meus pares treballaven en una fàbrica tots dos, i mai no se m’hauria acudit de somniar a ser director de cinema. Tampoc no existia aquesta democratització que hi ha ara d’escoles de cinema. Vaig estudiar art dramàtic a l’Institut del Teatre i era un actor frustrat. Feia feina del que podia, a cuines, bars, restaurants, el que trobava. Quan feia d’actor ho passava malament i patia. Però una mica per atzar vaig descobrir que preparant els actors i acompanyant-los, això que ara en diuen coach, no patia tant i fins i tot hi tenia traça. Potser perquè conec bé aquest lloc de patiment i aleshores els tinc empatia i els puc ajudar més bé. En resum, que a poc a poc aquesta feina em va permetre de pagar les factures a final de mes i deixar de rentar plats.

—Així vau conèixer Mario Casas?
—Sí. Jo treballava amb nens que havien de fer films, però aleshores em van demanar que ajudés una no-actriu, una noia que treballava en una botiga de roba, la Milena Smit, que acabaria essent una noia Almodóvar. Al film de la Milena hi havia el Mario Casas de coprotagonista, que em va dir que també volia treballar amb mi. Que un actor professional tingui un coach ja és menys habitual. Quan feia tres setmanes que filmàvem, el Mario va fer una cosa preciosa i molt generosa que em va canviar la vida. Era de matinada, repassàvem text i, de cop, em diu: “Tu no has pensat mai a dirigir?” I jo: “Uf, no.” I ell continua: “És que fa dies que t’observo, m’agrada molt com ho fas, les coses que dius, com les dius, com et col·loques al set de rodatge… Crec que faries bé de director.”

—I us va convèncer!
—És que va ser tota una declaració d’amor. M’agrada explicar-ho perquè crec que és bonic. A vegades hi ha persones veuen en tu coses que tu encara no has vist i s’atreveixen a dir-t’ho. Va ser com una premonició i va ser molt generós per part seva. Em va preguntar si mai no havia pensat a escriure alguna cosa i jo li vaig parlar del meu viatge personal del 2008 i d’uns diaris que havia escrit en aquella època, que per sort no havia llençat i tenia desats en un calaix de casa. Ell em va animar a escriure aquesta història i em va prometre que si jo creia que ell encaixava en el personatge, faria el film amb mi.

—Ara us deu omplir d’orgull veure que no solament va confiar en vós, sinó que rep moltes nominacions i premis per aquest paper?
—És clar. A la indústria del cinema, no crec que mai ningú li hauria trucat per fer un paper d’aquesta mena, en un film independent. També li ha servit per a fer un paper molt diferent dels de mascle ibèric a què ens tenia acostumats. Hi ha gent que s’ha sorprès i diu que és el millor que ha fet mai. Les nominacions i els premis que rep em fan feliç com a amic, més que com a director del film. D’alguna manera, li retorno una part del que ell em va regalar aquella nit.

—Al film hi conviuen uns quants idiomes. Com es gestiona això?
—N’hi ha sis, d’idiomes: català, castellà, neerlandès, àrab, anglès i romanès. La meva idea és mostrar els idiomes com a possibilitat i com a eina de resistència. El personatge del Sergio és algú que en certa manera torna a néixer, no? Aprendre un idioma, com fan ell i el personatge del David Verdaguer amb el neerlandès, també és començar de zero. Forma part del procés de relacionar-se amb un lloc nou, igual com han d’aprendre a anar amb una bicicleta que frena amb els pedals. També hi ha aquesta imatge icònica que s’ha convertit en el cartell del film, amb el Sergio traient el cap per una finestra que hi ha a la teulada, com un ocell que surt del niu, que també té a veure amb aquest renaixement.

—Ens allunyem dels idiomes…
—Els idiomes flueixen i es mouen lliurement. Al film són alhora lloc de trobada i de conflicte. Hi ha escenes en què es veu que els personatges estan incapacitats perquè no parlen l’idioma. No els lloguen una cambra, per exemple. Hi ha un blocatge. Després hi ha moments en què l’idioma apareix com una possibilitat de connectar, fins i tot si els personatges no s’entenen del tot, perquè tenen la voluntat de fer-ho. Cap dels dos no entén què li diu l’altre, però acaben rient i veus que hi ha una estima. El cinema és el que hi ha darrere les paraules i les imatges. És mostrar el missatge que amaguen les imatges i les paraules que es diuen. El que li demano al cinema és que passi per aquí, que m’expliqui aquest misteri que hi ha allà al darrere. No el text, sinó el subtext, el tresor que hi ha al darrere.

—Hi ha una presència similar de català i de castellà?
—L’idioma que més es parla és el català, per molt poquet. Crec que hi ha un 35% de català, un 32% de castellà, un 20% d’anglès i després la resta. El personatge que més parla és en David Verdaguer, que parla molt de pressa i parla molt, i ho fa en català. El Mario Casas també diu algunes frases en català. El català i el castellà hi conviuen, d’alguna manera. Això era important que passés. Era polític per a mi també. Hi ha un moment en què el personatge del David defensa que el seu nom en català no és el mateix que en castellà, per exemple.

—És molt bo aquest moment. Totes les escenes de les classes de neerlandès són molt divertides…
—Mira, hi ha tres coses de Molt lluny que m’agraden molt. La primera és que sovint les llengües minoritàries s’obren pas per sobre de les majoritàries, cosa que normalment no passa. La segona és que el personatge més susceptible de tenir prejudicis sobre l’homosexualitat, que és el Yusuf, sigui qui en tingui menys i ho verbalitzi. I n’hi ha una tercera sobre la qual curiosament se n’ha parlat poc, però que no recordo haver vist mai, que és que en una escena de sexe sigui l’home i no la dona qui ho passi malament. En aquest film succeeix: el sex symbol Mario Casas és a sota patint i una dona gaudeix damunt d’ell.