Hi ha moltes maneres de cosir el país, la psicòloga Gemma Sanginés i un grup d’apassionats de la mar van decidir que ho farien nedant. No és un desafiament esportiu ni és una competició. És, més aviat, un exercici de contemplació i de coneixement propi i de l’entorn. De moment, han començat pel País Valencià, però no descarten d’emprendre nous reptes al Principat i a les Illes. “Nedant el País Valencià” naix, segons que diu Sanginés, de les ganes de descobrir el país des d’una perspectiva diferent. Estem acostumats a caminar-lo o a pujar als cims, i a veure la mar de terra estant. Ells han cercat l’altra cara. De mar cap a terra per a veure’n el perfil retallat sobre el cel. El projecte va començar el gener del 2024 i el van acabar el 18 d’octubre d’enguany. Noranta-quatre etapes de dificultat diversa que ha quedat guixada al mapa del país que té a sa casa. Etapes amb aigües netes i cristal·lines, etapes sense veure vida marina i etapes en les aigües fangoses després de la gota freda d’aquest mes d’octubre.

Explorar el territori

Quedem amb Sanginés un matí assolellat a la platja de Massalfassar, a l’Horta Nord. També són acollidores, les platges, a l’hivern. Fa una mica de ventet, però tant ella com en Juan, un dels companys d’aventures, arriben preparats amb el neoprè a la motxilla perquè, quan acabem de xerrar, es llançaran a l’aigua.

La primera pregunta que li fem surt de manera automàtica: per què s’aventuren a una peripècia com aquesta? I la resposta també surt sola: “Perquè ens agrada nedar, ens agrada molt la mar. Sempre nedem per la zona de València o anem als punts més coneguts, com ara la Marina Alta, Dénia, Xàbia, però teníem ganes de conèixer-ho tot.”

Aquest “conèixer” vol dir explorar la geografia, observar el fons marí, comprovar la qualitat de les aigües, però també gaudir amb la diversitat de la geografia humana. Com és la gent, com parlen en cada lloc. “Volíem conèixer el país des de l’aigua, i crec que és la primera vegada que s’ha fet d’aquesta manera.”

Segons Sanginés, el país es veu molt diferent segons la zona on ets, però la impressió és que la terra ha estat molt maltractada. “Sobretot, en les comarques del sud. Són les últimes etapes que hem fet i les recorde millor. A Torrevella m’he quedat esgarrifada pel desastre urbanístic. Teníem la idea que Benidorm era un horror, però en realitat té la seua gràcia, perquè és cert que hi ha edificis molt alts, però hi ha una certa lògica en la urbanització; en canvi, a Torrevella, per exemple, això no passa. Hi ha cases i cases i cases, totes iguals, de prou mala qualitat, en general, sense respectar el territori. I si mires la qüestió lingüística, sembla un territori ocupat”, diu. I explica que parla de territori ocupat perquè les llengües predominants són l’anglès i el rus. “En el paisatge lingüístic, el valencià està esborrat. La diferència és molt gran amb les comarques del nord, per exemple.”

Però no tot és dolent. “Del país m’ha agradat molt la serra d’Irta. També una etapa que vam fer a la zona de Torrenostra, Torre de la Sal. Hi ha una àrea que està protegida i no s’hi pot accedir en cotxe. Vam fer una etapa molt llarga. Veies molta vida marina. Això és una de les coses que fa un poc de pena, perquè per uns altres llocs no n’hem vista gaire, però aquelles aigües netes ens van encantar”, diu.

Tot i el xoc que van tenir al sud del tot, Sanginés explica que moltes voltes, si tu t’adreces en català a la gent, desapareixen els prejudicis. “No hem tingut dificultats per a explicar-nos ni per a fer-nos entendre amb ningú. Això sí, per allà on hem passat, hem après paraules, diferents maneres de parlar, i hem vist la connexió lingüística i dialectal que hi ha entre zones que són frontereres. Dius valencià o dius català i descobreixes que la frontera lingüística és absurda, que no té cap sentit.”

De la badia de Xàbia recorda la visita al xalet de Mariano Navarro Rubio, un ministre de Franco, construït a la Punta de l’Arenal, damunt un jaciment arqueològic romà, d’un gran valor, i que encara pertany a la família.

Una organització tan precària com entusiasta

La idea de fer aquesta nedada pel país va sorgir de manera espontània, i riu quan li preguntem si mentre fan la travessia els acompanya algú en una embarcació. Perquè no tenen ningú fix. A vegades algú va amb una taula de pàdel, o en etapes llargues, com la de la Serra Gelada, que van ser dotze quilòmetres, van llogar una llanxa.

La idea primera de fer-ho en seixanta etapes o setanta va variar i es van convertir en les noranta-quatre que van cloure el mes d’octubre. “En començar, vam plantejar-nos d’eixir una vegada cada setmana, però en les etapes que eren més lluny de cases, fèiem dos dies seguits. En fèiem alguna entre setmana, però tot depenia de l’oratge”, explica, perquè han nedat tant en estiu com en hivern i, tot i que duen neoprè, en alguns moments han passat fred. Nedaven entre tres quilòmetres i sis cada dia. Unes dues hores.

Totes les etapes les han fetes consecutives. És a dir, cada dia començaven a nedar en el mateix punt on havien arribat en la jornada anterior. La intuïció la va empènyer a començar pel nord. “Això tenia més trellat que no pensàvem al principi. Ho vam fer per seguir el mapa, però després hem vist que tots els ports del País Valencià, i imagine que els de tota la Mediterrània, tenen el braç de protecció de nord a sud. Sempre hi ha moments, per exemple, a migdia, a l’estiu, que entra el vent de garbí i això et juga en contra i et fa unes ones altes. En aquestes condicions, és dur, però en general sempre hem tingut la mar a favor”, recorda. Amb tot, en alguna ocasió, i amb el vent a quaranta nusos, l’han feta a l’inrevés per mantenir el calendari previst.

El nucli dur de nedadors són cinc persones o sis, però en moltes etapes han estat molts més perquè s’hi afegien clubs de natació, o gent que veia el projecte en les xarxes socials i volia fer una etapa, o una part, amb ells. “L’última etapa, que era un gran desig de molts nedadors, va ser la de les Illes Columbretes. Va ser una etapa màgica, amb vuitanta persones.” També van fer la volta a Tabarca, l’única illa habitada del País Valencià.

Les meduses i les motos d’aigua

Fa més de quinze anys que Gemma Sanginés neda a la mar i no recorda que haja estat mai en perill. En aquestes travessies han tingut dues amenaces. Una de ben natural, les meduses, sobretot en aigües de la Marina Alta, on en hivern n’hi ha de l’espècie coneguda per “clavelitos“, que fan molt de mal. I l’altra gran amenaça són les motos d’aigua. A desgrat que cada nedador du una boia lligada al cos, per fer-se més visibles, l’alçada de les onades i la velocitat a què solquen la mar les motos d’aigua, són un perill. La balena que van veure al port de Sagunt, en canvi, va ser un atractiu meravellós.

La connexió l’han feta de manera natural amb la gent amb qui es trobaven quan arribaven a terra. No sempre era una platja, però triaven un lloc accessible i on no haguessen d’escalar. L’orientació la feien abans de començar l’etapa. En els dispositius electrònics miraven com era la costa, el terreny, cercaven fites i senyals que els ajudassen a no perdre el rumb ni a despistar-se anant-se’n, per exemple, mar endins. “En l’última etapa, sí que vam discutir una mica els nedadors perquè ens vam despistar una mica, de poc que no arribem a Múrcia. Al final vam eixir-ne, perquè va ser en l’última dana i l’aigua estava mot desagradable, plena de fang, densa, com si fos xocolata, hi havia troncs i va ser una miqueta dur.”

Els Països Catalans

Gemma Sanginés explica que aquesta experiència ha estat enriquidora i que hi ha après moltes coses. Li preguntem si ella i el seu grup d’amics nedadors s’han proposat de nedar per la resta del país, bo i començant pel nord i fent també les illes. “Ho tenim al cap. La primera cosa que havíem pensat era pegar-li la volta a Formentera, que té un perímetre de 75 quilòmetres, inclòs l’Espalmador. Ho volem fer, però tot això és autogestionat, ho fem sense cap suport i necessitaríem tenir un caiac que ens dugués les coses per a dormir, i hi ha les limitacions legals… Ho hem de veure tot.”

I mentre això madura, ja han començat el projecte de pujar els trenta cims més alts del País Valencià. Ja han fet la Serra d’Espadà. Continua sense ser un desafiament esportiu, sinó una manera de conèixer el país. Tot bracejant o grimpant. De la mar estant, o a vista d’ocell.