01.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 02.09.2025 - 20:09
The Washington Post · Karen DeYoung i Cate Brown
El govern dels Estats Units té sobre la taula un pla per a la reconstrucció de la Gaza de postguerra que, seguint la promesa de Trump de “prendre el control” de l’enclavament, preveu de convertir Gaza en un territori sota la tutela dels Estats Units durant deu anys, pel cap baix, mentre Washington el transforma en un centre turístic regional i un pol de tecnologia avançada.
El document, de trenta-vuit pàgines, al qual ha tingut accés The Washington Post, preveu el trasllat, si més no temporal, dels més de dos milions d’habitants de Gaza: bé amb “sortides voluntàries” a un altre país, bé amb trasllats a zones segures de l’enclavament, restringides i prèviament designades com a tals, durant el procés de reconstrucció de Gaza.
Als qui posseeixin terres a l’enclavament, els oferirien una penyora digital en canvi dels drets legals per a reconstruir-ne les propietats. La penyora es podria bescanviar per diners per a finançar una nova vida en un altre territori o, alternativament, per un habitatge en una de les sis o vuit “ciutats intel·ligents impulsades per la intel·ligència artificial” que es construirien de bell nou a Gaza. Cada palestí que decidís anar-se’n del territori rebria un pagament en efectiu de 5.000 dòlars i subsidis per a cobrir quatre anys de lloguer a la seva destinació, a més de menjar per a un any.
Segons el pla, es calcula que cada “partida voluntària” de Gaza significaria un estalvi de 23.000 dòlars per al consorci, una xifra que es calcula a partir del cost d’allotjar els palestins que optin per quedar-se a Gaza, que serien traslladats a les zones segures, i el cost de gestionar els “serveis de suport vital” en aquestes zones.
Formalment anomenat “Fons per a la Reconstrucció, l’Acceleració Econòmica i la Transformació de Gaza” (l’acrònim anglès del qual és “GREAT”, un mot que es pot traduir per ‘genial’ o ‘fantàstic’), el pla fou elaborat per israelians que també participaren en la creació i implantació de la Fundació Humanitària de Gaza (GHF), la nova organització que ara s’encarrega ara de distribuir ajuda dins la franja, amb el suport d’Israel i els Estats Units. La planificació financera del pla anà a càrrec d’un equip que, en aquell moment, treballava per a la consultora Boston Consulting Group (BCG).
Les persones citades en aquest article, familiaritzades amb el procés d’elaboració del pla i les deliberacions internes del govern Trump sobre la Gaza de postguerra, accedeixen a parlar amb The Washington Post anònimament, atesa la delicadesa de la informació que s’hi tracta. La Casa Blanca ha reenviat les preguntes de The Washington Post al Departament d’Estat dels Estats Units, que no ha volgut fer valoracions. BCG, en canvi, diu que el projecte no ha estat ratificat per l’empresa i que els dos socis d’alt rang que s’ocuparen de la planificació financera van ser acomiadats posteriorment.
Dimecres de la setmana passada, Trump organitzà una reunió a la Casa Blanca per a debatre propostes sobre com posar fi a la guerra, que ja fa gairebé dos anys que va començar, i sobre com reconstruir la Gaza de postguerra. Entre els participants hi havia el secretari d’Estat, Marco Rubio, i l’enviat especial de Trump al Llevant, Steve Witkoff; també hi havia l’ex-primer ministre britànic Tony Blair –una veu molt sol·licitada per la Casa Blanca en qüestions relatives a Gaza– i el gendre de Trump, Jared Kushner. Kushner s’encarregà de bona part de les iniciatives relacionades amb el Llevant durant el primer govern Trump, i té importants interessos comercials a la regió.
Les conclusions de la reunió no s’han fet pas públiques i la Casa Blanca tampoc no ha anunciat cap decisió política derivada. Witkoff, tanmateix, declarà la nit abans de la reunió que el govern dels Estats Units tenien “un pla molt complet” per al futur de Gaza.
No és clar fins a quin punt els detalls de la proposta coincideixen amb els designis i intencions de Trump. Dues persones familiaritzades amb el pla, tanmateix, expliquen que uns quants elements clau de la proposta han estat dissenyats amb l’objectiu específic de fer realitat la visió del president de crear una àrea de costa turística per al Llevant (que al document rep el nom genèric de riviera).
El projecte, que no pretén recórrer al finançament del govern nord-americà, promet d’oferir beneficis importants als inversors. A diferència de la polèmica GHF, que empra mercenaris nord-americans per a distribuir aliments en quatre localitats del sud de Gaza, el pla no dependria de “donacions”, segons el document de presentació, sinó que es finançaria amb inversions del sector públic i privat en “megaprojectes”, una categoria que inclou de fàbriques de vehicles elèctrics i centres de dades a complexos turístics costaners i grans torres residencials.
Els autors del projecte prometen als inversors un benefici gairebé d’un 300% al cap de deu anys, uns rendiments que es complementarien amb fonts “d’ingressos autogenerats” i constants. Alguns elements del pla ja van ser publicats anteriorment pel Financial Times.
“Crec que [Trump] prendrà una decisió contundent quan la guerra s’acabi”, diu una persona familiaritzada amb les deliberacions internes del govern nord-americà. “Segons com vagin les coses, hi ha moltes possibilitats diferents a què la Casa Blanca podria acollir-se.”
Plans contraposats per a Gaza
Les propostes sobre el futur de la Gaza de postguerra han proliferat gairebé d’ençà del dia en què esclatà el conflicte, el 7 d’octubre de 2023.
Laboratoris d’idees, acadèmics, organitzacions internacionals, governs i, fins i tot, particulars han presentat propostes molt diverses quant a la reconstrucció i la gestió de la Gaza de postguerra. L’ofensiva militar israeliana ha reduït l’enclavament a runa, ha desplaçat centenars de milers de persones, ha deixat més de 60.000 morts i més de mig milió de palestins en una situació de “fam catastròfica”, segons la terminologia d’un observatori mundial de referència.
Al començament de la guerra, alguns sectors de la societat israeliana proposaren de crear a Gaza “zones lliures d’Hamàs” o “bombolles” sota la protecció militar d’Israel per tal que els palestins poguessin rebre ajuda humanitària i avançar en l’autogovern a mesura que el conflicte s’acostés a la fi.
Al gener, menys d’una setmana abans que Trump assumís el càrrec de president, el secretari d’Estat dels Estats Units d’aleshores, Antony Blinken, presentà un full de ruta per al govern de postguerra a la franja amb l’objectiu últim d’avançar cap a la creació d’un estat palestí. La proposta preveia la creació d’un “govern provisional” a Gaza, supervisat per l’ONU i amb la seguretat garantida per palestins prèviament seleccionats i per “nacions associades” no especificades, que acabarien cedint el poder a una Autoritat Palestina “reformada”.
L’Autoritat Palestina, Egipte i els Emirats Àrabs Units (EAU) també han presentat plans per al futur de Gaza. En una cimera al març, els dirigents àrabs secundaren la proposta egípcia, que preveu de crear un govern finançat pels estats del golf Pèrsic i integrat per tecnòcrates de Gaza i funcionaris de l’Autoritat Palestina. Més enllà de la possibilitat de desplegar forces àrabs sobre el terreny com a força de manteniment de la pau, el Caire també ha afirmat que alguns membres de la policia de Gaza –ara majoritàriament dissolta–, es formen a Egipte per poder garantir la seguretat de la franja després del desarmament d’Hamàs.
Tant Israel com els Estats Units –els únics països que han parlat públicament sobre la possibilitat de recol·locar, ni que sigui temporalment, els habitants de Gaza– han rebutjat la proposta àrab.
El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, no ha ofert mai una visió clara per al futur de Gaza, més enllà de reiterar que cal desarmar Hamàs i alliberar tots els ostatges israelians que romanen a l’enclavament. Netanyahu diu que Israel ha de mantenir el control de la seguretat de Gaza i refusa qualsevol futur govern de l’enclavament encapçalat per l’Autoritat Palestina, amb seu a Cisjordània, com també la perspectiva d’un estat palestí.
Israel, que assegura que controla militarment un 75% de l’enclavament, és ara en plena ofensiva per apoderar-se de tot Gaza.
Els membres d’extrema dreta del govern de la coalició de govern de Netanyahu exigeixen l’ocupació permanent del territori. El ministre de Finances, Bezalel Smotrich, ha demanat l’annexió i el reassentament de Gaza amb colons israelians. Dijous, en una conferència de premsa, Smotrich assegurà: “Israel ha de mantenir el control total de tota la Franja, per sempre. Annexionarem una zona tampó i obrirem les portes de Gaza a la immigració voluntària.”
Aquestes darreres setmanes, Netanyahu ha admès que vol prendre el control de Gaza una volta derrocat Hamàs, però que el govern israelià no vol mantenir-ne el control indefinidament.
Els palestins de Gaza, un problema per a algú altre
L’expulsió dels palestins de Gaza –sigui mitjançant persuasió política, incentius materials o l’ús de la força– ha estat objecte de molt de debat en la política israeliana d’ençà que el territori fou ocupat per Israel, que l’arrabassà a Egipte, durant la guerra del 1967. Colons israelians van conviure amb la població palestina al territori fins l’any 2005, quan un acord de pau n’ordenà l’expulsió. La retirada total d’Israel de l’enclavament donà peu a una lluita per la influència entre l’Organització per a l’Alliberament de Palestina i Hamàs, que va aconseguir de prendre el control de Gaza després d’obtenir-hi una majoria parlamentària a les eleccions del 2006, les darreres que s’hi van fer.
Aquest inestable status quo es mantingué, tot i els intensos intercanvis de foc entre Israel i Hamàs, fins a l’atac del 7 d’octubre de 2023, en què milers de militants del grup travessaren el mur israelià que encercla Gaza i assaltaren els territoris del sud d’Israel, tot assassinat més d’un miler de civils i soldats israelians.
Israel, segons que ha explicat Netanyahu, ha establert “negociacions amb diversos països” perquè acullin els habitants de Gaza que en siguin foragitats. Líbia, Etiòpia, el Sudan del Sud, Indonèsia i Somalilàndia s’han esmentat com a possibles destinacions. Tots, llevat d’Indonèsia –que ja havia anunciat que admetria l’entrada temporal d’uns quants milers de palestins, fos per a treballar o per a rebre tractament mèdic–, són a l’Àfrica i pateixen conflictes interns i privacions de tota mena.
Líbia és governada per dos executius rivals que s’han enfrontat sovint; Etiòpia ha sofert conflictes interns esporàdics i conflictes recurrents amb els seus veïns. Israel, que ha restringit l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza, anuncià aquest mes que enviaria ajut mèdic i subministraments al Sudan del Sud.
Somalilàndia –un antic protectorat britànic que declarà unilateralment la independència de Somàlia l’any 1991– no compta amb el reconeixement diplomàtic de cap país del món. El govern del territori s’ha mostrat disposat a acollir palestins en canvi del reconeixement diplomàtic dels Estats Units, una possibilitat que Trump ha dit que Washington estudiaria.
“És com una zona de demolició enorme”
Durant la campanya electoral del 2024, Trump afirmà que, en cas de ser elegit president, posaria fi ràpidament a la guerra de Gaza. Una volta arribà a la presidència, tanmateix, semblà deixar de banda la promesa per a centrar-se a posar en la pràctica de les seves habilitats com a promotor immobiliari en el procés de reconstrucció d’una Gaza buidada d’habitants.
“He vist una fotografia de Gaza, és com una zona de demolició enorme”, declarà Trump als periodistes mentre signava una sèrie d’ordres executives al Despatx Oval dos dies després de prendre possessió com a president. I afegí: “Cal reconstruir-la d’una altra manera.” Gaza, continuà, es troba “en un emplaçament fenomenal […] al costat de la mar, amb el millor clima. Tot és bo. Poden fer-s’hi coses meravelloses”.
Dues setmanes més tard, en una conferència de premsa a la Casa Blanca amb Netanyahu, Trump prometé: “Els Estats Units es faran càrrec de la franja de Gaza”. El president, que especulà amb la idea d’una “propietat nord-americana de Gaza a llarg termini”, afegí que a tothom amb qui n’havia parlat “l’encanta la idea”.
“He estudiat això molt detingudament durant molts mesos, i ho he analitzat des de tots els angles”, digué Trump. “No vull fer el llest. No vull semblar un mestretites. Però la riviera del Llevant podria ser una cosa magnífica.”
Netanyahu, somrient al costat de Trump, qualificà d’audaç la visió del president, i afegí que Israel i els Estats Units comparteixen una “estratègia comuna”.
Quan, hores més tard, un periodista preguntà a Trump si els palestins de Gaza podrien tornar a l’enclavament una volta acabat el procés de reconstrucció, Trump respongué que no hi tornarien, perquè tindrien habitatges molt millors en uns altres llocs.
En qüestió d’hores, tant Rubio com la secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, s’afanyaren a rebaixar el to de Trump. La “proposta generosa” de Trump és traslladar “provisionalment” els palestins mentre l’enclavament es reconstrueix, assegurà Rubio. Leavitt, per una altra banda, insistí: “El president ha deixat clar que els palestins han de ser recol·locats fora de Gaza temporalment.”
Una setmana més tard, Trump tornà a abordar el tema en una reunió al Despatx Oval amb el rei Abdul·là II de Jordània, visiblement desconcertat. “Amb els Estats Units controlant aquest territori –digué, en al·lusió a Gaza–, tindrem estabilitat al Llevant per primera volta. I els palestins, o les persones que viuen ara a Gaza, viuran meravellosament en un altre lloc.”
Poc després, Trump tornà a publicar a la seva xarxa social, Truth Social, un vídeo generat per IA sobre la seva visió per a Gaza. El vídeo comença amb infants remenant enderrocs entre militants armats, i després passa ràpidament a una terra de meravelles amb gratacels resplendents, platges immaculades i diners que cauen del cel. Trump i Netanyahu hi apareixen prenent el sol a la costa de Gaza; una estàtua daurada de Trump s’alça sobre un paisatge urbà esplendorós.
Una encomanadissa cançó acompanya les imatges. “En Donald ve a alliberar-vos./ Duu alegria a tot allò que veieu. Prou túnels, prou por./La Gaza de Trump ja és aquí.”
Vista la indignació al món àrab i les acusacions generalitzades que qualsevol expulsió forçosa dels palestins de Gaza seria una violació flagrant del dret internacional, tant Trump com Netanyahu han subratllat aquests darrers mesos que qualsevol recol·locació de la població de l’enclavament una volta acabada la guerra seria voluntària i –si els palestins ho decidissin així– temporal. Aquestes darreres setmanes, Israel ha pres mesures per a acorralar la població de Gaza, d’uns dos milions d’habitants, en una estreta franja costanera al sud del territori mentre es prepara per a l’ofensiva al nord de l’enclavament, a la ciutat de Gaza.
L’ONU calcula que un 90% dels habitatges de l’enclavament han estat destruïts en l’ofensiva israeliana. La qüestió de què fer amb la població de l’enclavament durant el procés de reconstrucció, i de qui el governarà en un futur, és fonamental, independentment del pla que s’acabi adoptant.
“La magnitud de la destrucció és enorme i diferent de tot allò que hem vist fins ara, fins i tot en el context de Gaza”, afirma Yousef Munayyer, investigador principal de l’Arab Center de Washington. “La urgència és extrema. La magnitud del projecte de reconstrucció és extrema. I la qüestió política és tan poc clara com ho ha estat sempre.”
La reurbanització d’una nova ‘riviera’
La promesa de Trump de prendre el control de Gaza i reurbanitzar-la va fer obrir els ulls al grup d’empresaris israelians encapçalat per l’emprenedor Michael Eisenberg, nord-americà d’ascendència israeliana, i Liran Tancman, ex-oficial d’intel·ligència militar israeliana, que feia temps que havien començat a treballar en un pla per al futur de Gaza. Una volta presentat el projecte que acabà esdevenint la GHF, el grup passà a centrar-se en el problema de la Gaza de postguerra, tot consultant experts financers i humanitaris internacionals, possibles inversors –tant públics com privats– i alguns palestins destacats, segons que expliquen a The Washington Post persones familiaritzades amb les deliberacions internes del grup.
Eisenberg i Tancman han refusat de fer declaracions per a aquest article. Una persona familiaritzada amb el projecte explica que fou enllestit a l’abril i que d’aleshores ençà s’hi han fet canvis molt mínims, però que encara hi ha molt de marge per a ajustar-lo.
“El projecte no és prescriptiu, sinó que explora què es pot fer i què no –explica aquesta font–. El poble de Gaza necessita que hom li permeti de construir quelcom nou, com va dir el president Trump, i tenir una vida millor.”
Aquells qui coneixen amb detall la iniciativa, tant a Washington com a Israel, la comparen amb l’administració temporal nord-americana al Japó i Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.
Aquell acord, tanmateix, comptà amb el vist-i-plau de l’ONU, que avui probablement no aprovaria una iniciativa semblant amb Gaza. No obstant això, els defensors del projecte sostenen que, en virtut de la doctrina del dret internacional consuetudinari uti possidetis juris (‘tal com posseïes de dret’ [, així posseiràs]) i dels límits a l’autonomia palestina fixats als Acords d’Oslo del 1993, Israel té el control administratiu sobre els territoris ocupats i, per tant, la facultat de cedir-lo.
El document del projecte preveu que Israel transfereixi “les autoritats i responsabilitats administratives a Gaza en virtut d’un acord bilateral entre els Estats Units i Israel”, que “evolucionaria” fins a esdevenir un govern fiduciari formal. L’esborrany preveu inversions per part de “països àrabs i altres” per tal de convertir el projecte en una “institució multilateral”. El govern Trump ha menyspreat com a mera retòrica la insistència dels governs àrabs, i en particular els del golf Pèrsic, que tan sols donaran suport a un pla de postguerra que condueixi a la creació d’un estat palestí.
El consorci GREAT governaria Gaza durant un període que, segons els càlculs dels impulsors del projecte, podria allargar-se un decenni, “fins que la classe política palestina, reformada i desradicalitzada, estigui llesta per a agafar el relleu”.
El document no fa cap referència a la creació eventual d’un estat palestí, però sí que estipula que l’entitat que acabi governant Gaza, encara pendent de definir, s’afegirà als Acords d’Abraham, el pacte signat durant el primer mandat de Trump que conduí a l’establiment de relacions diplomàtiques entre Israel i quatre estats àrabs. Trump ha dit que espera ampliar la llista de signataris de l’acord abans de deixar el càrrec.
El pla descriu l’emplaçament de Gaza com una “cruïlla” del que es convertirà en una regió “pro-nord-americana” que garantirà als Estats Units l’accés a recursos energètics i minerals estratègics, i que servirà de centre logístic per al corredor econòmic Índia-Llevant-Europa, l’impuls del qual s’ha vist frustrat per la guerra de Gaza.
Els “megaprojectes” finançats per inversors públics i privats inclouen la construcció d’una carretera de circumval·lació i una línia de tramvia al voltant del perímetre de Gaza que duria el nom del príncep hereu saudita Mohàmmed bin Salman. L’aprovació d’aquest mandatari podria resultar clau a l’hora de promoure el projecte a la regió. També es construiria una moderna autopista nord-sud que travessaria el centre de Gaza i duria el nom del president dels Emirats Àrabs Units, Mohàmmed bin Zayed al-Nahyan. El projecte també preveu un port i un aeroport nous a l’extrem sud de l’enclavament, amb connexions terrestres directes amb Egipte, l’Aràbia Saudita i Israel.
L’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units s’han compromès públicament amb la proposta egípcia per a Gaza i la creació eventual d’un estat palestí. Ara com ara, no hi ha cap indici que hagin acceptat el projecte del consorci israeliano – nord-americà.
El projecte també preveu la construcció una planta dessalinitzadora i un parc solar en la península egípcia del Sinaí, que subministrarien aigua i electricitat a Gaza. La frontera oriental de Gaza amb Israel esdevindria una zona industrial “intel·ligent”, que inclouria fàbriques de vehicles elèctrics i centres de dades que donarien servei a Israel i als països del golf Pèrsic. La costa occidental de Gaza es reservaria per a la “Riviera Trump de Gaza”, que tindria “complexos turístics de primera categoria” i la possibilitat de construir-hi illes artificials que evoquen les illes en forma de palmera construïdes davant la costa de Dubai.
Al centre de l’enclavament, entre els complexos turístics costaners i la zona industrial –que, segons el pla, crearia un milió de llocs de treball–, es construirien edificis residencials que arribarien a vint plantes, que s’ubicarien en sis o vuit “ciutats planificades dinàmiques, modernes i intel·ligents, impulsades per la intel·ligència artificial”. Les zones d’ús mixt inclourien “residències, comerços, indústria lleugera, i altres equipaments, com ara clíniques i hospitals, escoles i més”, juntament amb “espais verds, incloent-hi terres agrícoles, parcs i camps de golf”.
A les famílies que optin per romandre a Gaza –o que abandonin l’enclavament i hi tornin una volta la construcció hagi acabat– els oferirien un apartament de nova construcció d’uns 170 metres quadrats, que el projecte valora en 75.000 dòlars.
Adil Haque, professor i expert en dret internacional a la Universitat Rutgers, als Estats Units, diu que qualsevol pla que impedeixi als palestins de tornar a casa seva –o que deixi aquells que es quedin a Gaza sense prou menjar o atenció mèdica– seria il·legal, independentment de si s’ofereixen incentius econòmics als qui vulguin abandonar la franja.
Abu Mohàmmed, un pare de cinquanta-cinc anys resident a Gaza, reitera que no abandonarà mai la franja, per catastròfica que sigui la situació. “Ara mateix em trobo en una casa parcialment ensorrada a Khan Yunis, però podríem fer-hi reformes –diu–. Em nego a ser obligat a marxar a un altre país, sigui musulmà o no. Aquesta és la meva llar.”
Heba Farouk Mahfouz ha contribuït en aquest article.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
