Gaza ja no existeix

Jean-Pierre Filiu va passar un mes a Gaza, a la zona segura (“humanitària”, que en diuen) d’Al-Mawasi, menys de nou quilòmetres quadrats, un 12% del territori, on avui es refugien més d’un milió de persones, amuntegades en tendes de campanya, sota les bombes israelianes diàries i l’amenaça constant i violenta de les màfies palestines permeses per Israel. Allà, amb enteresa i dignitat, sobreviuen, entre runes, morts, devastació, fam, malalties, por i totes les mancances vitals bàsiques: aigua, electricitat, medicines i aliments. A cada refugiat li correspon un metre quadrat.

Filiu és un destacat estudiós de la qüestió palestina i de la història del Llevant, professor a Sciencies Po, el prestigiós Institut de Ciències Polítiques de París, i autor d’una vintena de llibres, traduïts a quinze llengües. D’ençà dels anys vuitanta, passa temporades a la banda de Gaza i a Israel, fent recerques històriques, polítiques i culturals. La seva crònica setmanal “Un si proche Orient”, que publica a Le Monde d’ençà del 2015, l’han seguit milions de lectors fins avui.

Gaza havia estat un dels oasis més pròspers del Llevant fins a mitjan segle XX, ara és un munt de runes, amb les ciutats convertides en un paisatge lunar i milers d’espectres humans que lluiten per sobreviure i es desplacen amunt i avall. “El que en queda no es pot descriure”, diu Filiu.

A la portada del llibre hi ha una frase clau: “Res no m’havia preparat per al que vaig veure i viure a Gaza. El territori que he conegut i trepitjat ja no existeix. El que en queda desafia les paraules.”

Alguna vegada he recomanat les cròniques del periodista palestí Rami Abou Jamous, autor del Journal de bord de Gaza, al diari digital francès Orient XXI, i publicat en llibre a Editions Libertalia. El seu treball i el de més periodistes palestins que arrisquen la vida diàriament –ja n’han mort 232 sota les bombes israelianes– trenca el blocatge informatiu que aplica Netanyahu a la premsa internacional perquè no se sàpiga la veritat del genocidi que estan duent a terme.

El llibre de l’historiador Jean-Pierre Filiu és un complement extraordinari per a saber què passa i el context històric i polític del conflicte. L’autor coneix molt bé la Gaza d’abans i ens descriu la d’ara, amb el rigor d’un periodista compromès i la saviesa d’un estudiós gran coneixedor del tema.

La seva narració és més lliure i completa en l’aportació de dades i noms. Ell sap que, si tot va bé, sortirà d’ací a un mes i mig. No té por de represàlies. Els periodistes palestins poden morir cada dia. Si sobreviuen, no saben quin futur els espera. Una periodista comenta a l’autor que l’única cosa que els preocupa a hores d’ara és no morir desmembrats perquè els seus puguin soterrar-los sencers, i no vagin a parar a trossos en diferents sacs abocats a qualsevol fosa comuna.

L’especialista té una raó profunda per a viure a Gaza en aquests moments. A banda de la prohibició de la premsa internacional d’entrar-hi i informar, observa que les organitzacions internacionals ja no saben quin superlatiu tràgic utilitzar per a descriure un horror, segons ells, incomparable. El llibre explica amb un coneixement directe de causa, amb dades i informes rigorosos, els crims de guerra i crims contra la humanitat, la neteja ètnica i la guerra d’aniquilació que estan practicant els israelians. I com es viuen aquestes atrocitats en la vida diària dels palestins.

És tot tan bestial i inhumà, i tan esteses les campanyes de desinformació de Netanyahu i els seus sequaços de la premsa occidental, alguns d’ells a sou, que l’historiador té la necessitat de ser-hi físicament, trepitjar el terreny, caminar entre les runes d’una terra, segons que escriu en el pròleg: “Per retrobar a Gaza no tan sols el sentit dels mots, també els valors senzills de la nostra humanitat comuna.”

Animals humans

“Els animals humans han de ser tractats així i nosaltres actuem en conseqüència. No hi haurà ni aigua, ni electricitat, només hi haurà destrucció. Heu volgut l’infern, tindreu l’infern.” Són les paraules del general Ghassan Alian, cap de la coordinació de les activitats del govern israelià en els territoris (COGAT), després del sanguinari atac terrorista d’Hamàs del 7 d’octubre de 2023. Tindrien l’infern tots els palestins, sense fer distincions entre civils i militars, estiguessin vinculats a Hamàs o no. I així ha estat.

En entrar a la banda de Gaza després de controls interminables i zones de perill, inclosa una zona on actuen les màfies que disparen, bloquen i saquegen els combois humanitaris, la primera cosa que l’autor constata és la destrucció del territori. “L’expressió de neteja ètnica no sembla pas excessiva per a qualificar l’expulsió metòdica de la població, la destrucció també metòdica dels edificis i l’assetjament dels darrers llocs de vida organitzada que són els hospitals”, reflexiona.

Circulen per una carretera envoltada de quilòmetres de tendes de campanya, atapeïdes, amuntegades. De tant en tant, apareix un rètol, perruqueria, cafeteria. El xòfer és prudent perquè “la gent que passa, aclaparada pel dolor o traumatitzada pels bombardaments, no sent el soroll dels vehicles ni les advertències dels clàxons”. L’autor té la impressió de ser davant d’una humanitat abandonada que va i ve, sovint sense cap més objectiu que esperar hores i hores una mica d’aigua o de menjar per arribar a l’endemà.

Ell està destinat a viure a la “zona humanitària” d’Al-Mawasi, on hi ha un milió de desplaçats en una mar de tendes de campanya. Malgrat el cínic qualificatiu israelià de “zona humanitària”, no hi ha cap àrea segura a Gaza. Permanentment, se sent el brunzit dels drons que travessen el cel, com el pas dels F16 i els helicòpters Apache. Aquests sons es barregen amb els impactes d’artilleria, els trets de les metralletes i els atacs dels quadricòpters. Calen de mitjana cinc hores d’espera per a obtenir una ració de pa.

Entre el maig i el novembre del 2024, Israel ha bombardat aquesta zona unes seixanta vegades, i cada vegada deia que apuntava a objectius “terroristes”. A final del 2024, els informes de l’ONU registraren que el 87% dels edificis de Gaza havien estat destruïts totalment. Més del 80% dels comerços i dos terços de la xarxa viària són inutilitzables. 1,9 milions d’homes, dones i infants han hagut de fugir entre una vegada i dues. Molts han passat per cinc llocs. Més d’un milió de desplaçats han de resistir l’hivern i mig milió sobreviuen en zones inundables. Els desplaçats a cobert en tendals i barraques disposen tot just d’un metre i mig per persona. No oblidem que les xifres que aporta el llibre són de fa gairebé un any.

Hi ha forats a terra per a defecar, una flaire intensa de claveguera que la humitat no permet d’assecar mai, els crits i les disputes dels veïns, els nervis, la gelosia, les rancúnies, la por dels bombardaments i, malgrat tot, “aquests homes i dones es presenten al món cada matí tan sans com els és possible, dignes i drets, cortesos i, fins i tot, de vegades, somrients, com si emergissin d’una realitat tranquil·la, i no de l’interminable malson en què s’ha convertit Gaza”.

Paràgraf per paràgraf, Filiu ens va descrivint els bombardaments dels drons a la “zona humanitària”, els morts, els incendis de les tendes. El saqueig constant dels combois d’ajuda per part dels grups mafiosos vinculats a grans famílies palestines que actuen mentre els militars israelians fan els ulls grossos. D’ençà que Hamàs pretén de protegir els combois i s’enfronta als saquejadors, els israelians s’atorguen el dret de bombardar els combois. Hi ha ràfegues de metralleta, bombes i morts a cada expedició. El resultat és que l’ajuda no arriba o arriba molt malmesa i reduïda, mentre els productes saquejats es revenen als mercats a un preu impossible.

Israel va decidir de donar confiança als clans tradicionals, tot esperant que ocupessin el poder social d’Hamàs, però van fracassar. El resultat és una constel·lació de grups mafiosos armats que actuen amb total impunitat mentre els militars israelians miren cap a una altra banda. A tot això, s’hi afegeixen els delinqüents fugats de les presons destruïdes, que també es dediquen a saquejar i robar entre les runes dels edificis i els campaments improvisats. Mentrestant, per exemple, l’hospital Kamal Adwan de Beit Lahia continua assetjat després de setanta-cinc dies.

Per Nadal moren de fred tres nadons. Són els primers. Filiu decideix arribar fins a Khan Yunis el dia de Nadal i es queda garratibat. L’antic nucli urbà que d’ençà del segle XIV havia estat centre comercial i lloc de trobada de caravanes per la fertilitat del seu sòl i l’abundància de l’aigua, ara és un paisatge lunar. L’any 2023 va ser objecte de bombardaments constants. La propaganda israeliana deia que era un “simple ajustament” de la “zona humanitària”, però els testimonis civils palestins que troba l’autor parlen d’una violència digna del judici final.

Els hospitals i la salut

Vinculat a Metges Sense Fronteres per entrar a Gaza, Jean-Pierre Filiu aporta informació de primera mà sobre els atacs als hospitals. Un per un. I la destrucció del sistema sanitari. Amb l’excusa de cercar “terroristes” l’exèrcit israelià és implacable. Hi ha destrucció d’edificis i evacuacions, incendis forçosos, evacuacions de metges, infermers i malalts. Morts, incendis de laboratoris i instal·lacions.

A l’hospital Kamal Adwan, hi passa de tot. Setge, evacuació, irrupció dels militars que fan detencions a l’hospital. El fill del director cau mort a la porta pels trets d’un dron. Els soldats israelians entren als despatxos, s’enduen dossiers, classificadors i documents de tota mena dels arxius, abans de calar-hi foc. Les càmeres els delaten. El director i una vintena de civils són detinguts i traslladats a un lloc desconegut. Dies més tard, se sabrà que han estat empresonats i torturats.

La destrucció violenta i brutal del sistema sanitari fa que molts ferits morin mentre esperen de ser hospitalitzats, uns deu mil malalts de càncer s’han quedat sense els tractaments, molts nounats moren perquè les seves mares no s’han  pogut fer els exàmens postnatals o no han pogut parir en instal·lacions mèdiques adequades. La repressió contra el personal sanitari és violenta i cruel. Filiu escriu que resisteixen abnegats a un preu molt alt. Segons Metges Sense Fronteres, com a mínim, 587 sanitaris han estat assassinats en un any, d’ençà de l’inici del conflicte.

Les instal·lacions d’aigua potable han estat destruïdes o inutilitzades, amb l’aparició consegüent de malalties infeccioses, diarrees, infeccions dermatològiques, digestives, sexuals i urinàries. La difusió dels virus es multiplica per l’acumulació de 340.000 tones de residus sòlids a Gaza, és a dir, un miler de tones per quilòmetre quadrat. El desembre del 2024, les agències especialitzades van analitzar les aigües i hi van trobar la presència de matèries fecals. El 73% de l’aigua considerada potable i el 97% de l’aigua d’ús domèstic no compleix els estàndards internacionals de puresa, a causa de l’absència d’una cloració sistemàtica. No hi ha compreses per a les dones, que han d’emprar draps. La manca d’aigua neta per a rentar-los fa que augmentin les infeccions.

El sistema educatiu és inexistent, sobretot d’ençà que Netanyahu va fer fora l’UNRWA amb l’acusació de vincles amb Hamàs. La meitat dels nens anaven a escoles d’aquest organisme. Ara només queden algunes escoles improvisades entre les runes o en tendes de campanya. La majoria dels nens passen el dia vagarejant, demanant almoina o buscant-se la vida com poden, fent el que sigui, robant, o remenant entre les runes.

Hi ha un tant per cent important d’explosius israelians que no han esclatat (segons l’exèrcit israelià, entre un 10% i un 15%) i, com passa encara avui al Vietnam i a Cambodja, estan adormits entre les runes, esperant que els activi la curiositat o les ganes de jugar d’una criatura.

L’UNICEF estima que pràcticament tots els nens de la banda de Gaza ja necessiten ajut psicosocial i de salut mental. Hi ha 19.000 orfes. Ha augmentat considerablement la violència domèstica, sexista i sexual. La contaminació per amiant, plom i cadmi procedent de les runes és molt perillosa.

En fi, és impossible sintetitzar en un article un llibre tan intens i documentat com aquest. Llegiu-lo. No estaria malament que alguna editorial catalana el traduís. I que consti: l’infern que ens descriu és de fa gairebé un any, per Nadal del 2024. La neteja ètnica i els crims israelians han persistit durant mesos contra una població malalta, sense forces i malnodrida. Quina deu ser a hores d’ara la situació? Com diu l’autor: Gaza ha deixat d’existir.

El balanç de la Catàstrofe (“nakba”) de Gaza d’aquest hivern 2024-2025 és molt més forta que la de la Nakba de 1947-1948. Aleshores van matar un 1% de la població palestina, mentre que ara ja sumen un 2,3%.

Nombre de morts  

En una presentació del llibre al CIDOB de Barcelona, el 15 de setembre, Jean-Pierre Filiu deia que, si se sumaven els morts que es calculava que hi havia sepultats sota les runes, eren uns 130.000. Un 5% de la població. Si aquest percentatge es trasllada a la població jueva d’Israel, representaria 300.000 morts.

A hores d’ara, la destrucció que Gaza ha patit i pateix és molt superior, proporcionalment, a la d’Alemanya en la Segona Guerra Mundial.

El mateix dia, en una conferència de premsa a Ginebra, la relatora de l’ONU sobre els territoris palestins ocupats, Francesca Albanese, afirmava: “710 és el nombre de dies d’horror absolut que la gent de Gaza ha suportat i 65.000 és el nombre de palestins suposadament morts, dels quals més del 75%  són dones i nens. Però, de fet, hauríem de començar a pensar en 680.000, perquè aquesta és la xifra que alguns acadèmics i científics afirmen que és la veritable. Si aquest nombre es confirmés, 380.000 dels morts són nens menors de cinc anys.”

Amb la potència dels bombardaments israelians que ho han destruït pràcticament tot, caldran anys per a verificar el nombre veritable de víctimes i recuperar les restes humanes d’aquesta catàstrofe, com va succeir a Bòsnia.

La relatora va afirmar que a Cisjordània la població sofria una “pressió intensificada”, amb més de 1.000 palestins morts d’ençà de l’inici de la guerra, entre els quals hi havia 212 nens, a més de l’augment d’assassinats selectius, la destrucció de camps de refugiats i el desplaçament forçós de 40.000 civils. S’hi han registrat 1.600 atacs, un 22 % més que en anys anteriors.

També va denunciar la situació dels palestins detinguts, que sumen 10.000, la majoria sota arrest arbitrari. 75 és el nombre de detinguts que han mort sota custòdia israeliana, a qui acusava “de matar de fam, torturar i fins i tot violar els reclusos”.

“El comerç d’armes i el compromís diplomàtic amb Israel continua sense aturar-se, i això no és únicament immoral, sinó il·legal […] És un crim mundial que se sosté amb silenci, complicitat, subministrament de fons i cobertura política.”

L’advocada italiana i acadèmica internacional Francesca Albanese, una de les primeres personalitats mundials que va dir públicament que a Gaza s’hi cometia un genocidi, ha estat sancionada pels EUA, i, entre més coses, no va poder viatjar a Nova York per presentar-hi el seu informe a la recent Assemblea General de l’ONU.