Abans-d’ahir el batlle de Perpinyà, Louis Aliot, va tornar a guanyar la batllia amb una victòria a la primera votació de les eleccions, sense necessitar la segona. Si volem trobar un triomf municipal d’aquesta contundència a la ciutat cal remuntar-se al 1983. Per analitzar els motius d’aquesta victòria de l’extrema dreta i entendre quines dinàmiques l’expliquen, parlem amb el sociòleg perpinyanès Gautier Sabrià. En aquesta entrevista analitza els factors que han conduït a aquest resultat, què es pot esperar del nou mandat i quins efectes pot tenir en el futur polític.

—Primer de tot, com expliqueu la victòria d’Aliot a Perpinyà?
—Crec que hi ha diversos factors que permeten d’entendre aquesta victòria a la primera volta. En aquestes eleccions hi havia clarament una lògica de dualitat: o bé votaves per Aliot, o bé votaves contra Aliot. Podies votar esquerres o dretes, però al final la lectura era aquesta, i molta gent ha votat segons aquesta lògica. Quan mirem les xifres veiem que l’electorat d’extrema dreta és bastant el mateix a cada elecció: entre 16.000 i 17.000 persones, i és un electorat que es mobilitza passi el que passi. Després hi ha també totes les estratègies polítiques que s’han activat. S’ha parlat molt d’Aliot i de l’extrema dreta en general a l’estat francès i del procés de desdemonització, però crec que aquesta fase aquí ja s’ha superat. Quan veus el plebiscit que ha rebut, entrem en una nova fase que podríem anomenar d’institucionalització. És a dir, que ara mateix el Rassemblement National s’ha convertit en una força política absolutament normal i, més que normal, en una força central de la vida política nord-catalana, especialment a Perpinyà.

—Podeu desenvolupar aquest concepte d’institucionalització?
—Sí. És interessant quan mirem la seva llista: veiem que és una llista d’obertura i d’unió de les dretes. Hi ha membres del Rassemblement National, hi ha gent encara més a la dreta, però sobretot ha aconseguit de captar antics membres de la dreta republicana perpinyanesa, càrrecs històrics que ja havien estat regidors. També ha aconseguit d’incorporar gent que havia estat en llistes macronistes. És a dir, Aliot s’ha convertit en una figura tan central que acaba aspirant una part molt important de les dretes locals. Per això parlava d’institucionalització: el poder polític institucional a Catalunya Nord i a Perpinyà ara va de bracet amb ell. Ha aconseguit canviar la seva imatge i instal·lar-se com un polític absolutament normal, gairebé com una institució local. I això li ha permès de reagrupar molta més gent. De fet, es pot dir que ha matat la dreta republicana. Aquí és interessant el que ha passat amb els antics batlles de Perpinyà. Jean-Marc Pujol, que es va presentar contra Aliot el 2020, ha dit públicament que el votaria. I això ha provocat la reacció del seu predecessor, Jean-Paul Alduy, que ha criticat aquesta posició i ha dit que votaria la llista de l’esquerra encapçalada per Agnès Langevine. És molt significatiu: els dos últims alcaldes de la dreta republicana ara estan dividits, un votant l’extrema dreta i l’altre votant l’esquerra. Això mostra la força d’atracció d’Aliot dins de les dretes. I també es reflecteix en l’electorat. Històricament, s’ha dit que el Rassemblement National mobilitzava sobretot sectors més precaris, mentre que les classes més benestants votaven la dreta tradicional. Ara veiem que Aliot també s’ha consolidat en aquest electorat més benestant i s’ha presentat com el candidat d’aquesta petita burgesia perpinyanesa.

—En el primer mandat d’Aliot podem dir que no hi ha hagut una gran transformació. Podem esperar un canvi en aquest segon?
—És veritat que en el primer mandat no ha fet gran cosa. De fet, el seu predecessor, Jean-Marc Pujol, ja havia aplicat una política bastant dura per mirar de frenar l’extrema dreta, però al final li va acabar preparant el terreny. Aliot ha continuat en part la mateixa línia: ha fet poques coses, però ha comunicat molt, i ho ha fet d’una manera que ningú no havia fet abans a Perpinyà. No li interessa tant la premsa local com la premsa parisenca. Ha aparegut molt en canals com CNews o BFM TV, i això li ha permès convertir Perpinyà en un tema polític d’abast estatal. Quan participa en debats mediàtics ho fa sempre com a alcalde de Perpinyà, utilitzant la ciutat com a exemple per parlar de problemes socials a França. Per això, encara que a escala local no hagi fet gaire cosa, molta gent el veu molt present als mitjans. Sobre el futur, és difícil saber-ho. El fet d’haver guanyat a la primera volta li dóna molt marge polític, i això pot donar-li més llibertat per a aplicar polítiques més radicals.

—Més enllà d’Aliot, podem explicar la seva victòria per l’actuació i divisió de l’oposició?
—Realment aquesta oposició, i sobretot l’esquerra, no ha estat a l’altura. Se’ls ha escapat una mica que no competien amb qualsevol candidat, sinó amb un batlle sortint que té un cert suport i que, a més, és un polític molt professional. Al final s’ha trobat davant candidats que no són del tot professionals. Què ha passat? Aliot ha estat molt poc present en aquesta campanya en l’àmbit local. Ha fet més campanya des de París que no pas a Perpinyà. I això ha deixat els altres candidats barallant-se entre ells. És el que hem vist: a les esquerres hi havia quatre llistes. Han passat molt temps atacant Aliot, cosa que és normal, però també han dedicat molta energia a atacar-se entre ells. I fins i tot més enllà d’això: intentant desacreditar les altres llistes. Quan, per exemple, el candidat de la França Insubmisa qualifica la llista de centre-esquerra de Langevine com una llista de “dreta dura”, això em sembla força irresponsable, perquè no era el moment de ridiculitzar o fer mal a les altres llistes d’esquerres. Tinc una mica la sensació que han buscat protagonisme. Tothom volia tenir el seu moment en aquesta campanya i gairebé podríem parlar d’una mena de política de terra cremada. I això és problemàtic perquè la situació ja és prou complicada perquè les esquerres es permetin anar desunides i barallar-se.

—I això ha afectat el resultat electoral?
—Abans deia que l’extrema dreta mobilitza sempre entre 16.000 i 17.000 votants. Quan mirem l’esquerra veiem que, si sumem totes les llistes en aquestes municipals, obtenen més o menys als 12.000 vots. I si comparem amb les legislatives del 2024 o amb les presidencials del 2022, el resultat és bastant semblant. Quan la participació és baixa, les esquerres mobilitzen aquest nombre de votants: entre 11.000 i 12.000. En canvi, quan la participació és alta, com en les presidencials, els vots d’esquerres poden arribar gairebé al mateix nivell que els de l’extrema dreta. Això es pot interpretar de dues maneres: la lectura optimista és que, quan hi ha mobilització, les esquerres poden competir amb l’extrema dreta; la pessimista és que fins i tot en el millor cas gairebé mai no la superen. I això és preocupant de cara al futur. Si féssim un exercici de ciència-ficció i demà hi hagués una candidatura unitària d’esquerres, probablement tampoc no superaria l’extrema dreta.

—Anant molt bé, empatarien…
—Exacte. I cal tenir en compte una altra cosa: els votants de la dreta tradicional probablement anirien cap a l’extrema dreta i no cap a l’esquerra. Per tant, es pot fer una lectura bastant pessimista del futur polític de Perpinyà. Sembla complicat que les esquerres s’hi puguin imposar si no canvien aquestes dinàmiques.

—Us ha sorprès que la França Insubmisa no hagi arribat ni al 10% que permet d’accedir a una hipotètica segona tanda?
—Sí, crec que és un resultat dolent. Jo m’esperava que el candidat de LFI fos segon o tercer. És interessant perquè a les últimes presidencials qui havia tret més vots a Perpinyà dins les esquerres havia estat Mélenchon, i a les legislatives també hi havia una dinàmica bastant favorable a aquest espai polític. Per tant, la tendència dels últims anys semblava indicar un vot més aviat radical d’esquerra. Però aquí tornem a la qüestió de la personalització de la política. Langevine tenia un perfil polític conegut: és vice-presidenta de la regió Occitània i ja s’havia presentat abans. També ha jugat la carta d’obertura cap al centre i fins i tot cap a sectors de dreta moderada. En canvi, el candidat de LFI potser no ha sabut aprofitar la dinàmica estatal i, a més, ha estat bastant ofensiu amb les altres llistes d’esquerres. I les enquestes mostren que la gent vota més fàcilment l’esquerra quan es presenta unida i amb un projecte clar.

—El fet que ara les esquerres tornin a tenir regidors a l’ajuntament els pot donar més visibilitat per al futur?
—Sí. Encara que siguin pocs regidors, és important. Venim d’un mandat en què el consell municipal era dominat per l’extrema dreta amb majoria absoluta i la resta era la dreta republicana. I en el mandat anterior havia passat just el contrari, de manera que fa més d’una dècada que les esquerres no tenen presència al consell municipal. Encara que sigui gairebé simbòlica, crec que és important. A més, hi ha una certa opacitat en la vida política perpinyanesa. Aliot comunica molt bé, però sovint no sabem què es decideix realment dins l’ajuntament. Els regidors d’esquerres poden fer una feina important: posar llum sobre què passa dins del consistori i actuar com a altaveu.

—El catalanisme ha tingut algun paper en aquestes eleccions?
—Crec que analitzar la política de Catalunya Nord a partir del prisma del catalanisme és una cosa que agrada molt al sud, però que aquí no reflecteix gaire la manera com es viu la política. Dit això, sí que té una dimensió simbòlica molt forta. Per exemple, el canvi de “Perpinyà la Catalana” per “Perpinyà la Radiant” ha molestat molta gent. La catalanitat té un pes emocional important i amb aquesta simbologia no s’hi pot jugar. De fet, una de les mobilitzacions més importants que hi ha hagut al territori va ser la protesta pel canvi de nom de la regió a Occitània. Durant la campanya, el retorn de “Perpinyà la Catalana” s’ha convertit gairebé en la proposta més antifeixista i més fàcil de defensar per part de les esquerres. Però, més enllà d’aquest element simbòlic, la presència del català en la campanya ha estat més aviat de baixa intensitat. Molts candidats han proposat de recuperar aquest lema, però sobretot com un gest simbòlic o una estratègia de màrqueting electoral. En realitat, ningú no presentava grans propostes polítiques sobre la llengua o la catalanitat. També hi ha partits que aquí anomenem catalanistes o regionalistes, com Unitat Catalana o Sí al País Català, que sovint tenen força ressò al sud perquè hi ha militants que s’expressen en català als mitjans, però això pot donar una imatge una mica esbiaixada de la realitat, perquè no és clar que aquests moviments aportin gaires vots a les candidatures en què participen. En aquest sentit, el catalanisme és present sobretot com a element simbòlic i identitari, però no ha estat un factor central que hagi determinat el vot en aquestes eleccions.

—Hem vist també presència de candidatures d’extrema dreta en més municipis de la plana del Rosselló, com Ribesaltes. Hi ha una expansió de l’extrema dreta?
—És interessant parlar d’això. En aquestes eleccions hem vist una dinàmica que també existeix a escala estatal: cada cop hi ha més candidatures que es presenten sense etiqueta de partit. Això fa que de vegades sigui difícil saber exactament quines llistes són realment d’extrema dreta. En aquestes municipals hi havia només tretze llistes classificades com a extrema dreta per la prefectura, onze de les quals del Rassemblement National. Si ho comparem amb el nombre total de municipis de Catalunya Nord –que són 226–, veiem que en realitat continua essent un fenomen bastant limitat. La major part d’aquestes candidatures es concentraven al voltant de Perpinyà, és a dir, a l’àrea metropolitana, i també en alguns municipis de la costa. A Elna o Ribesaltes, per exemple, les candidatures d’extrema dreta han quedat en primera posició a la primera volta. Dit això, encara els costa guanyar alcaldies. Els dos candidats que han guanyat a la primera volta ja eren alcaldes sortints: Aliot a Perpinyà i Gilles Foxonet a Baixàs. Tinc la sensació que en alguns casos els electors voten més aviat una etiqueta política que no pas un projecte o una persona concreta. En altres casos, el vot pot ser també un vot de protesta. Per exemple, a Elna potser hi ha gent que vota l’extrema dreta no tant per convicció ideològica com per oposició a l’equip municipal actual. Per tant, crec que hi ha una dinàmica d’implantació progressiva de l’extrema dreta a escala municipal, però encara falta temps perquè s’estableixi molt més.

—Sembla que han elegit els municipis amb més projecció mediàtica.
—Sí, també hi ha això. Han triat municipis bastant poblats de Catalunya Nord. Ribesaltes, Cabestany o Canet formen part dels municipis més poblats. I en aquests llocs hi ha una dinàmica més urbana, que no és la mateixa que en pobles petits. També cal tenir en compte una altra cosa: Aliot sabia gairebé segur que tornaria a guanyar a Perpinyà. El seu objectiu real no eren només les municipals, sinó també controlar l’aglomeració de Perpinyà, és a dir, la metròpoli. Actualment, aquesta estructura és governada per la dreta republicana. I això és una cosa que frustra molt Aliot. Per això crec que hi havia una estratègia de presentar candidatures d’extrema dreta als municipis de l’àrea metropolitana per facilitar que el Rassemblement National pugui governar aquesta aglomeració en el futur.

—Una altra qüestió és la possible inhabilitació d’Aliot. Com pot afectar això a Perpinyà?
—És una qüestió molt interessant. Quan va sortir aquesta notícia molta gent va tenir esperança. Però també va suscitar una reacció d’adhesió molt forta entre els seus simpatitzants. Hi ha un sector de l’electorat que ha comprat el discurs del Rassemblement National segons el qual la justícia no és neutral sinó política, fins i tot una justícia d’esquerres. A Perpinyà es va veure clarament: després d’aquesta notícia el partit va guanyar militants i simpatitzants. Durant la campanya, curiosament, gairebé no se n’ha parlat. I això és sorprenent perquè és un alcalde que podria ser inhabilitat durant molts anys. Però també és una particularitat del territori. Aliot no és l’únic polític local amb problemes judicials que continua guanyant eleccions. Hi ha exemples molt clars. Al Barcarès, per exemple, l’alcalde governa des del 1995. Quan és inhabilitat deixa el càrrec a la seva dona. Entre el 2024 i el 2025 fins i tot tenia prohibit d’entrar al seu municipi per una sentència judicial. També hi ha precedents a Perpinyà. El 2008 hi va haver un escàndol electoral que va causar l’anul·lació d’una elecció municipal per frau. Es va tornar a votar un any després i va tornar a guanyar el mateix candidat. Tot això mostra que les qüestions judicials no sempre penalitzen els polítics. Fins i tot els poden reforçar. Aliot ha utilitzat molt el discurs de la victimització: que la justícia vol impedir que governi. I això pot reforçar la seva imatge antisistema davant una part de l’electorat.