El camí de la consciència. Plenitud i vida més enllà de la mort (Grup 62) és el darrer llibre de Gaspar Hernàndez (1971), director del programa de ràdio sobre psicologia i espiritualitat L’ofici de viure. En aquest nou títol recull els dubtes que hi ha sobre el fet que la consciència tingui base biològica. És a dir, dubta que el cervell creï la consciència. Com s’explicaria, aleshores, que gent clínicament morta durant uns quants minuts (per tant, sense el cervell funcionant), un cop reanimada, expliqui que no ha perdut la consciència? També ens introdueix en l’obra de Ian Stevenson (1918-2007), el metge canadenc referent en l’estudi de la reencarnació. L’obra de Stevenson, amb partidaris i detractors, documenta més de dos mil casos de nens que deien tenir records d’unes altres vides. Gaspar Hernàndez ha escrit una obra plena de referències científiques amb l’objectiu, diu ell, de ser escèptic amb els escèptics que veuen aquests casos com exemples de pseudo-ciència o al·lucinacions. Hernàndez rep VilaWeb al centre de Barcelona i ens diu que ha perdut l’escepticisme inicial, també gràcies a metges catalans com ara Antoni Blay (1924-1985) i Sans Segarra (1943).

—Citeu Ian Stevenson. Qui és aquest home i per què és tan important per a vós?
—Va ser psiquiatre del Departament de Salut Mental de la Universitat de Virgínia i, per mi, que era escèptic respecte de la reencarnació, va significar un abans i un després. Va investigar de manera molt meticulosa més de dos mil casos de nens i nenes que deien tenir records d’unes altres vides. No ho expressaven així, no deien records d’unes altres vides, sinó “el meu pare viu allà amb la meva mare i el barri és així”. O parlaven llengües que no eren la seva. Ha deixat un llegat a l’abast de tothom.

—Dieu que Stevenson portava els nens a comprovar si existien aquestes altres famílies: famílies que havien perdut un ésser estimat, ara reencarnat.
—Sí, i veia quina era la reacció i la criatura els sentia com els seus pares. El doctor Stevenson no va dir res que no hagi dit una tradició com el budisme. Passa que, sempre que parlem a casa nostra de la reencarnació, la veiem com una creença, com pot ser la resurrecció. A mi, personalment, sempre m’ha estat més fàcil creure en la reencarnació que no pas en la resurrecció de la carn.

—Un dels casos que esmenteu de Stevenson és el del pescador William Georg.
—Va informar el seu fill que es reencarnaria. I que es reencarnaria en el seu fill. [L’avi es reencarnaria en nét.] El nen tindria una marca de naixement com la que tenia ell i reconeixeria com a propi el rellotge que portava i tindria records sobre la navegació. I així va ser, explica. Al llibre vull reproduir testimonis que a mi em van fer com a mínim obrir una mica els ulls i ser escèptic amb l’escepticisme. Quan constates aquests casos, et fan com a mínim suspendre la incredulitat. És possible? Què passa?

—Un altre doctor, Brian Weiss, tracta pacients que tenen mal als ossos o migranyes i els diu: “Això no et ve d’ara, et ve de la persona que eres abans.”
—Efectivament. Vaig entrevistar el doctor Brian Weiss, psiquiatre nord-americà, referent de la teràpia de vides passades, que a Catalunya practica el doctor José Luis Cabouli. Ho he vist amb una fòbia a l’aigua incurable. Per mitjà d’una regressió (que pot ser amb hipnosi), la persona va a l’origen d’aquella fòbia, que seria una vida passada. La persona potser no creu en vides passades, però de cop reviu l’escena en què es va originar la fòbia. I, en el cas que vaig veure del doctor José Luis Cabouli i del doctor Brian Weiss, la fòbia s’ha solucionat. M’imagino que hi deu haver casos que no han funcionat. Però hi ha metges que demanen que als diagnòstics es prevegi la possibilitat que hi hagi fòbies originades en una vida anterior.

—Parlem ara de les experiències pròximes a la mort, gent que queda clínicament morta i, al cap de poc, es recupera. Aleshores poden dir què han viscut aquells minuts. Per exemple, parleu d’un nen que, un dia, va caure d’un tercer pis i el van donar per mort. Qui era i què va veure a l’hospital?
—És el meu cas. I vaig sentir la conversa del meu oncle i el meu pare. Com pot ser que en el moment en què no tens cap possibilitat de tenir consciència [ets clínicament mort], ets conscient d’allò que passa al teu voltant? Però el meu cas surt molt poc, al llibre.

—Jo ja havia llegit que molts expliquen, un cop reanimats, que han vist un túnel. Però no sabia que la gent recorda converses com les que dieu.
—Fa unes quantes dècades no hi havia tants avenços mèdics ni tecnològics per a reanimar  persones clínicament mortes. Són aquestes persones les que van explicant com han viscut aquella estona, que normalment no arriba a quatre minuts. Hi ha tot un seguit de metges i científics que diuen que això que expliquen són al·lucinacions, que no és real. Després ens trobem amb tot un altre seguit de persones, com el doctor Manuel Sans Sagarra, Pim van Lommel o la doctora Luján Comas, que expliquen que no són al·lucinacions ni fantasies, perquè el cervell no pot tenir ni al·lucinacions ni fantasies quan és mort. I sí, com dius, a banda aquest túnel, aquesta sensació d’amor i de pau, hi ha el fet de percebre què passa a la sala d’operacions. Van Lommel va salvar una pacient i quan va sortir del coma li va dir que tornés, si us plau, la dentadura postissa que havia deixat a no sé on. Havia vist on li deixava la dentadura postissa. Jo facilito retirs de cap de setmana, que es diuen l’Art de Viure, que m’han servit molt per al llibre. Una ex-diputada catalana m’hi explicava que havia tingut una experiència pròxima a la mort i que efectivament tenia un benestar inenarrable. Això li va passar fa unes quantes dècades i no ho va explicar, perquè l’haurien titllat de boja. I ara, gràcies a noms com el del doctor Sans Sagarra, la gent perd la por d’explicar-ho.

—Antoni Blay i Sans Segarra són dos metges catalans que admireu. Si no m’equivoco, en el cas de Sans Segarra ell es convenç de l’experiència pròxima a la mort quan reanima una infermera del seu equip.
—Efectivament. Ella era morta i ell ho va certificar, diu. Un cop reanimada, ella li va poder descriure no sols què passava a la sala d’operacions, sinó més enllà i tot, en una sala a prop on feien una operació de coll de fèmur. El doctor va anar a confirmar que efectivament es feia aquella operació. Tot això teòricament era impossible o és impossible si el cervell produeix la consciència, perquè el cervell era mort.

—I també admireu, per uns altres motius, Toni Blay.
—Sí, en Toni Blay Fontcoberta, primer psicòleg català transpersonal. Diria que és el gran psicòleg català, amb un llegat impressionant. No anava d’espiritual, però era el més espiritual de tots. Deia que la vida sense aquesta part més transcendent o espiritual no tenia sentit. Crec que el seu llegat avui és més important que mai, en una època en què molta gent no troba sentit a la vida.

—Blay diu: “Pensar és un retard, un retard mental.”
—És una frase que s’ha de posar en context perquè el fet de pensar –ell hi estaria d’acord– és la joia de la corona de l’espècie humana. El tema és que arriba un moment en què potser pensem massa i no utilitzem nosaltres la ment, sinó que és la ment qui ens fa servir a nosaltres. La cosa ideal seria poder fer servir nosaltres la ment de la manera que vulguem, quan vulguem, i que no ens faci anar pel camí del pedregar. Ara, la ment és un regal, hi insisteixo, és una meravella, només faltaria!

—Teniu atracció per l’Índia i us volia fer aquesta pregunta: per què llocs amb una filosofia tan maca tenen una societat que ha produït castes i tanta desigualtat social?
—M’agradaria tenir-ne la resposta, però no la tinc. Ells han donat un gran llegat al món, la filosofia índia n’és un exemple clar, però al mateix temps la vida quotidiana de moltes persones és molt dolorosa i molt injusta. No en tinc la resposta. És com si haguessin exportat, sense voler-ho, millor la seva filosofia cap a la resta del món que no pas haver-la integrada o practicada.

—Els budistes sempre els veiem com la víctima, la minoria perseguida. Però hi ha un lloc on són majoria, Myanmar. I allà hi ha budistes a favor del règim militar, autoritari i repressor.
—Sí, per això penso que s’ha d’anar molt amb compte, que una cosa són lliçons universals relacionades amb l’amor, sobretot, i l’altra és la pràctica. La meva proposta és aprendre les millors coses que puguem aplicar en el nostre dia a dia d’aquestes filosofies, però en alguns aspectes, evidentment, no agafar-nos-els al peu de la lletra.

—Gaspar Hernàndez creu en la reencarnació? Sí o no?
—Una cosa són les experiències pròximes a la mort, que m’expliquen metges com el doctor Manel Sans Segarra o testimonis en primera persona als retirs. M’ajuden a obrir els ulls. Però era molt escèptic amb la reencarnació. La reencarnació em costava molt. I vaig començar a canviar de parer quan un doctor en filosofia, Vicente Merlo, em va dir que no era una creença, que era un fet, la reencarnació. I aleshores vaig començar, com dèiem, a fer els deures i a investigar els casos de la Universitat de Virgínia, del doctor Stevenson. Tot això, en el context de la consciència que no produeix el cervell, perquè la mare dels ous és aquesta. És una creença que el cervell produeix la consciència, perquè no hi ha cap demostració científica que hagi constatat que el cervell fa que siguem conscients. En tots aquests anys, quan pregunto a amics neurocientífics –referències mundials– que m’expliquin com el cervell produeix la consciència, no n’obtinc mai cap resposta perquè no se sap. Això em fa pensar en la possibilitat que la consciència vagi més enllà del cos físic. I, per tant, fa més versemblant la hipòtesi de la reencarnació. Penso això.

—La consciència no té base biològica, dieu. Però no es diu quina base té.
—És la gran desconeguda, perquè tampoc s’ha investigat. Fa un segle el pare de la psicologia moderna, William James, professor de Harvard, ja va dir que el cervell copsava una consciència més àmplia, que vindria a ser com un aparell de ràdio que capta una freqüència més. I el pare de la física quàntica, Max Planck, també fa un segle, va dir exactament el mateix: la consciència és fonamental i la matèria en deriva. Però la ciència ha estat un segle sense seguir aquest postulat de Planck.

—Poseu molt d’èmfasi a esmentar autors racionals i a recórrer a metges perquè la gent no s’espanti, suposo.
—Entenc aquesta resistència, perquè jo era i sóc el primer escèptic. Però, quan escolto científics amb rigor i amb currículums brillants que ho expliquen, m’ajuda com a mínim a obrir els ulls. Trobem estrany tot allò que no s’ajusta a la nostra cultura. A l’Índia, el concepte de reencarnació no és gens estrany. Per ells, els friquis seríem nosaltres.

—Voldríeu dir res que no us hagi preguntat? O subratllar alguna idea expressada?
—Gràcies per la pregunta. Crec que el concepte important és el de consciència, i hi he volgut aprofundir al llibre. I que ens ajuda molt que sigui la ciència la que ens parli d’aquests fenòmens.