10.12.2025 - 19:00
A la pàgina 39 de la sentència voluminosa del Tribunal Suprem espanyol que condemna el ja ex-fiscal general de l’estat Álvaro García Ortiz per revelació de secrets hi ha un forat negre obert. És aquesta afirmació del tribunal: “Que agents policíacs hagin tingut una còpia de les dades recopilades [en l’escorcoll al despatx del fiscal general de l’estat] no permet de sospitar que els va permetre d’analitzar aquelles dades sense cap control i sense que ningú no controlés que no ultrapassessin els termes del mandat judicial.” El forat negre és la presumpció de la bona pràctica policíaca en una causa política com aquesta, perquè una de les anomalies evidents en aquesta causa fou aquell escorcoll i la intervenció per part de la Guàrdia Civil de totes les comunicacions i tota la informació que podia tenir algú com el fiscal general de l’estat al seu despatx i als seus dispositius. Podrien perillar les dades confidencials i la intimitat d’una quantitat ingent de persones sotmeses a causes judicials.
Ho reconeix el tribunal a la sentència, que afegeix tot seguit que aquest perill desapareix per la professionalitat del magistrat instructor i dels agents de la policia. No és raonable sospitar que utilitzin l’accés a tota aquesta informació per a finalitats espúries, ve a dir el Suprem; que cal suposar “que l’encarregat de transportar els elements decomissats no els manipula; que els agents policíacs no fan cas omís de les instruccions de l’instructor i que es dediquen a tafanejar de manera compulsiva informacions que no entren dins l’àmbit de reserva […] o que no s’entretenen fent el tafaner en totes les dades recollides per a tenir coneixement de qüestions que excedeixen de la cosa ordenada per l’autoritat judicial; que no fan noves còpies per al seu ús personal…”
I, tanmateix, sí que és raonable de sospitar-ho. Per això som davant d’un forat negre en el funcionament d’un estat de dret democràtic, perquè això ja ha passat i perquè hi ha precedents que legitimen la sospita, en la persecució judicial i policíaca contra el moviment independentista. Aquest forat negre ens duu uns quants anys enrere. Com un forat de cuc, ens permet de viatjar en el temps: però si bé aquest concepte de la física que uneix dos extrems a través de l’espai i del temps és hipotètic, en l’espaitemps jurídic espanyol és real i tangible.
A Álvaro García Ortiz l’han sotmès a un càstig amb humiliació inclosa que ja van dur a terme, amb escreix, contra dirigents i militants independentistes, a qui es va investigar, jutjar i condemnar sota presumpció de culpabilitat. La defensa de l’ex-fiscal general va denunciar vulneracions de drets per l’escorcoll del seu despatx i l’accés indiscriminat a la informació dels seus correus i dispositius. “Vulnera la confidencialitat i la intimitat i el dret de la vida privada”, deia el seu advocat en el judici. La resposta del tribunal és, com hem vist, que el jutge instructor ja ho va fer bé, que els policies segur que no van ficar el nas on no tocava i que “quan s’acabi la causa es destruiran els suports que contenen aquesta informació”.
Curiosament, l’advocat Gonzalo Boye va patir una situació semblant, o pitjor, quan la tardor del 2019 van escorcollar el seu despatx i es van quedar el contingut íntegre del seu mòbil i de tots els seus correus electrònics professionals durant nou anys. Amb tot allò que implica.
García Ortiz també es queixava de les segones còpies que s’havien fet del contingut del seu telèfon perquè quedava fora del control judicial i significava un trencament de la cadena de custòdia de la prova. I el tribunal li respon a la sentència que l’objectiu d’aquesta còpia era de fer-ne l’anàlisi forense, i que estava plenament justificada d’acord amb el mateix criteri que la fiscalia general de l’estat ha aplicat en tantes altres causes en què ha actuat d’acusació.
Els magistrats Andrés Martínez Arrieta, Manuel Marchena i companyia van recordant al fiscal, sempre que ve a tomb, que algunes de les pràctiques que denuncia com a vulneració dels seus drets són pràctiques que la fiscalia mateixa fa. De fet, aquesta causa ha posat de manifest una altra anomalia en el funcionament de la fiscalia que ens torna a traslladar, mitjançant aquest forat de cuc fosc, a uns altres moments en què l’objecte de persecució eren independentistes catalans: la filtració de dades delicades de persones investigades en una causa judicial, fins i tot secreta, a mitjans de comunicació, com una branca més d’una estratègia de lawfare.
Una mostra de la sentència: “No deixa de ser cridanera aquesta posada a zero periòdica del telèfon mòbil del fiscal general, explicada per un acatament obedient de la suposada normativa de protecció de dades, en contrast amb les fuites d’informació que s’han insinuat de l’acusat i uns quants dels testimonis que van declarar en el plenari i que haurien permès a centenars de fiscals i personal administratiu d’accedir al controvertit correu del 2 de febrer de 2024 [on l’advocat d’Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, oferia un pacte de conformitat amb la fiscalia i reconeixia haver comès dos delictes contra la hisenda].” És a dir, el Suprem retreu a García Ortiz la facilitat amb què hi ha “fuites d’informació” de persones investigades a la premsa.
I aquí és inevitable de recordar filtracions com aquestes, constants en les causes contra l’independentisme, com per exemple l’operació Judes contra una dotzena d’activistes dels CDR acusats de terrorisme. Els dies immediatament posteriors a les detencions del 23 de setembre de 2019 es van filtrar detalls de tota mena del sumari i de les investigacions policíaques, que eren teòricament secrets.
García Ortiz també es queixava que havia estat víctima d’una investigació prospectiva, que l’havien investigat amb el propòsit de trobar algun fet delictiu en compte d’investigar uns fets delictius concrets. El tribunal ho nega i li recorda que l’objecte d’investigació –la filtració d’informació reservada que afectava el dret de defensa d’una persona– era perfectament delimitat. Com si García Ortiz hagués oblidat què és ben bé una investigació prospectiva, la que va posar en marxa la fiscalia de l’Audiència espanyola al final del 2015 de la mà de l’infaust Javier Zaragoza, quan va encarregar a la policia que investigués tot allò que tingués a veure amb l’independentisme, en una causa general per sedició i rebel·lió que va executar gent com ara el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, àlies Tácito. Això era investigació prospectiva.
I totes les sospites de males praxis judicial i policíaca, també de l’ex-fiscal general, són legítimes perquè tenim la certesa que l’estructura de l’estat ha espiat il·legalment desenes d’independentistes durant molts anys, principalment sota la responsabilitat del govern de Pedro Sánchez i els seus fiscals generals, mitjançant l’ús de programari intrusiu sobre el qual no s’ha passat comptes.
Aquest forat ens mena a la canonada d’una claveguera, de la claveguera, un lloc fosc del qual ens arriben, com ecos d’un soroll aterridor o la ferum insuportable d’un cos putrefacte, els efectes i les conseqüències de quelcom anòmal i lleig que no ens deixen veure directament i que és l’estat de dret pervertit, el vessant arbitrari de l’estat dual, allà on les normes s’alteren per liquidar l’enemic, al preu que sigui. I tant el PP com el PSOE hi han jugat, a la claveguera, i ara els éssers que l’habiten, siguin agents de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil o magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem, es revolten i apliquen a tota una institució com el fiscal general de l’estat la mateixa plantilla repressiva que han gastat contra els qui consideren els enemics de l’estat profund que representen.
