García Lorca, un retrat epistolar inèdit i commovedor

Enguany, fa noranta anys de l’assassinat del poeta Federico García Lorca pels feixistes espanyols a Granada (Andalusia), el 18 d’agost de 1936. Tenia trenta-vuit anys. Amb aquell crim, la barbàrie de l’Espanya negra inaugurava tres anys de guerra d’extermini. El precedent de quaranta anys de dictadura militar. Lorca encarnava tot allò que el feixisme espanyol odiava: el progrés, les idees republicanes d’esquerres, la cultura popular i l’alta cultura, el teatre, la poesia, la música, el geni, l’alegria, l’ensenyament lliure, laic, i la relació amb els sectors ideològics i culturals més avançats d’Espanya, Europa i Amèrica.

Que el seu cos encara estigui sota terra, en algun lloc del barranc de Víznar, perdut com el centenar de milers de desapareguts d’aquella guerra escampats per la península, és el símbol més poderós del tràgic enigma de tot el que es va perdre, de tot el que ens van arrabassar i que, en gran part, no hem pogut recuperar mai. Matar Lorca simbolitzava matar la república, cosa que els va costar tres anys més. La república i tot allò que significava d’avenç social i cultural, justícia i modernització per a totes les generacions joves d’aquells anys. Aquell crim abaixava el teló per moltes dècades.

La figura de Lorca és incommensurable. Ja ho era i encara ho és. Aquí i a tot el món. És un pou infinit en què encara apareixen tresors gràcies al treball de recerca dels especialistes. Un d’ells, el periodista cultural Víctor Fernández, estudiós de la vida i l’obra del poeta, publica ara No te olvides de escribir (Akal), el resultat de molts anys de feina recopilant l’epistolari íntim i familiar del poeta. Són més de dues-centes cartes, moltes de les quals inèdites, datades del 1910 fins al 1947, creuades entre Lorca, els seus pares i els seus germans.

Les cartes finals, del 1936 al 1947, a l’ombra de la guerra, amb els assassinats per afusellament del poeta i del seu cunyat Manuel Fernández-Montesinos, polític socialista i darrer batlle democràtic de Granada, fan una referència molt boirosa a la tragèdia, atès que no es pot oblidar que la correspondència era controlada per la implacable censura franquista. Però les de tots els anys anteriors ens situen en primera fila, en el tall de la navalla, a l’avantsala del desastre.

El llibre reuneix cartes, postals, telegrames, dibuixos, haikus, pensaments, idees, humor, opinions i crítiques agudes, amor, dolor… És un retrat íntim i profund del poeta en els seus anys de formació artística, de descoberta de la vida i del món, de l’eclosió de la seva genial personalitat universal. Escrits a raig, a estones perdudes o robades, amb la llibertat, la ingenuïtat, la sinceritat de la intimitat, amb el contrapunt dels comentaris de pares i germans, però sobretot de la seva mare, l’obra és una radiografia d’aquella família i del seu temps que, alhora, es pot llegir com una radiografia de la societat espanyola, vista per les classes mitjanes republicanes interessades per la cultura i els avenços en el progrés i les llibertats. El panorama convuls i esperançador, esclatant i trencador, que es va anar gestant a l’ombra amenaçadora de la futura guerra civil.

Una família republicana i progressista

La posició política de la família és diàfana a les cartes. Entre les informacions que envien al fill quan és lluny de viatge, hi ha frases com aquesta del 1933: “Les dretes van triomfar en una gran part d’Espanya. És clar que la lluita és entre extrema esquerra i extrema dreta, però ja comprendràs que aquestes últimes han gastat milions i han fet les coses més brutes i vergonyoses que s’han fet mai.”

La mare, Vicenta Lorca, amb la seva intuïció fina i intel·ligent, ho va deixar colpidorament clar en una de les cartes: “Si no guanyem, ja ens podem acomiadar d’Espanya! Ens faran fora, si és que no ens maten!”

Tot i que el gruix de les coses que s’expliquen a les cartes els uns als altres són coses de la vida diària i familiar, els estudis, els llibres, els amics, les obres de teatre, els poemes, els èxits i les crítiques…, ell, de tant en tant, amb intel·ligència aguda i simpatia, els comenta, per exemple: “Avui he vist Romanones entrar al seu palau de la Castellana i m’han vingut ganes de llançar-li una pedra.” O, sobre la mort de José Meseguer, bisbe de Granada: “Llegeixo que ha mort Pepito Meseguer i ho sento moltíssim, perquè tenia una gran figura d’arquebisbe i era molt decoratiu en les cerimònies catedralícies malgrat ser un babau.”

Un dia, a Segòvia, de visita amb uns amics, s’encreua amb el fill d’Alfons XIII, Alfonso de Borbón y Battenberg, príncep d’Astúries, i els seus germans els infants: “No us podeu imaginar quina cosa més trista i lamentable que és l’hereu al tron. És un pobre noi, cretí i babau, que fa la impressió que la monarquia espanyola és una cosa acabada i que no podrà regnar per impossibilitat física.” I la va encertar.

1926, en carta al seu germà Francisco: “El país és governat per la Guàrdia Civil. Un caporal de Carataunas, a qui molestaven els gitanos, per fer que se n’anessin els va cridar a la caserna i amb les pinces de la llar de foc els va arrencar una dent a cadascú dient-los: ‘Si demà sou aquí, en caurà una altra.’ Naturalment, els pobres gitanos esdentegats van haver d’emigrar a un altre lloc… Tot això és d’una crueltat insospitada… i d’un fort gust ferrandí.”

Retrat de l’artista adolescent

En les cartes, ell se’ns apareix plenament conscient de la seva responsabilitat en l’art, la cultura i les idees del seu temps. És el retrat de l’artista adolescent, segur i fidel als compromisos que anava adquirint dia a dia amb la vida i el món, en un sentit molt ampli i universal. De tots els membres de la família, destaca el paper que va tenir la seva mare, la mestra d’escola Vicenta Lorca Romero, en la seva formació i inclinació per l’art, la música i el teatre. Els seus consells al fill, quan vivia a la residència d’estudiants a Madrid, o viatjant per Castella, Barcelona, Londres, París, Nova York, Cuba o Argentina, són constants.

És ben clar, com expressa Víctor Fernández a la introducció, que Lorca va ser possible, en bona part, gràcies a la seva mare. És la dona més important de la seva vida. Ell ho deia. I es fa evident en aquestes cartes. Va ser ella qui li va insistir perquè proposés Mariana Pineda a l’actriu catalana Margarida Xirgu (“és una dona tremenda per a la cosa tràgica”), qui l’encoratjava a treballar, publicar i viatjar, sempre donant-li consells encertats, encara que patia i es queixava molt quan ell passava molt de temps lluny de la família o quant trigava a escriure’ls.

És inimaginable el dolor que ella devia sentir per l’assassinat del seu fill. Després de la guerra, la família es va exiliar a Nova York, com el polític socialista i ex-ministre de la república Fernando de los Ríos, amic i tutor de Federico García Lorca. De los Ríos havia acompanyat el poeta a Nova York l’any 1929 per fer-hi una sèrie de conferències i recitals poètics, un nou món que també està molt ben descrit pel poeta en aquestes cartes.

Impressiona rellegir “Poema doble del llac Edèn”, de Poeta a Nova York, escrit el 1929-30 i publicat el 1940, en què Lorca sembla presagiar el seu final. L’evoca l’escriptora alacantina Esther López Barceló a “Arqueologia epistolar”, el pròleg d’aquest llibre:

“Pero mi voz se quebró /cuando comprendí que me habían asesinado. / Cuando se hundieron las formas puras / bajo el cri cri de las margaritas, / comprendí que me habían asesinado”.

“Me buscaron en los cafés, en los cementerios y las iglesias; / abrieron los armarios y los cofres; / destrozaron tres esqueletos / para arrancar sus dientes de oro.”

“Ya no me encontraron. / ¿No me encontraron? / No. No me encontraron” (*)

Explica Esther López que també va predir, a “Gacela de la muerte oscura”, de Diván del Tamarit, escrit entre 1931 i 34 i publicat, també, el 1940, que el seu cadàver es perdria “en el sueño de las manzanas” (“en el somni de les pomes”), on ell volia descansar allunyat del “tumulto de los cementerios” (“tumult dels cementiris”)… “Yo sé que me moriré, / en una esquina sin nadie, / cuando el verano se acabe / y se hielen los estanques”(**). Només es va equivocar en l’estació de l’any. El van matar a l’agost.

El seu pare, Federico García Rodríguez (1859-1945), va morir a 86 anys, i està enterrat a Nova York, al cementiri de Gate of Heaven. La mare, Vicenta Lorca Romero (1870-1959), amb les seves dues filles, Concha i Laura, va tornar de l’exili el 1951 i es va instal·lar prop de Madrid. No va voler tornar mai a Granada després del crim.

Nova York, Cuba, Argentina…

L’epistolari ens descobreix també quin era el món de relacions de Lorca a Madrid, Barcelona i Nova York. Juan Ramón Jiménez, Eugeni d’Ors, Manuel Azaña, José Bergamín, Manuel de Falla, Fernando de los Ríos, Juan Negrín, Ortega y Gasset, Luis Buñuel, Salvador Dalí, Margarida Xirgu, León Felipe, etc. El bo i millor de la cultura de l’època, cosa que també permet d’intuir el funcionament d’aquell món cultural, universitats, revistes, editorials, teatres, tertúlies, polèmiques, censures, crítiques, enveges i misèries.

Algunes cartes dels seus viatges a Amèrica són cròniques delicioses que descriuen aquells nous mons que el poeta va descobrint. Especialment, les de Nova York de l’any 1929. Hi va anar acompanyat de Fernando de los Ríos i allà, entre més, l’esperava León Felipe. Són escrits impactants, de la mateixa manera que ell va quedar impactat quan va descobrir aquella ciutat i la seva gent. Va ser estudiant de la Universitat de Colúmbia, va recórrer la ciutat, va conèixer molta gent de la cultura, va fer amics i va escriure Poeta a Nova York” i “Oda a Walt Whitman”.

Trobava la ciutat molt alegre i acollidora i els novaiorquesos, gent encantadora. “Els americans són cordials, senzills, oberts com nens. Tenen una ingenuïtat increïble i són servicials fins a l’extrem”, escrivia. “La Grand Central Station fa por a qualsevol. Però aquest país mecànic sembla fet perquè hi visquin els babaus. És impossible perdre’s encara que vulguis!” Es desfeia en elogis a Broadway, Harlem, els gratacels (“en un de sol hi cabria tot Granada”), Chinatown, Coney Island, la literatura i els cercles d’intel·lectuals i músics negres que freqüenta. “Quina meravella de cants! Només es poden comparar amb el cante jondo”.

Es meravellava amb un espectacle de revista de negres i amb el cinema sonor. “En sóc partidari fervent, perquè es poden aconseguir meravelles. M’encantaria fer cinema parlat i vull provar de veure què passa… En el cinema parlat se senten els sospirs, l’aire, tots els sorolls, per petits que siguin, amb una sensibilitat justa.”

Assistia a tota mena de celebracions religioses de diferents litúrgies, cristina, jueva, ortodoxa, metodista, i les descrivia i comparava com si fossin un espectacle total, l’escenografia, la música, l’arquitectura, la interpretació. “Del punt de vista teatral, ho van fer molt bé, aquests popes de grans barbes i rutilants pectorals. La cerimònia va durar dues hores! Que s’ha d’estar dret o de genolls, i em van encensar dotze vegades o quinze.” Sembla que des de nen li fascinaven els rituals litúrgics, que veia com a espectacles teatrals i musicals.

Sovint, en les festes i reunions que el convidaven, havia de cantar cançons populars andaluses, al piano o amb guitarra, cosa que entusiasmava els americans. “Aquí hi ha més reunions que enlloc del món. Els americans no poden estar sols.”

Però, sens dubte, el relat més valuós és la seva descripció del que passa a Wall Street el dia del crac del 29. Ell hi era: els plors, el pànic, un suïcidi davant seu, la histèria, un infern… “Aquest espectacle m’ha donat una visió nova d’aquesta civilització, i ho vaig trobar molt natural. No vull dir que m’agradés, però sí que ho vaig observar amb molta sang freda i em va alegrar molt haver-ho presenciat. Era una cosa tan emocionant com pot ser un naufragi, i amb una absència total de cristianisme.”

Viatges a Barcelona

L’any 1927, va venir a Barcelona per al muntatge i estrena de Mariana Pineda, de la companyia de Margarida Xirgu i amb escenografia de Salvador Dalí. En les cartes als seus pares, tot són elogis a la cultura catalana i els catalans. “El grup intel·lectual de Barcelona és dels millors que avui existeixen a Europa.” “Espanya és morta, però Catalunya és viva, i com que és viva, hi ha vida literària, política i social”. Solia acomiadar-se amb un “bona nit”.

L’any 1935, va tornar-hi uns mesos per a la representació de Yerma, Bodas de sangre i Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, totes tres representades per Margarida Xirgu. I per fer uns quants recitals de poemes en universitats, ateneus i centres culturals. El que més el va impressionar fou el que es va fer al Teatre Barcelona, pels Ateneus Obrers. L’assistència va ser multitudinària, es va radiar, i es van haver d’instal·lar altaveus a la rambla de Catalunya.

Ell confessava als seus pares que estava tan emocionat que li havia costat començar a parlar perquè tenia un nus a la gola. El moment àlgid va ser quan va llegir el “Romance de la Guardia Civil”. Tot el teatre es va posar dret. La gent cridava “Visca el poeta del poble!”. En acomiadar-se, els comentava que ara les dretes continuarien fent campanya contra ell i la Xirgu. “Però no importa. És gairebé convenient que ho facin, i que se sàpiga d’una vegada els camps que trepitgem. Per descomptat, avui a Espanya no es pot ser neutral.” Era l’octubre del 1935. Uns mesos després, l’afusellaren.

(*) “Però la veu se’m va trencar / quan vaig comprendre que m’havien assassinat. / Quan s’enfonsaren les formes pures / sota el ric-ric de les margarides, / vaig comprendre que m’havien assassinat.”

“Em cercaren als cafès, als cementiris i les esglésies; / obriren els armaris i els cofres; / destrossaren tres esquelets / per arrencar-ne les dents d’or.”

“Ja no em trobaren. / No em trobaren? / No. No em trobaren.”

(**)“Jo sé que em moriré, / en una cantonada sense ningú, / quan l’estiu s’acabi / i es glacin els estanys.”