La darrera crisi del govern, desbordat per un desgavell ferroviari que ha paralitzat mig país durant tres dies, no és una conseqüència fortuïta de la tempesta de dimarts ni el fruit de males decisions concretes –encara que tant la pluja com els errors hagin agreujat la situació. Hi ha un problema previ, fundacional: la filosofia política amb què aquest PSC entén que ha de governar el país. Els socialistes només han pogut tornar al poder amb una idea de distensió social que consisteix a extirpar de tot arreu qualsevol rastre de conflicte, de manera que, cada vegada que el conflicte els esclata als morros, pateixen. Com que és fill d’una repressió que havia de fer petita la Generalitat i buidar-la –desvirtuar-la com el “gran ajuntament” en què la vol convertir el conseller Albert Dalmau–, aquest govern s’ofega quan l’única manera de sortir del pas és omplir-la, engreixar-la i batallar.  

Aquests dies s’ha vist ben clar com la lògica de la negació del conflicte ha incapacitat el govern per fer-se valer. No es va plantar ni dimarts ni dimecres davant ADIF, l’empresa responsable de la infrastructura, que la mateixa consellera Sílvia Paneque considera, amb la boca petita, un dels problemes fonamentals amb Rodalia, perquè és una empresa de l’estat –dirigida, a més a més, per tècnics també socialistes– i qualsevol ombra de confrontació amb l’estat espanyol els fóra contra natura; bé que governen per servir-lo. No es va plantar, tampoc, davant els maquinistes, amb tant de poder polític que fa uns mesos van aconseguir de ferir de mort el traspàs de Rodalia tot imposant que l’empresa nova continués dins el grup RENFE. I no es va plantar, no cal dir-ho, davant el Ministeri de Transports espanyol, per l’obediència deguda al PSOE, ni davant RENFE, a la qual tan sols ha obert un expedient informatiu per les incidències d’aquesta setmana.

El conservadorisme comunicatiu del govern, que li comença a passar factura, també era intrínsec de l’objectiu de pacificar. El criteri del govern és que un excés d’intervenció política per a solucionar les crisis les polititza massa. La posició que els socialistes tenien durant el procés identificava la politització generalitzada de la societat com una desviació potencialment problemàtica –de vegades gairebé com un trastorn o una afectació hormonal–, i per això entomen ara la despolitització com la seva funció administrativa. D’ací, la tendència al perfil baix; d’ací, la preferència perquè surtin a parlar els tècnics; i d’ací que, essent la informació als usuaris “una obsessió personal” declarada de la consellera, en el moment de crisi més greu a Rodalia s’hagi pecat d’una informació pèssima. 

Potser l’aspecte més greu és que aquests principis impedeixin de reconèixer els errors. El govern no va avisar a temps que no hi hauria servei de Rodalia dimecres i, dimecres a la nit, encara, va assegurar que els trens tornarien a circular dijous al matí, era mentida, i dijous al vespre, després de moltes hores de silenci, encara va haver d’admetre que no se sabia quan es recuperaria el servei. “El govern ha fet allò que havia de fer”, va dir Paneque. Era honesta, és clar: el govern ha fet allò que havia de fer si hom considera que la Generalitat ha d’evitar la confrontació i doblegar-se davant els interessos de Madrid encara que siguin contradictoris amb els de Catalunya, si hom considera que no pot trepitjar els interessos d’ADIF ni combatre la negligència del govern espanyol. El govern potser s’hauria de demanar, arribats a aquest punt, si la prudència militant que es deriva de l’aversió al conflicte el frena a l’hora d’anticipar-se a les situacions d’emergència. 

“Governar és prendre decisions i riscs. Ser conscient que determinades mesures tindran una resposta. Aquest govern no vol tenir problemes amb ningú, i les decisions i els debats que el país necessita es van ajornant.” El president José Montilla va dir aquestes paraules per referir-se al govern del president Pere Aragonès, el gener del 2024, en una entrevista a VilaWeb, i tenia raó. Tanmateix, la qüestió interessant és que avui, en línies generals, siguin declaracions perfectament aplicables a un altre govern socialista. I no és casualitat. La condició amb la qual tots dos han pogut governar, després del 2017, ha estat precisament aquesta: ajornar els debats i evitar les respostes, no fos cas que tornessin a desembocar en la independència.

El govern prefereix la discreció perquè no vol assumir riscs; no vol assumir riscs perquè el debat polític li juga en contra; i el debat polític li juga en contra perquè, en el fons, és la reducció forçada d’aquest debat que ha dut el PSC novament al poder.