Avui és Notícia:
Dissabte 7 de març de 2026
Subscriptor

Menú

Àudio
Jocs
Pòdcast
Botiga
VÍDEO
VÍDEO
Món · França

El front republicà s’esquerda i impulsa l’extrema dreta a les municipals de l’estat francès

  • La ruptura entre socialistes i insubmisos debilita el front comú · L’extrema dreta aspira a guanyar en grans ciutats com Marsella, Niça o Toló quan falta un any per a les presidencials del 2027

VilaWeb
06.03.2026 - 21:40
Actualització: 06.03.2026 - 21:44

Les eleccions municipals de l’estat francès del 15 i el 22 de març s’han convertit en molt més que una disputa pels ajuntaments. Si la configuració dels consistoris per als sis anys vinents ja té una importància política evident, el fet que les eleccions es facin quan tan sols falta un any per a les presidencials i en plena crisi institucional –amb l’Assemblea francesa sense una majoria estable i amb una successió de primers ministres– fa que aquesta votació sigui percebuda com un veritable baròmetre polític, tant dels resultats com de les possibles aliances.

El creixement de Rassemblement National (RN) és el fil conductor de la campanya. El partit de Marine Le Pen i Jordan Bardella presenta prop de 650 llistes, molt per sobre de les 428 del 2020, però sobretot afronta aquestes eleccions amb unes expectatives noves. Durant dècades, l’extrema dreta havia estat pràcticament exclosa del poder institucional a causa del funcionament del sistema electoral francès. A la segona volta, la resta de forces polítiques acostumaven a unir-se per barrar-li el pas –el conegut front republicà–, cosa que sovint obligava RN a obtenir majories molt àmplies per aconseguir batllies o representació institucional.

Després d’un primer cicle d’implantació municipal el 2014, amb la conquesta d’algunes ciutats mitjanes com Hénin-Beaumont, Fréjus o Besiers, el partit va fer un salt simbòlic el 2020 amb la victòria a Perpinyà, la ciutat més gran governada mai per l’extrema dreta. Ara aspira a fer un pas més i governar capitals i grans metròpolis.

Perpinyà, camp de batalla de la política francesa amb quatre candidats contra Aliot

La ruptura a l’esquerra

La campanya electoral ha evidenciat una fractura política que pot alterar els equilibris tradicionals: l’erosió del front republicà amb què l’esquerra i el centre havien frenat l’extrema dreta en moltes eleccions. Ja en vam veure un primer episodi a les eleccions legislatives, amb l’aproximació d’Éric Ciotti i sectors dels Republicans a Rassemblement National. Aquella aliança electoral, en bona part, va servir per a normalitzar els pactes amb l’extrema dreta.

Ara el trencament afecta sobretot l’esquerra. El Partit Socialista (PS) i Plaça Pública, el partit de l’eurodiputat Raphaël Glucksmann, han acordat de no pactar amb la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon a la segona volta de les municipals, encara que això impliqui perdre ajuntaments. La ruptura és especialment transcendental, perquè el sistema electoral sovint obliga a formar aliances.

La decisió socialista s’ha justificat per unes declaracions recents de Mélenchon que han estat titllades d’antisemites. La polèmica es va originar en un míting a Lió, quan el dirigent insubmís va fer broma sobre el nom del financer Jeffrey Epstein i, posteriorment, en un altre acte a Perpinyà, va deformar el cognom de Glucksmann. Dirigents socialistes i centristes han denunciat que aquesta mena de comentaris recorden tòpics antisemites emprats històricament per presentar els jueus com a estrangers dins la societat francesa.

Brunet ofereix a Idrac que el candidat menys votat es retiri a la segona ronda

La resposta de la França Insubmisa ha estat contundent. La direcció ha acusat els socialistes d’instrumentalitzar les acusacions d’antisemitisme amb finalitats polítiques i ha denunciat que el PS cometia “un acte de divisió sense precedents” en plena campanya electoral i ha advertit que això podia facilitar victòries de la dreta i de l’extrema dreta en nombrosos municipis.

També s’hi detecta un canvi polític encara més de fons. El sector dels Republicans que ha evitat de pactar amb l’extrema dreta ha tendit a equiparar Rassemblement National amb l’anomenada “extrema esquerra” i a promoure també un cordó sanitari contra la França Insubmisa. Aquesta equivalència dilueix la lògica tradicional del front republicà i complica la coordinació entre esquerra i dreta a la segona volta, tant en les municipals com en unes futures presidencials.

El sistema electoral municipal francès –que permet de passar a la segona volta totes les llistes que superin el 10% dels vots– afavoreix segones voltes amb tres candidatures o quatre. Això fa que les candidatures hagin de pactar o coordinar-se, i dificulta la reconstrucció automàtica del tradicional front republicà contra l’extrema dreta si, per exemple, la dreta no està disposada a retirar-se o a donar suport a una candidatura de la França Insubmisa per frenar-la. En aquest context, les municipals funcionen també com un primer assaig general de les presidencials del 2027, perquè tradicionalment els partits acabaven donant suport al rival de l’extrema dreta encara que fos “amb l’agulla al nas”.

Marsella, el duel que pot obrir la porta a RN

A Marsella, el torcebraç és frontal entre el batlle socialista, Benoît Payan, i el diputat ultradretà Franck Allisio. Les darreres enquestes dibuixen un duel molt ajustat, amb tots dos candidats clarament destacats respecte de la resta i per sobre del 30%. La configuració de la cursa és complexa per a la segona volta: tot dependrà si la dreta tradicional –debilitada després d’anys de tensions internes dins el camp conservador– i la França Insubmisa, que tenen vora un 15% del vot, retiren les seves candidatures o forcen una segona volta amb tres candidatures, o fins i tot amb quatre. Amb un front republicà dividit, l’extrema dreta tindria moltes possibilitats de guanyar.

Marsella concentra molts dels grans debats de la política francesa actual: inseguretat, narcotràfic, desigualtats socials i cohesió urbana. La ciutat arrossega de fa anys problemes estructurals vinculats a la pobresa en alguns barris i a la violència associada al tràfic de drogues, qüestions que han dominat bona part de la campanya. A més, la votació té una càrrega simbòlica enorme. És la segona ciutat de l’estat francès i un bastió històric de l’esquerra municipal. Si RN s’hi imposés, el salt qualitatiu seria considerable: passaria a controlar una gran metròpoli europea de gairebé nou-cents mil habitants. Un any abans de les presidencials, l’impacte polític seria enorme.

París, la darrera trinxera socialista

A París, la retirada d’Anne Hidalgo obre una batalla després de vint-i-cinc anys de governs socialistes a l’ajuntament de la capital francesa. El candidat del PS, Emmanuel Grégoire, antic primer tinent de batllia i hereu polític d’Hidalgo, encapçala alguns sondatges amb un marge estret sobre Rachida Dati, candidata dels Republicans amb el suport de sectors centristes i una forta projecció mediàtica. Però la campanya es presenta fragmentada. La possibilitat també d’una segona volta amb quatre candidats, amb la diputada insubmisa Sophia Chikirou i la figura mediàtica Sarah Knafo, vinculada a l’extrema dreta i a l’entorn d’Éric Zemmour, complica qualsevol pronòstic i obre la porta a una segona volta molt incerta.

París és avui la gran oportunitat del PS per a resistir el seu declivi territorial. Després de perdre gran part del seu pes en les eleccions presidencials i legislatives d’aquesta darrera dècada, el partit continua mantenint una implantació municipal significativa, cosa que permet de mantenir estructurat el partit. Històricament, el socialisme francès s’ha organitzat al voltant de les seves batllies i del camp municipal, que ha servit com a espais de construcció de xarxes socials i de formació de dirigents.

El partit assegura que presenta prop de dos mil caps de llista a les municipals d’enguany, una xifra que el converteix en la formació amb més implantació local. En aquest context, la capital continua essent el seu principal bastió urbà. Però també perillen més grans ciutats, com ara Naoned, que governen d’ençà del 1989 i que ara podria caure en mans de la dreta.

Governar París no és solament una qüestió simbòlica: implica controlar una de les institucions municipals més influents d’Europa, amb un pressupost considerable, una forta projecció internacional i una capacitat real de marcar agenda política i mediàtica. Si el PS reté la capital, mantindrà un centre de poder polític decisiu. Si la perd, en canvi, el cop podria ser estructural i obrir una nova crisi.

Lió, Niça, Nantes i més grans places en joc

Marsella no és l’única gran ciutat on l’extrema dreta aspira a créixer. RN també mira cap a Niça, de 340.000 habitants; una plaça tradicionalment conservadora on el moviment d’Éric Ciotti, ara alineat amb el partit de Le Pen, podria guanyar. Un altre cas simbòlic és Toló, amb 180.000 habitants, que ja havia estat governada pel Front National als anys noranta amb Jean-Marie Le Chevallier.

En unes altres grans metròpolis el partit no parteix com a favorit, però aspira a reforçar la seva presència. És el cas de Nimes, amb una població de 150.000 habitants, on podria aspirar a la batllia segons els equilibris electorals que es formessin.

A Lió, el batlle ecologista Grégory Doucet afronta una campanya difícil, marcada per l’assassinat del jove ultradretà Quentin Deranque. El candidat amb més opcions és actualment l’empresari Jean-Michel Aulas, antic president de l’Olympique de Lió, que ha format una candidatura transversal capaç d’agrupar sectors de la dreta clàssica, el centre i part de l’electorat moderat descontent amb la gestió ecologista de la ciutat. La batalla per Lió és una de les més observades, perquè la ciutat s’ha convertit en un laboratori polític de l’ecologisme municipal.

A Tolosa de Llenguadoc, el batlle conservador Jean-Luc Moudenc prova de revalidar el mandat. La batalla s’hi presenta fragmentada entre diferents candidatures d’esquerra, i tot dependrà dels pactes que es puguin assolir després de la primera volta, atès que les esquerres unides assoleixen la majoria, però separades no.

Les candidatures sobiranistes

Les eleccions municipals són també el principal àmbit electoral en què molts partits regionalistes o sobiranistes poden consolidar una base política més àmplia. A diferència d’uns altres comicis, sovint dominats per dinàmiques estatals, el nivell municipal permet d’obtenir representació amb suports més localitzats. En canvi, a les legislatives o a les regionals cal un suport molt més alt i en territoris molt més extensos per poder aspirar a obtenir diputats o representació institucional.

Al País Basc, l’esquerra independentista agrupada al voltant d’EH Bai presenta o dóna suport a candidatures amb possibilitat de governar. A Baiona, per exemple, la llista Baiona Mugimenduan – Baiona en moviment, encapçalada per Jean-Claude Iriart, prova de construir una alternativa d’esquerra amb un fort component basquista. En uns altres municipis –com Hendaia, Urruña, Uztaritze o Sant Joan de Luz– l’espai independentista participa també en candidatures municipals amb l’objectiu de reforçar el pes polític dins la Comunitat d’Aglomeració del País Basc, una institució clau en la governança territorial. De fet, en les legislatives ja va aconseguir una fita històrica, portar un diputat independentista a l’Assemblea francesa.

A Còrsega, el focus principal és Bastia, on el moviment sobiranista Fem Còrsega torna a disputar la batllia, on van forts. El president cors, Gilles Simeoni, encapçala la llista, amb el suport de sectors sobiranistes i progressistes. La competició és especialment fragmentada, amb set candidatures a la primera volta, entre les quals, la llista de l’esquerra ecologista, candidatures de centre-dreta i també opcions vinculades a sectors nacionalistes rivals.

El cas de Bastia és especialment simbòlic dins la política corsa. La ciutat és un dels bastions històrics del nacionalisme i Simeoni ja n’havia estat batlle abans d’assumir la presidència del govern. La seva candidatura vol reforçar el pes institucional del corrent sobiranista en un moment en què el debat sobre l’autogovern cors es discuteix a les institucions franceses.

A Aiacciu, capital administrativa de l’illa, el panorama també es presenta competitiu. El batlle sortint, Laurent Marcangeli, figura destacada del centre-dreta, prova de revalidar el mandat i superar les candidatures d’esquerra i de l’espai nacionalista. Per blocs, el sobiranisme seria l’espai més votat, però tot depèn de la capacitat d’arribar a una entesa entre autonomistes i independentistes.

A Bretanya, la Unió Democràtica de Bretanya opta per integrar-se en coalicions d’esquerra en ciutats com Rennes, Brest o Vannes, amb l’objectiu de mantenir representació municipal i impulsar polítiques vinculades a la llengua bretona, amb el compromís dels candidats de promoure un referèndum de reunificació amb el departament del Loira Atlàntic. A Alsàcia, Unser Land compta amb una desena de regidors, i a Occitània i Savoia, el sobiranisme acostuma a integrar-se en llistes municipals locals o en coalicions més àmplies.

També hi ha eleccions fora del continent europeu. A Nova Caledònia, els comicis es fan en un context especialment sensible després de la crisi institucional i dels disturbis del 2024, i es veuen com una nova prova de forces entre el bloc independentista –articulat al voltant del FLNKS– i els sectors favorables a continuar dins l’estat francès. A la Polinèsia Francesa, el context polític també és particular. L’independentisme hi ha guanyat força d’ençà de la victòria del partit Tavini Huiraatira a les eleccions territorials del 2023, que va portar Moetai Brotherson a la presidència del govern polinesi. En aquest context, les eleccions municipals també es llegeixen com una prova de la capacitat del moviment independentista per a consolidar el seu impuls polític en l’àmbit local, especialment en ciutats clau com Papeete, capital del territori. Tanmateix, la política polinèsia continua molt marcada per lideratges locals i coalicions personals, cosa que sovint dilueix la divisió estricta entre independentistes i autonomistes.

Al Carib, les municipals també tenen una forta dimensió política local. A Fort-de-France, capital de Martinica i bastió històric de l’esquerra sobiranista, la competició enfronta coalicions vinculades a aquest espai amb candidatures més pròximes als partits estatals francesos. A Guadalupe, municipis com Pointe-à-Pitre o Basse-Terre concentren una competició semblant entre coalicions locals, esquerres i sectors autonomistes. A Reunió, en canvi, el panorama s’assembla més al de la metròpoli, amb un paper destacat del Partit Comunista de la Reunió en alguns municipis i amb batalles electorals molt vinculades a lideratges locals.

 

Recomanem

Fer-me'n subscriptor