Qui frena el creixement de les pimes?

  • Les petites empreses catalanes necessiten guanyar dimensió per a poder competir amb millors condicions en el mercat · El salt que han de fer es troba condicionat avui per una colla de barreres internes i externes, que no són fàcils de superar a curt termini

Jordi Goula
19.11.2025 - 19:50
Actualització: 19.11.2025 - 22:56
VilaWeb

“El teixit productiu català s’ha quedat petit per a competir en un món que demana escala i velocitat. Les nostres pimes tenen talent, capacitat i voluntat de créixer, però topen amb un marc normatiu que les penalitza per fer-ho. Necessitem una llei d’impuls al creixement empresarial que faciliti que les empreses creixin en dimensió, i no pas que ho dificulti. Si no fem aquest pas, ens allunyarem encara més dels estàndards europeus.” Ho comentava aquest matí Antoni Cañete, en la presentació de l’informe “Dimensió empresarial: diagnòstic i propostes”, fet per l’Observatori de la Pime de Catalunya (Pimec). És un estudi molt complet que radiografia en profunditat aquest sector clau i majoritari de la xarxa empresarial catalana.

I té raó. Per a les pimes, el fet de créixer no ha de ser definit com una voluntat o una intuïció, sinó com una necessitat. Només cal comparar la dimensió de les empreses catalanes amb la de les europees per adonar-se’n. I la correlació que hi ha entre aquesta dimensió i uns altres factors importants que deriven en el creixement global del país. Però sembla que costa molt fer aquest pas, si més no, si ens atenim a l’evolució de les xifres en la història recent i als frens existents, que són de diferent tarannà.

Com a complement a l’estudi, he trobat molt interessant una enquesta feta a socis de la Pimec, els resultats de la qual aporten una informació molt valuosa per a entendre millor i de manera directa les aspiracions, preocupacions i propostes dels petits empresaris.

La principal conclusió que en surt, de les seves respostes, és que la majoria de les pimes volen créixer, encara que ho fan amb ritmes i expectatives diferents segons la seva trajectòria i el sector en què operen. Les empreses més joves i internacionals, per exemple, tendeixen a mostrar un fort dinamisme, i les més consolidades posen l’èmfasi a assegurar la continuïtat i adaptar-se als canvis del mercat.

Alhora, també queda clar que aquest desig de créixer es veu condicionat per una sèrie de barreres que són percebudes per a molts com a estructurals. Així, parlen de la fiscalitat, l’excés de burocràcia i les dificultats d’accés al finançament com a obstacles que es repeteixen de manera recurrent i que limiten la competitivitat de moltes empreses. Són factors que no depenen de la gestió interna, sinó de l’entorn en què les empreses desenvolupen la seva activitat.

Per descomptat, també saben de la importància del talent i la gestió interna. L’enquesta mostra que, per créixer, les pimes volen i necessiten tenir equips formats i motivats, a més de la capacitat per retenir professionals qualificats i les eines de gestió que els permetin de ser més eficients. Aquest és un punt crític en la situació actual de l’evolució tecnològica. Saben, perquè ho viuen, que el desafiament del talent és avui un dels grans actius, i alhora un dels grans colls d’ampolla per a avançar, per a molts d’ells.

Les relacions amb l’administració són un altre aspecte cabdal i les pimes no estan satisfetes de com van les coses. Veuen la necessitat que l’administració actuï com a facilitadora del seu creixement i, per això, reclamen una relació més àgil i eficient, que simplifiqui els processos, redueixi les incerteses i les acompanyi en el seu desenvolupament. Deixen clar que no demanen pas tenir menys regulació, sinó que la regulació sigui millor, més clara i, sobretot, molt més alineada amb la realitat de les pimes.

Les propostes que fan els empresaris a l’enquesta per a poder tirar endavant i créixer són de pura lògica, i assenyalen una sèrie de camins que podrien impulsar el salt de dimensió, com ara, incentius fiscals per a la reinversió, millora de l’accés al crèdit, suport a la innovació i a la digitalització, i, sobretot, unes polítiques més adaptades a la realitat de les petites i mitjanes empreses. En realitat, són unes propostes que formarien part de qualsevol manual i és difícil entendre com, en un país de pimes, les administracions no han fet uns esforços més importants en aquests punts. No cal dir que, si s’aconsegueix d’avançar en aquesta direcció, el teixit empresarial podrà fer un salt endavant en competitivitat, productivitat i capacitat de generar ocupació i benestar. Però això no és a les mans dels empresaris, malauradament.

Més enllà d’aquesta enquesta, l’estudi és molt més ampli i arriba a unes conclusions globals sobre la dimensió de les pimes molt interessants. Per exemple, destaca que les empreses més petites, tot i tenir avantatges en flexibilitat i proximitat al client, tenen més limitacions financeres i de recursos, cosa que pot frenar-ne el potencial de creixement i la competitivitat en entorns globals com més va més exigents. També se subratlla que la dimensió influeix en la qualitat de l’ocupació creada. Així, per exemple, les empreses grans poden oferir més estabilitat, salaris més elevats i millors condicions laborals, i també més oportunitats de formació i desenvolupament professional.

Quant a la dimensió mitjana de les empreses catalanes, assenyala que és inferior a la d’uns altres països europeus, com Alemanya, on la presència d’empreses mitjanes i grans és més elevada, i tenen un pes més important en el conjunt de l’economia. I conclou que aquesta diferència de dimensió es tradueix en una escletxa en productivitat, capacitat d’inversió i presència internacional. Les dades mostren també que les economies amb empreses de dimensió més gran aconsegueixen nivells d’exportacions més alts, una innovació més intensiva i una rendibilitat superior, la qual cosa confirma que augmentar la dimensió mitjana és clau per a assolir un teixit empresarial més competitiu i amb més capacitat de créixer a escala global.

És particularment interessant el tractament que fa dels factors interns i externs que influeixen directament en el creixement empresarial. Dins els factors interns, destaca la professionalització de la gestió, la innovació, la digitalització, la col·laboració amb unes altres empreses i, de manera especial, l’ambició i la voluntat de créixer. I no es pot passar per alt un factor intangible, però absolutament determinant, com és la mentalitat de l’empresari. És a dir, la voluntat d’assumir riscs, d’invertir en noves oportunitats i de projectar-se més enllà del mercat local és clau per a passar de ser petites empreses a mitjanes i grans, més competitives. Sembla evident que, sense aquesta ambició, molts negocis tendeixen a mantenir-se en una dimensió reduïda que limita la seva capacitat d’internacionalitzar-se, innovar o col·laborar en projectes d’alt valor afegit.

Quant als factors externs, l’informe en subratlla tres per sobre de tots. És la importància d’un entorn regulador estable, d’un sistema financer accessible i d’uns costos energètics competitius. Precisament, l’increment dels preus de l’energia i de més subministraments d’aquests darrers anys ha tingut un impacte molt significatiu sobre les pimes, que disposen de menys capacitat per a assumir-lo en comparació amb les grans empreses.

I recorda un aspecte que moltes vegades menystenim, però que és molt important dins la societat i la seva escala de valors, per la influència directa que hi té. Diu que als països on l’emprenedoria i l’activitat empresarial tenen una imatge social positiva, la creació d’empreses és més elevada, la innovació rep més suport i els inversors i consumidors confien més en els projectes empresarials.

No cal insistir en el fet que els valors culturals i la reputació social dels empresaris són un actiu clau per a la consolidació d’un ecosistema empresarial fort i dinàmic. Això representa una empenta cabdal per als emprenedors a assumir riscs i a anar cap amunt. Ací, socialment, aquest punt sembla que no el tenim encara del tot paït, caldria que acabéssim de fer la digestió com més aviat millor.

Finalment, tal com ha destacat el president de l’Observatori de la Pime de Catalunya i catedràtic d’Economia, Oriol Amat: “Catalunya arrossega un dèficit històric de dimensió empresarial que té conseqüències directes sobre la productivitat, la qualitat dels salaris i la capacitat d’innovar. Si volem una economia més robusta i competitiva, hem de crear les condicions perquè les pimes puguin créixer en dimensió. Això és una política de país, que cal abordar amb decisions estratègiques i valentes.”

PS. L’estudi comentat el podeu trobar ací.

Recomanem

Fer-me'n subscriptor