Franquisme persistent o mala herba mai no mor

D’avui en vuit farà cinquanta anys exactes de la mort del dictador espanyol Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975. De fet, és probable que ja se n’anés al canyet el dia 19 a darrera hora i que el famós anunci llagrimós de Carlos Arias Navarro l’endemà s’allargués una mica pels nervis del moment i per acabar de comprovar que efectivament tot estava lligat i ben lligat. En tot cas, va morir al llit amb 82 anys i als seus detractors només els va quedar el consol reduït de saber que la seva agonia va ser llarga i dolorosa, amb tres intervencions a vida o mort durant les dues darreres setmanes.

Aquest aniversari rodó és sens dubte una bona ocasió per a recordar el poema “Final”, que el gran Joan Brossa va dedicar a Sa Excremència i que acaba amb aquests versos: “Glòria del bunyol, / ha mort el dictador més vell d’Europa. / Una abraçada, amor, i alcem la copa!”. Si en feia, de dies, que eren a la nevera, clandestines i impacients, aquells milers d’ampolles de cava, que aleshores encara es deia xampany. L’igualment gran Miguel Poveda va musicar el poema de Joan Brossa amb sonoritat flamenca al seu àlbum Desglaç.

A vegades, una petita anècdota o un detall aparentment insignificant serveixen per a explicar fenòmens ben complexos. El franquisme persistent a l’estat espanyol, per exemple. N’hi ha que han anat més enllà de l’anècdota i hi han dedicat llibres sencers. És el cas de l’actual batlle de Girona, Lluc Salellas, que el 2015 va escriure El franquisme que no marxa. Edicions Saldonar va tenir la bona pensada de publicar-lo també en anglès. El llibre explica com les elits franquistes, incloses les catalanes, es van ressituar amb les màximes facilitats dins les estructures de poder de la nova democràcia, a diferència de casos com els de Portugal i Grècia, gràcies a una transició que de tan suau i edulcorada va semblar una transacció.

També s’han fet actes i debats sobre aquest franquisme latent, que roman enquistat en algun lloc ignot de la societat espanyola, talment un nucleòtid dins una cadena d’ADN. El franquisme latent que en el seu dia va fer possible que el mateix Manuel Fraga que havia signat sentències de mort esdevingués president de Galícia o que el policia torturador Billy El Niño rebés fins a quatre medalles amb dotació econòmica, tres de les quals concedides en teòrica democràcia. El franquisme latent que amb un fil negre inacabable arriba fins a l’a por ellos dels nostres dies. D’actes i debats, potser tampoc se n’han fet tants, i segurament més a Catalunya que a Espanya, també és cert. Justament, el pròxim dia 26 n’hi ha un de programat a Barcelona que porta per títol “Franquisme sense Franco. Evolució d’una herència en temps de democràcia”.

Però, com deia més amunt, a vegades amb una anècdota n’hi ha prou per a fer obrir els ulls als amics o periodistes estrangers, per exemple. Resulta que cada país anomena la seva agència pública de notícies com més li plau, però la cosa no dóna per a gaires floritures. Així, tenim l’Agence France-Presse (AFP) a França, la Deutsche Presse-Agentur (DPA) a Alemanya, l’Agenzia Nazionale Stampa Associata (ANSA) a Itàlia o la nostrada Agència Catalana de Notícies. I a Espanya? Doncs a Espanya tenen l’Agència Efe, fundada l’any 1939 a Burgos. Un dels seus impulsors va ser Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i ministre d’Interior espanyol en aquella època, que va deixar escrit que l’agència es deia així per la lletra efa de Falange i que el fet que coincidís amb la inicial del nom i el cognom del dictador també hi va sumar a favor. Òbviament, no hi ha res a dir per com van batejar l’agència l’any 1939, però de debò que després de tants anys de tan modèlica democràcia ningú no ha trobat el moment propici per a canviar-li el nom?

El problema, és clar, és que el cas del nom de l’Agència Efe no és ni l’únic ni el més greu. Tenim també l’existència d’una fundació que porta el nom del dictador, que rep o ha rebut subvencions públiques i que es dedica a difondre, en positiu, la vida i obra de Franco. Tenim el Valle de los Caídos com a espai hiperbòlic de record i exaltació del franquisme. Tenim la pervivència de partits i grupuscles falangistes, que malgrat no tenir cap mena de projecció política, i menys des de l’aparició de Vox, són oficialment reconeguts pel Ministeri de l’Interior espanyol. Tenim centenars de carrers i places per tota la geografia espanyola dedicats a Franco, al Generalísimo, a Primo de Rivera i a més figures il·lustres de la dictadura. Segurament són als mateixos pobles i ciutats on encara romanen cadàvers anònims enterrats al voral d’una carretera. Pregunteu a un alemany quants carrers coneix al seu país dedicats a Adolf Hitler i veureu quina cara fa.

Hi ha una dita molt bonica en català que diu que, morta la cuca, mort el verí. Llàstima que no sempre sigui veritat. Em temo que la del títol és la bona.