Francesc Ribera: “Seria molt decebedor que l’independentisme acabés convertint-se en només una etiqueta”

Francesc Ribera (Berga, 1967), també conegut per Titot, és un home polifacètic. Popular per haver encapçalat el grup Brams, també ha escrit quatre llibres i ha estat regidor de la CUP a la seva ciutat vuit anys. A banda, ha posat veu a més projectes musicals com ara Mesclat, Dijous Paella i Aramateix.

Ara, juntament amb la resta de Brams, s’ha proposat de celebrar el vintè aniversari del “Sempre més”, el concert de comiat que la formació va fer el 2005 a Berga. Ha estat un homenatge amb dues parts: la primera, a la capital del Berguedà el divendres de Patum i la segona, que serà aquest vespre en un concert conjunt amb Sa Pena, forma part del festival Perifèria Cultural. En el vespre d’un dilluns, segons que explica, molt atrafegat ens atén per videotrucada per parlar de la commemoració, l’estat de la música reivindicativa en català i el moment polític del país.

—Habitualment, els grups de música celebren l’aniversari d’un disc o del començament de la trajectòria. En canvi, enguany celebreu l’aniversari d’un comiat. Per què?
—Els catalans només celebrem derrotes, oi? Commemorem el 7 de novembre, que és la Diada de Catalunya Nord, pel tractat dels Pirineus; també el 25 d’abril, que és la Diada del País Valencià, per la desfeta d’Almansa; i, per descomptat, l’11 de setembre al Principat. Quan commemores una derrota dius que hi ha una victòria pendent. De moment, totes les derrotes que celebrem són finals, perquè fins que no arribi aquesta victòria pendent ho seran. Òbviament, nosaltres no ho vam fer pensant en tot això.

—Què va significar aquell moment?
—Va ser un punt d’inflexió en la nostra carrera. Vam cremar totes les naus i vam concentrar tota l’energia en un punt, en aquest cas un concert. Va tenir una èpica i un record inesborrable. Al cap de cinc anys vam tornar perquè teníem moltes coses per explicar. Hi ha coses que necessiten un format concret per a ser explicades. N’hi ha que poden ser explicades en piulets, d’altres en una novel·la, una cançó o un disc. Per això, anys després de deixar-ho, vam decidir de tornar perquè havíem d’explicar moltes coses i el format adequat tornava a ser un disc de Brams. Crec que vam fer tres dels discos més bons, si no els tres més bons, que hem fet.

—Tot el contrari del que dirien els nostàlgics.
—La nostàlgia ens fa valorar els discos d’abans d’una manera molt significativa. Tothom ens diu que el nostre primer disc és el millor. I jo sempre els dic: “No enyores el primer disc, enyores l’edat que tenies quan vam publicar-lo.” Com en qualsevol disciplina, amb el temps en vas aprenent. Com explicar les coses millor, com destriar el gra de la palla…

—En un context musical com més va més centralitzat i concentrat, en el qual els grans festivals barcelonins devoren com més va més part del pastís, els dos concerts de Brams d’enguany han estat un a Berga i el d’avui a la Sentiu de Sió. És una declaració d’intencions?
—Totalment. Fem pocs concerts perquè Brams ja no és la nostra feina principal. Llavors, per fer aquest exercici de nostàlgia com és commemorar el “Sempre més”, vam elegir Berga, que és el nostre indret natural, i la Sentiu de Sió ens va semblar molt bé perquè és una manera de combatre aquesta idea que les coses s’han de fer a prop de Barcelona, o de les capitals. Al centralisme i la radialitat de Madrid i París se’l combat creant unes altres centralitats i entenent el país d’una altra manera. I això és el que fa el festival Perifèria Cultural. A vegades, com que ho hem patit tota la vida, sembla que no existeix cap altre model. No tot s’ha de basar a tenir una capital i que tota la resta sigui un lloc on passar el cap de setmana o un abocador.

—Per tant, la independència hauria de servir per a capgirar aquest centralisme que ara tenim?
—Sí. Segur que hi ha uns altres models d’estructurar un país, en els quals no cal anomenar “territori” a qualsevol lloc que no sigui Barcelona. Fins i tot hi ha una Conselleria de Territori! Només faltaria afegir-hi “comanxe”! Què vol dir territori? Perquè no ens referim a Badalona o Sant Adrià de Besòs. Comença passat Martorell? Terrassa? Em sembla seguir-li el joc a la manera en què estan construïts els estats espanyol i francès, que és contra nosaltres. Què farem? Copiar-ho? La independència serà la traducció de totes les merdes espanyoles i franceses al català? Així no farem gairebé res! La independència vol dir constituir-nos, no dependre del model dels altres. El centre dels Països Catalans és diferent per a cadascú. Per a un menorquí serà Menorca, no Barcelona. Si el centre de tot és sempre el mateix i la perifèria també, és que hem copiat els models espanyol i francès i no anem bé.

—Fa vuit anys del darrer disc, és una porta que heu tancat?
—No, és oberta. Nosaltres només hem fet discos quan hem tingut molt clar el que havíem d’explicar. Si haguéssim pogut fer un disc fa tres o quatre anys, l’hauríem fet. Però no el vam poder fer, perquè no sabíem com explicar el que volem. No estàvem preparats per a la derrota… Estàvem preparats per a culminar el procés. Feia tota una vida que ens hi acostàvem. De fet, l’últim disc és del 2017… I després vam perdre. Volíem una cosa i no la vam aconseguir. Però perdre no és una vergonya. La vergonya és rendir-se. O començar a apuntar-nos les culpes els uns als altres per justificar la rendició. Tothom ha perdut alguna vegada i els catalans en som uns experts. Ara, es percep diferent el fet d’haver perdut fa tres-cents, que no pas haver-ho fet fa poc i haver-ho viscut. Les derrotes de fa tres-cents anys tenen èpica i les de fa set anys tenen cor agre. No pots fer èpica d’una derrota de fa poc perquè encara cou molt. Nosaltres som al mateix lloc on érem. Continuem empenyent. Les derrotes ajuden a guanyar en el futur. Ningú ho aconsegueix a la primera.

—El concepte del món de l’esport d’aprendre de la derrota.
—Sí, però tornant al que em preguntaves, no estàvem preparats per a cantar en aquest registre. Nosaltres estàvem acompanyant l’èpica, l’eufòria… que és el que li toca fer a un grup de música. Llavors, és difícil fer cançons quan passes per un recorregut d’autocrítica necessari. Costa molt. I per això no hem fet cap disc. Mai no hem fet un disc si no tenim coses per explicar. Sempre hem volgut ser molt sincers amb això. Per aquest motiu, quedo una mica decebut quan veig que molts grups no expliquen res. L’art és expressió, però veig moltes coses que no transmeten cap idea. Nosaltres no volem això. No farem un disc només per fer-lo, ni ens repetirem. I és difícil quan hem fet cent vuitanta cançons, aproximadament. Moltes vegades penso que sé el que vull dir, però no sé com fer-ho. I fins que no ho tingui molt clar, no ho faré.

—Bona part del públic i de la premsa musical coincideix que estem en un bon moment per a la música en català. Ara, aquests grups que avui en dia triomfen no fan música reivindicativa. Per què creieu que s’ha perdut aquesta voluntat d’enviar un missatge polític i de transformació social?
—Entre més motius, crec que és perquè ningú s’apunta a una derrota. I mentre arrosseguem la derrota, mentre no tornem a posar-nos en camí, serà molt difícil que la gent s’hi apunti, especialment el jovent. I la gent jove és la que mou els grups nous. Però no em preocupa. Tampoc sóc ningú perquè em preocupi, el que vull dir és que si hi ha algú que m’explica coses de la vida, la quotidianitat o l’amor, ja em sembla bé. No és el que jo faria, perquè no crec que interessi a ningú, però em sembla molt bé que la gent ho faci. El que sí que em preocupa són els grups o artistes que no m’expliquen res, que em fan sentir que he perdut el temps. La música reivindicativa ha deixat de tenir uns referents forts. Ara, l’altre dia escoltava un grup mallorquí que es diu Ánimos Parrec i vaig pensar: “Per fi algú diu alguna cosa!” I em va sorprendre perquè el disc que vaig escoltar era de l’any passat i no els coneixia!

—La indústria musical també ha canviat.
—És evident. No és com abans, que hi havia una avantguarda musical reivindicativa que omplia festivals. Hi havia festivals reivindicatius, que es podien fer perquè hi havia un moviment entusiasmat i il·lusionat. Ara els festivals purament comercials i els institucionals prefereixen evitar-se merders. Abans no tenien més remei perquè era el que movia públic.

—Aquesta manca d’esperit reivindicatiu, creieu que també s’ha traslladat a la societat, especialment entre els joves?
—Em costa molt fer una anàlisi que no soni massa de vell. Penso que el que deia abans, que ningú s’apunta a la derrota, és claríssim. Quan hi ha un referent, una idea i un projecte, és molt més fàcil apuntar-te, que no pas quan et converteixes en una simple etiqueta. Seria molt decebedor que l’independentisme acabés convertint-se en només una etiqueta. Una cosa que pots ser tota la vida, sense que impliqui res més. Per exemple, el PSOE diu que és republicà. Però alhora és a favor del rei. Ara, el 14 d’abril fan un piulet, els militants estan cofois i potser pengen la tricolor al balcó… Acaba essent una cosa purament estètica. A ningú de l’esquerra espanyola li ha passat pel cap un pla per a abolir la monarquia. No m’agradaria que es pogués ser independentista sense la necessitat d’imaginar un pla per a aconseguir-la. Per sort, hi ha molta gent que no pensa així i, mentre hi siguem, hi ha esperança.

—Una de les cançons amb les quals vau fer fortuna va ser “El president”, que feia referència a Jordi Pujol. Avui faríeu una cançó sobre Salvador Illa?
—Pujol permetia que li fessis una cançó que tingués èpica o contra-èpica. Francament, a Salvador Illa no sabria per on agafar-lo. Em sembla un perfil tan gris i funcionarial… De sucursal. Hi ha molt poc ens, és tot obediència i submissió. En el cas de Pujol, podíem estar en contra de pràcticament tot el que feia, però tenia ens. Era un subjecte. Però Illa és d’una grisor que em costaria molt trobar alguna cosa que explicar.

—Gairebé trenta-cinc anys després, canviaríeu alguna cosa de “El president”?
—No. La vam fer en aquell context. Per tant, ara no tindria sentit fer-ne una altra. Avui l’escoltava mentre assajàvem i pensava que era una cançó molt innocent. En aquell moment, crèiem que fèiem una gran gamberrada, però no té els elements d’odi que evocaven uns altres grups que cantaven contra ell. És molt per a fotre-se’n, això sí.

—Segurament era una de les senyes d’identitat de Brams. La voluntat era més de ridiculitzar, que no pas d’insultar.
—La idea era aquesta, perquè ajuda a desmitificar. Tenim una cançó, que es diu “Quan t’imagino cagant”, que va sobre el rei espanyol. I va exactament sobre això. Una vegada vaig llegir que si li volies perdre el respecte a algú te l’havies d’imaginar cagant. I amb la gent que ens vam ficar vam fer això. Ningú ens va denunciar perquè no eren cançons especialment feridores.