Enguany, se celebren cinquanta anys del Big Ben, la discoteca que va ser considerada la més gran d’Europa, situada entre Mollerussa i Golmés, al Pla d’Urgell. Una discoteca convertida en fenomen cultural, que va marcar generacions senceres, i la cultura de la nit.  El periodista i professor Francesc Canosa (1975) ara ha escrit La Catalunya discoteca. Big Ben, la conquesta de la nit (Comanegra), en què dissecciona, amb un ritme trepidant, les xifres impressionants del local (ell calcula que hi passaven 10.000 persones cada cap de setmana), la magnitud del fenomen (entre Fraga i Cervera, hi havia més de 500 pubs i discoteques), la seva evolució (naixement el 1976, eclosió als vuitanta i com internet va començar a canviar els hàbits nocturns), i la influència dels cotxes, les drogues i la música electrònica. Canosa explica a VilaWeb la història d’un país per mitjà d’aquesta discoteca, tancada el 2015 i reoberta el 2024.

—Les dimensions de la discoteca Big Ben impressionen.
—Té més de 10.000 metres quadrats. I era multisala. La sala gran aglutinava entre mil i dues mil persones. Després tenies el planetari, a la part de dalt. A la pista gran, la música era la tendència, i al planetari hi havia música més dels anys vuitanta i noranta. Tenies el pub, que era l’avantguarda de la música electrònica. Allò era la bogeria, el més innovador. Després tenies la xampanyeria, la curta distància, la sala per a gent més gran, el bar, sala de jocs, restaurant. I els milers de metres quadrats de pàrquing. Les mitjanes, calculades per mi, són de 10.000 persones els caps de setmana. Molts caps de setmana la gent es veia obligada a deixar el cotxe a gairebé un quilòmetre i mig.

—I ens hem deixat els reservats.
—Jo parlo dels pàrquings del desig. Els reservats permetien fer allò que no podies fer fora. L’any 76, els anys vuitanta, també els noranta, el sexe era una cosa no de llum de dia i no per a tothom. Tu anaves per allà als reservats i no veies ningú. Des del punt de vista dels gais, dels homosexuals, et permetien una certa seguretat. El Big Ben, i per això parlo de la Catalunya discoteca, és interclassista, intergeneracional i interterritorial. No era una discoteca de Lleida. Era una discoteca d’Europa.

—Parleu del discjòquei Ray, que cada quinze dies agafava un avió i anava a Londres a comprar discs.
—Sí, això ho diu en una entrevista del Carles Porta. El que fa la boîte i la discoteca és substituir el capellà i posar el DJ. Avui els DJ són estrelles. Els DJ són una aristocràcia. La meva tesi és que el gran ascensor social van ser les discoteques. Hi entraves jove i en sorties gran. És un acte de maduresa, un ritu de pas.

—The Communards, El Último de la Fila, Mecano… La llista de grups que va fer-hi concerts és llarga.
—José Feliciano, que va venir ja cec. Sabrina, amb el final de la dolce vita. És l’última de l’italo-disco. I dues setmanes després, li surt la popa a Televisió Espanyola. Abans ja havia estat al Big Ben. I el cas de New Order em sembla paradigmàtic. Van tocar no al Big Ben, sinó al pavelló de Mollerussa. Quan vénen aquí, només toquen a Madrid i a València.

—Parleu de la relació entre la discoteca i el cotxe. De fet, una de les sales, en origen, era una discoteca.
—La Waikiki. És on comença el circuit integral. Allà necessites el cotxe, com el cavall. Però això és l’oest. El mite fa més olor de gasolina que no d’una altra cosa. A Barcelona, no necessites anar amb cotxe a les discoteques, allà necessites gasolina. Sense cotxe, no hi ha nit. I sense cotxe, no hi ha possibilitat d’ascensor social. I ara és surrealista, però aleshores ni cinturons de seguretat, ni casc, ni controls d’alcoholèmia. Ens sembla inaudit. La discoteca és la carretera. És un acte de llibertat.

—M’ha fet gràcia quan dieu que, allà a Balaguer, tancàveu els ulls i podíeu distingir cotxes o motos pel soroll.
—Vespino o Derbi Variant és els Beatles o Rolling. L’Honda MBX, l’Honda NSR, la Yamaha GTR, la Yamaha RD80, el Golf GTI, que el tuning és d’allà. I en això anem tard, perquè això els americans ho van fer als cinquanta i als seixanta amb el rock-and-roll.

—El 1993 mor Marc Antoni Francesc. Per què això és un abans i un després?
—Allò que mai a la vida havia de passar i que ningú creia que podia passar, passa: una persona mor en una discoteca. I mor d’una manera violenta, per una pallissa. I aquesta mort real ho canvia tot. Ara, on no hi havia baralla? La gent no es barallava a la plaça del poble? Però això ho canvia absolutament tot. És una mort física, real, que té un impacte brutal. Al parlament, Pujol en parla. Allò és el fum, que és indici de foc. I ja hi ha un canvi d’hàbits. Li queden quatre dies perquè comenci a aparèixer una cosa que ho canviarà tot, que es diu internet. I amb internet desapareix la discoteca.

—Parleu de dos fenòmens: les drogues i els accidents de cotxes.
—Hem de poder explicar la història de Catalunya per mitjà de les discoteques. Des dels boomers, tota la gent que mana ha passat per les discoteques. I també es podria seguir la història de Catalunya per les drogues. Als anys setanta, hi ha els porros, el costo, la marihuana, la coseta baixa. Fins a l’heroïna. I el problema de l’heroïna és que mata. Algú dirà, pocs morts, però hi ha morts i això impressiona. I quan hi comença a haver els primers morts, llavors és quan apareix la química, que coincideix precisament amb tot el tema de la Ruta del Bakalao. La química és la droga de baix cost, perquè la del ric serà la cocaïna.

—I el tema dels accidents.
—El tema dels accidents, fins i tot, diria que és molt superior al tema de la droga: els invencibles també es maten. S’ha matat! Hòstia, diu molt aquesta frase. Tothom coneixia algú que s’havia matat o tenia un accident. A mi no cal que m’expliquin res. Jo condueixo des dels catorze anys. He cobert accidents de trànsit, que són les coses més desastroses que hi ha a la capa de la Terra. Se m’ha mort una cosina d’accident de trànsit. Crec que tinc el context. Passa que hi ha un moment que aquí no hi ha normes, no hi ha llei: tu pots conduir borratxo, no necessites el casc, cinturons de seguretat, res del que hi ha ara. És un campi qui pugui. I amb aquest campi qui pugui, és normal i natural que acabi amb accidents. Com deia algú: “El Big Ben és el lloc de la nostra joventut, on jo vaig conèixer el meu marit, i on ens va canviar la vida, però també ens recorda que vam perdre algú.”

—Parleu amb testimonis que tenen la sensació que l’excés de controls d’alcoholèmia dels Mossos es va fer expressament per matar una comarca.
—És el que diuen ells. Per exemple, per què a la Florida no n’hi ha tants, de controls? Però mira, hi ha un moment que neix la nit. I un moment que mor la nit. Arriba un moment que el monstre no pot suportar tants canvis. Els boomers han desaparegut, els X també, els mil·lennistes també han desaparegut. Tot canvia d’una manera molt ràpida. Abans la gent jove no anàvem de viatge de cap de setmana, no hi havia sèries de televisió. El Big Ben és fruit d’un temps.

—Algú s’ha fet ric amb el Big Ben?
—Hi ha una cosa que està poc estudiada, que és la influència econòmica del Big Ben a Mollerussa, i a la comarca. La capital de la indústria agroalimentària acaba essent la capital de la indústria de la festa. La capital del canal d’Urgell va colonitzar el dia; després, necessitava colonitzar la nit. Per mi, el final del segle XX és el Big Ben. És el final de festa. Ens ho bevem tot.

—Va arribar a tenir un hotel.
—És el circuit integral de què parlo. Primer la Waikiki, l’any 69, que és gasolinera, cafeteria, restaurant, sala de baix de l’estiu, discoteca, hotel, restaurant. Per tant, coneixies la paia allà, t’hi casaves allà, hi batejaves el teu fill o la teva filla, però és que a més anaves a passar-hi el cap de setmana, com s’explica al Big Ben. Per tant, és un way of life, és un estil de vida, és una actitud davant la vida, és una manera de ser. És una manera de ser catalana.

—El Big Ben tanca el 2015 pel canvi d’hàbits. I reobre el 2024.
—Obren pràcticament cada cap de setmana. Ho porten uns empresaris joves. El Big Ben ara és una altra cosa. Abans la pregunta era qui no sortia de nit. Ara la pregunta és qui surt.

—Veniu a dir que no mor el Big Ben, sinó que mor la nit tal com l’entenem.
—Vull vindicar una cosa, que això no és nostàlgia. Senzillament, és una reivindicació d’una identitat. És una actitud d’una època que han viscut i que nosaltres vindiquem. Jo no vull tornar a tenir vint anys. Quin mal de cap em fotries!

—Recomaneu llibres sobre la nit, si us plau.
—El de Susan Orlean Sábado noche (Planeta, 2019). A mi em va inspirar molt, aquest llibre, perquè ella explica com surten els americans el dissabte a la nit, i això és una manera d’explicar un país. I l’altre és el de Joan Manuel Oleaque En èxtasi (Ara Llibres, 2004), sobre la Ruta del Bakalo. Un llibre brutal, un llibre espectacular, un llibre d’aplaudiment.

—L’última que m’han fet. Voleu afegir res que no hagi dit?
—Sí, que un dia anem al Big Ben tu i jo.