França reconeix l’assassinat de desenes de milers de camerunesos

El president francès, Emmanuel Macron, ha reconegut en nom del seu país que França va dur a terme una “guerra” al Camerun contra els moviments insurreccionals d’independència durant els anys cinquanta i seixanta. Les seves paraules exactes són: “Al Camerun va tenir lloc una guerra en la qual les autoritats colonials i l’exèrcit francès van exercir múltiples formes de violència repressiva en algunes regions del país, guerra que es va allargar més enllà de 1960.”

El reconeixement oficial es va concretar, curiosament, en una carta que va adreçar al president camerunès, Paul Biya, l’agost passat en què acceptava i assumia en nom de França les conclusions d’un informe de més de mil pàgines, elaborat per una comissió d’historiadors mixta franco-camerunesa, que treia a la llum un conflicte molt sanguinari ocult i negat oficialment durant dècades.

L’estat francès sempre havia negat taxativament l’existència d’aquesta guerra secreta. Sense anar més lluny, per exemple, el maig del 2009, en una visita a Yaoundé, capital del Camerun, el primer ministre François Fillon va arribar a qualificar de “pura invenció” les violències imputades a l’exèrcit francès, malgrat les proves aportades pels historiadors. Ara Emmanuel Macron aixeca oficialment el teló que comença a destapar públicament una més de les brutalitats colonials exercides pel seu país a les colònies.

L’informe de la comissió se centra en la guerra oculta de França contra els moviments independentistes i d’oposició camerunesos entre 1945 i 1971. Assenyala episodis “d’extrema violència de la repressió francesa” que van causar “desenes de milers de víctimes” cameruneses entre el poble i també les morts “dirigides per l’exèrcit francès” dels quatre dirigents independentistes: Isaac Nyobè Pandjock, Ruben Um Nyobè, Paul Momo i Jérémie Ndéléné.

Macron esmenta les morts d’aquests quatre dirigents, però passa per alt l’assassinat per enverinament de Fèlix-Roland Moumié a Ginebra el 3 de novembre de 1960. Una acció dels serveis secrets demostrada i acceptada per antics agents dels mateixos serveis, per exemple, en el documentari L’assassinat de Félix Moumié. L’Afrique sous contrôle, de Frank Garbely.

Un clau en el taüt de la Françafrique

L’informe de la comissió d’historiadors recull episodis concrets de grans assalts a civils desarmats, “escombrades multitudinàries”, els camps de “reagrupament”, ja assajats a Cambotja, destinats a trencar els llaços familiars i socials entre civils i combatents, les tortures, i els bombardaments. Segons l’informe, no van utilitzar napalm, però sí cartutxos incendiaris, molt devastadors, que van arrasar pobles sense que s’hagi pogut establir un nombre exacte de morts.

En declaracions a la premsa, la comissió afirmà que no tenia “competències jurídiques per a qualificar aquestes pràctiques de genocides”, però que era “innegable que aquesta violència va ser realment extrema, perquè va transgredir els drets humans i les lleis de la guerra”.

Aquest informe i el reconeixement oficial és un clau més en el taüt de la Françafrique, el sistema mafiós de control que l’estat va teixir després de les independències colonials per continuar manant en l’ombra i explotar, directament o indirectament, les riqueses de les antigues colònies.

De fet, les maneres i actituds repressives que l’exèrcit francès i els serveis secrets i diplomàtics van forjar a la Indoxina es van veure reproduïdes i ampliades a Algèria i al Camerun, on hi havia veterans d’Indoxina treballant en contrainsurgència, amb unes tècniques que han estat l’embrió d’actuació de l’estat francès a l’Àfrica des dels anys seixanta fins avui.

La Françafrique és una espessa xarxa a l’ombra, diplomàtica, militar, policial, comercial i mafiosa, que ha estat decisiva per a l’economia i els interessos internacionals de França i, que, pel que sembla, ara comença a enfonsar-se, especialment al Sahel.

Controvèrsia sobre l’informe

L’informe i la declaració de Macron han generat a França prou controvèrsia. Sobre les xifres de morts, que els autors de l’informe no acaben de precisar, o la utilització de napalm, o el fet que no es defineixi clarament la qualificació jurídica dels crims comesos per França: assassinats, tortures, crema de pobles, deportacions en massa… Són “crims de guerra”, “crims contra la humanitat”, “genocidi”?

En aquest sentit, Survie, la prestigiosa organització que lluita contra la Françafrique, ha expressat els seus dubtes sobre la declaració de Macron. En primer lloc, perquè ha decidit de fer-ho enviant una carta al president camerunès, Paul Biya, “hàbilment filtrada per l’Elisi dirigida a un president cada dia més il·legítim (per no dir fantasma), sense cap missatge obert adreçat a tots els camerunesos”. “És l’enèsima operació de propaganda”, diu.

El dictador Paul Biya, de noranta-dos anys, el president més vell del món, cerca el seu vuitè mandat. Viatja sovint a Europa per motius de salut i, pràcticament, no apareix en públic. Ell era clarament el candidat de França per a guanyar les eleccions presidencials cameruneses, que es van fer ahir, diumenge, 12 d’octubre. “Hereu del sistema neocolonial establert per aquest ‘guerra de Camerun’, apareix ara com a defensor de les víctimes d’aquesta guerra, mentre que en realitat ell n’ha estat un beneficiat”, constata Survie.

Hi ha moltes sospites sobre la legitimitat d’aquests comicis, perquè la candidatura del principal opositor ha estat rebutjada. Es tracta de Maurice Kamto, que va quedar en segon lloc en l’escrutini precedent.

Survie també critica que la comissió d’historiadors i Emmanuel Macron esquiven la noció de crims de guerra, de crims contra la humanitat, i no reconeixen l’assassinat de Fèlix Moumié. I que Macron “oblida” de recordar els objectius d’aquella guerra: “La instauració d’un règim neocolonial i autocràtic que és el que va heretar Paul Biya el 1982. La cooperació de la seguretat francesa amb la dictadura camerunesa continua d’ençà de llavors sense interrupció fins avui.”

Tot això, per Survie, significa un insult als camerunesos, que podrien esperar legítimament que el cap de l’estat francès fes un acte de reconeixement molt més solemne i es comprometés a un procés concret de reparació per aquest crim històric.

Documents de la guerra oculta

Sigui com sigui, d’ençà que Macron va reconèixer genèricament els fets, encara que fos per carta, els historiadors i la premsa francesa han discutit i aprofundit sobre aquest episodi de matances macabres tants anys negat i silenciat per l’estat francès i els seus representants.

Ho revela, per exemple, Le Monde en el reportatge “France-Cameroun. La guerre occultée”, publicat el cap de setmana passat. Les fotografies que il·lustren aquest article, publicades per Le Monde, provenen de “Cameroun. Une guerre de décolonisation oublié”, de l’Encyclopédie d’histoire numérique de l’Europe (EHNE-Sorbonne Université). Són comentades per historiadors i especialistes que fa dècades que investiguen aquests crims colonials.

L’anàlisi que en fan és molt interessant. Els historiadors Anthony Guyon i Fabien Sacriste analitzen la imatge de Paul Momo i els seus combatents. Momo era una figura de l’Armée de Libération Nationale du Kamerun (ALNK), la branca armada de la UPC (Union des Populations du Cameroun). Va ser assassinat per les tropes franceses el 17 de novembre de 1960. Els tres altres maquis i ell eren objectius importants de l’exèrcit francès. El cinquè individu, segons ells, devia ser un informador infiltrat en les files independentistes. El tapen barroerament per preservar-ne la identitat. Les armes són rudimentàries, dels seus propis tallers artesanals. La fotografia il·lustra com els combatents eren localitzats, identificats i investigats per tal de ser eliminats pels serveis d’informació. Els especialistes francesos en la “contrainsurrecció” van ser fonamentals tant a Algèria com al Camerun per a neutralitzar els insurgents que es confonien entre la població.

La historiadora Karin Ramondy, que ha estat copresidenta de la comissió d’historiadors franco-camerunesos que han elaborat l’informe per Macron, comenta la imatge del cadàver de Ruben Nyobé. La fotografia s’ha pres sense cura de fer la despulla presentable. És l’ús de la imatge com a arma de propaganda. Per a ella el missatge és clar: restar tota la dignitat al líder de la UPC, de sobrenom Mpodol, “aquell que transmet la paraula dels seus”. Va ser mort a trets el 13 de setembre de 1958. Tot seguit, l’exèrcit francès va emprendre una campanya de propaganda enorme. Van exposar el seu cos abans de soterrar-lo, i va impedir que la família pogués celebrar-ne els rituals funeraris. La fotografia es va reproduir massivament en cartells distribuïts als pobles del sud, amb un títol provocador: “La caiguda del déu que es va equivocar”.

Els historiadors Anthony Guyon i Fabien Sacristi també comenten la fotografia del discurs d’Amadou Ahidjo amb motiu de les celebracions de la independència, el primer de gener de 1960. “Una independència en trompe-l’oeil”, titulen. Ahidjo era llavors primer ministre i futur president titella de França. En la imatge, la posada en escena denota pels especialistes una dissimulació de les tensions postcolonials que esclatarien ben aviat. Cal remarcar la postura reveladora i la mirada del representant francès en primera fila. Era Louis Jacquinot, ministre d’estat i el tercer representant en rang protocol·lari de De Gaulle i la República Francesa.

Karin Ramondy també analitza la imatge de grup dels exiliats a Accra. La UPC va ser prohibida el 13 de juliol de 1955, i molts dirigents i militants es van exiliar. La fotografia és extreta d’un opuscle del moviment independentista, vol fer saber que ells no han abandonat pas el combat. Segurament, eren allà per participar en la conferència panafricanista del desembre del 1958. La Ghana de Kwame Nkrumah era independent d’ençà del 1957. Amb l’Egipte de Gamal Abdel Nasser, eren els dos punts d’acollida dels militants independentistes de tots els països africans.

Félix Moumié, dalt amb vestit fosc i corbata, era molt actiu a l’ONU, i mantenia contactes constants amb la Xina i els països europeus de l’Est per obtenir armes. Marthe, la seva dona, és al rengle de sota d’ell, la segona per l’esquerra. Els serveis d’informació francesos, els identificaven a l’exili per crear tensions entre ells i tenir-los sota control i vigilància. Fèlix Moumié va morir enverinat a Ginebra el 3 de novembre de 1960 en una maniobra orquestrada pels serveis secrets francesos. Dos militants més del retrat també foren eliminats mesos després.

Un testimoni de primera mà: Marthe Moumié

Fa temps, vaig escriure aquí un article en què relatava extensament la història de Félix Moumié i Marthe Moumié. A l’exili, Marthe Moumié va continuar fent política, amb la protecció i el suport incondicional, entre més, de Nasser, Nkrumah, Sekou Touré, Ho Chi Minh, Mao Zedong i Ahmed Ben Bella, que en va escriure: “No sé exactament la data en què ens vam conèixer, però recordo haver-la retrobat moltes vegades i haver-la ajudat en la seva lluita. Era una dona coratjosa que lliurava un combat just i honorable. El seu testimoni és una contribució a la història de la lluita contra el colonialisme i per les independències africanes. Va experimentar en la seva pell el patiment i la violència del règim colonial.”

Jo vaig tenir l’honor de conèixer-la i entrevistar-la fa anys per al documentari Memòria negra a Yaoundé, la capital del Camerun. Era una dona tendra i afable, però ferma i lluitadora, amb una determinació i un coneixement profund de la història que havia viscut en primera persona, que la feia un testimoni excepcional de la història de la lluita dels moviments independentistes africans dels anys seixanta.

Després de l’assassinat del seu marit a Ginebra, Marthe va continuar la lluita clandestina internacional. Uns anys més tard, va ser parella d’Atanasio Ndongo, líder independentista de l’ex-colònia espanyola de Guinea Equatorial, que el 1969 també fou assassinat per la policia del primer president independent guineà, Francisco Macías.

Molts dels seus camarades i amics d’aquells anys, al Camerun i a Guinea, també van ser assassinats o durament reprimits. A ella la van vexar, torturar i empresonar durant anys, amb la separació consegüent de la filla i de la família. Però no va deixar mai de perseverar en la militància i l’activisme, i explicava als més joves la veritable història dels pioners de les independències africanes.

Malauradament, avui no puc comptar amb el seu testimoni sobre la declaració de Macron, perquè va ser brutalment assassinada a Ebolowa (Camerun) l’any 2009.

Marthe ens va deixar com a testimoni el llibre Victime du colonialisme français. Mon mari Félix Moumié (Éditions Duboiris, 2006). Sobre l’inici del conflicte, l’any 1955, en el llibre relata un episodi succeït a Douala, on va esclatar la violència quan el seu marit, en una concentració de militants, va adreçar públicament unes paraules a l’alt comissari de la República de Camerun, Roland Pré, que va il·legalitzar el partit independentista UPC. De fet, Pré és un dels alts responsables francesos de la guerra oculta d’aquells anys sanguinaris.

Us deixo amb les seves paraules: “Félix Moumié, dret damunt el sostre d’un cotxe, perquè la multitud el pogués veure, enmig del seu discurs, va dir: ‘Senyor Roland Pré, nosaltres som l’objectiu dels seus plans. Vostè pretén de ser el veritable representant de França, però és la veritable França i el poble francès, que us humilia davant nostre.’ Quan va denunciar la repressió, els militars enviats per l’administració colonial van entrar en acció llançant gasos lacrimògens. Entre el fum hi va haver trets de pistola amb silenciador i dos morts […] Així van començar els disturbis. L’exèrcit colonial va arrasar la ciutat i hi va sembrar la mort. S’hi calculen uns cinc mil morts.”

El poble es va revoltar contra els militars colonials com va poder: “Masses armades amb matxets, amb pals, fletxes enverinades, ballestes, ampolles de vidre i objectes de tota mena per a reaccionar a la brutalitat i la violència colonials […] Era com el conflicte Israel-Palestina en la proporció de forces. Mentre els israelians tenien els tancs, els palestins els llançaven pedres. A Douala, els blancs anaven armats, els camerunesos tenien ampolles, matxets i fletxes enverinades. Si morien cinc colons, calia multiplicar la xifra per mil per saber el nombre de camerunesos morts cosits a trets.” La guerra oculta va durar del 1955 fins a final dels seixanta, i més enllà.