A Fragments d’un discurs amorós, Roland Barthes diu: “Sóc presoner d’aquesta contradicció: per una banda, crec que conec l’altre millor del que ningú el coneix i ho afirmo triomfalment (‘Jo et conec. Només jo et conec bé!’); i, per altra banda, sovint em segresta una evidència: l’altre és impenetrable, inaccessible, irreductible; no puc obrir-lo, ni remuntar-me al seu origen, ni desxifrar-ne l’enigma. D’on ve? Qui és? M’esgoto; mai no ho sabré del cert.” Comparteixo rotundament el que diu Barthes, i hi sumo una derivada: què passa quan l’altre sóc jo? O més ben dit, quan l’altre també sóc jo? Què passa quan l’autoconeixement del meu ésser topa amb la total ignorància de qui sóc?

La setmana passada, en una tertúlia, la moderadora digué als presents: “No us la presentaré, ho farà ella mateixa.” La dona em va mirar i em va fer una pregunta interessant: “Qui ets avui?” La sala plena esperava expectant la meva rèplica. El primer que vaig pensar és que no tenia ni idea de qui sóc. Era tan lluny de mi mateixa que ni tan sols m’albirava; era una miop absoluta de la meva consciència. Podria haver dit senzillament “no sé qui sóc”, però en la pregunta hi havia una paraula interessant: “avui”. En aquell “avui”, que era dimecres, jo havia tingut un dia terrible, un d’aquells dies en què els pensaments funestos se t’enduen a l’avern i, entre flames, et mires en un mirall de culpa i t’adones que, allà baix, el pitjor dimoni ets tu mateixa. Ningú dels assistents ho sabia, però havia estat a punt de suspendre l’acte per quedar-me a casa, sanglotant, caragolada amb una manta al sofà, deixant que la solitud em devorés per perdre’m del tot, que és el que solc fer quan estic perduda. No tenia ni la més remota idea de qui era aquella trentena de persones que havien vingut a veure’m i a escoltar-me. Aquella gent esperava alguna cosa de mi, però el que no sabien és que jo no tenia res per a oferir-los i que, en realitat, era jo qui cercava en ells, inconscientment, alguna mena d’amor, aquella mena d’amor que cerquen els qui estan trencats per dins, qualsevol mica d’amor. Però no em valia l’amor admiratiu per qui ells creien que era jo, així que, en un acte de supervivència, vaig aferrar-me a la vulnerabilitat: l’única salvació en què crec, l’única corda que sempre trobo en la foscor per agafar impuls i anar amunt. Vaig anar al meu límit, vaig fer el que més vergonya em podia fer, que era, alhora, el que més podia acostar-me a tots aquells éssers humans desconeguts: vaig girar-me endins com un mitjó mal plegat que ensenya les costures, vaig mostrar-los el meu revés, l’oposat total de l’escriptora triomfadora, l’altra cara de la façana: la casa per escombrar, la pols als mobles de l’esperit, les escombraries per llençar acumulades a la meva ment, els plats bruts a la pica dels desastres. Vaig mostrar-los el buit, el meu dolor, la meva brúixola trencada que ja no sap on és el nord, la meva manca d’autoconsciència, la meva por, la meva fallida, la meva debilitat. Vaig treure la bandera de la rendició en públic, vaig baixar del pedestal d’admiració on aquella gent m’havia col·locat sense conèixer-me, i una mena de miracle espiritual s’esdevingué dins la sala d’aquella biblioteca; el meu striptease emocional va provocar el mateix efecte que em provoca l’escriptura: em va fer desaparèixer. Per això escric, per matar l’ego, per fer que deixi d’existir, per matar-me a mi mateixa. Per aquest motiu, per a mi, escriure és un orgasme, la petite mort per uns minuts, però sense el plaer carnal. Escriure és un suïcidi, un acte d’autodestrucció alliberadora en què jo deixo de ser, de saber-me; deixo de conèixer-me perquè aparegui un jo que no sóc jo, un jo que desconec i que em desconeix, un jo eteri, primigeni, essencial i absolutament despullat de raons, de vanitats i de certeses; l’únic jo amb qui realment podria arribar a avenir-me; l’únic jo a qui, tal vegada, podria tornar a estimar, amb el temps, malgrat que l’amor de mi cap a mi mateixa sigui ara un jardí cremat on amb prou feines quatre brots verds treuen el cap.

Aquells desconeguts van poder-me conèixer profundament, per un segons, perquè jo vaig suïcidar-me emocionalment davant seu, perquè vaig desconèixer-me i van ser ells, després, que em tornaren el coneixement, que em van explicar qui sóc. És precisament per això que m’entrego a la vulnerabilitat com qui s’entrega a un Déu que mai no falla, que sempre hi és, perquè mostrar-se vulnerable és ensenyar la foscor: per veure la llum, cal que hi hagi obscuritat. Mostra’t vulnerable davant d’algú, deixa que conegui la teva foscúria, furta’t la teva consciència com un lladre que s’ho pren tot a si mateix i entrega-li a l’altre; digues-li: estic perduda, no sé qui sóc. Davant d’una acció així, la bona gent, la que et farà bé, per més esgotats que estiguin, i malgrat que creguis que per a ells ets impenetrable, inaccessible, irreductible, sabran obrir-te i dir-te quin és el teu origen, sabran dir-te d’on véns, i sabran desxifrar l’enigma, perquè quan algú es mostra vulnerable, la resposta de l’enigma és sempre, inequívocament, la mateixa: avui, ets algú que necessita amor; i aquí el tens.