Una cançó per a foragitar Trump de Grenlàndia

Hi ha un experiment que no falla mai: agafeu un globus terraqüi, feu-lo giravoltar, apunteu amb el dit a l’atzar i allà on hagi anat a parar, si no és aigua, hi haurà com a mínim un català. L’enyorat Miquel Calçada fins i tot va fer un programa de televisió basat en aquesta veritat, el també enyorat Afers Exteriors. Doncs bé, a Grenlàndia, aquest territori que Donald Trump ha col·locat a la portada de tots els diaris, també hi ha, com a mínim, un català. És cert que no hi és sempre. Va i ve, però fa vint-i-cinc anys que hi viatja sovint. Cada any, a vegades estades més curtes i a vegades estades més llargues, fins a tres mesos a tot estirar. Prou per a considerar-la la seva segona llar després de Barcelona.

Aquest català que es barreja amb els 56.831 grenlandesos que viuen tot l’any al país menys densament poblat del món és l’antropòleg Francesc Bailón. De ben petit ja estava fascinat per l’Àrtic, amb la seva natura i condicions de vida extremes, però va ser llegint el llibre Primitive song, del britànic Cecil Maurice Bowra, que va decidir que volia conèixer els inuits, la població majoritària de l’illa més gran del món, sempre coberta de gel. Aquest llibre explica com, antigament, els inuits resolien els seus conflictes mitjançant poemes i cançons, en una mena de duels cantats que jo de seguida he associat als nostres combats de glosa. Sempre a favor de substituir la violència física per “violència” lingüística.

Tal dit, tal fet. Bailón va viatjar a Grenlàndia per primera vegada l’any 2002. Una de les imatges que el van impactar d’aquell primer viatge va ser un caçador inuit en un trineu menat per gossos parlant pel mòbil, quan ell encara no en tenia cap. I a casa tenien grans televisors de plasma per a fer més passadors els llargs mesos de foscor exterior total. Res a veure amb el que havia llegit als llibres dels grans exploradors de final del segle XIX. L’equilibri entre món modern i món tradicional el va captivar. A banda d’això, va descobrir que els inuits són éssers humans purs, que ningú no ha espatllat, com els nens petits. Són acollidors, amables, sincers i honestos, incapaços de mentir. I ecologistes sense considerar-se’n, l’estima a la terra és un fet natural. Tot un contrast amb el nostre estimat i teòricament modèlic món occidental.

Quan li demano com reaccionaria un poble tan pacífic i bondadós a la possible agressió bèl·lica dels Estats Units, Bailón diu que seria una situació totalment nova, perquè a Grenlàndia no hi ha hagut mai cap conflicte bèl·lic. Que el cap de setmana passat hi va haver manifestacions a molts pobles i ciutats. Que confien en el suport i la protecció de la Unió Europea i l’OTAN, espero que amb més fonament que l’esperança catalana del 2017. Però és veritat que, al capdavall, són un poble de caçadors i pescadors, i que l’únic exèrcit que tenen actualment és el danès. De tota manera, Bailón és incapaç d’imaginar-se cap altre escenari que no sigui el d’un acord i una solució pacífica, malgrat la lleugera tendència nord-americana a imposar abans que negociar.

Grenlàndia pertany geopolíticament a Europa, però també és veritat que geogràficament forma part d’Amèrica del Nord. Per tant, tot i que és evident que a Trump no li falta una patata per al quilo sinó unes quantes, les seves aspiracions poden arribar a ser comprensibles. Costa d’entendre, és clar, aquesta sensació que, per a ell, el món no és més que un mercat immobiliari, i ell un vulgar pinxo de Tecnocasa. Tampoc no és el primer d’intentar-ho. Andrew Johnson va fer la primera oferta el 1860 i Truman va arribar a oferir cent milions de dòlars en lingots d’or al govern danès l’any 1946. Sense èxit. Però, en canvi, sí que van aconseguir de comprar Alaska al govern rus el 1867.

Bailón creu que totes les disquisicions dels nord-americans sobre els recursos naturals de Grenlàndia són una cortina de fum, i que l’únic interès real és la seguretat nacional, i més concretament la base aèria que tenen a Pituffik, al nord-est de l’illa. Aquest enclavament militar a només 1.200 quilòmetres del pol nord podria ser el punt més estratègic del planeta. En primer lloc, perquè des d’allà els radars poden vigilar el corredor d’aproximació des de Rússia als Estats Units i seguir la trajectòria de possibles míssils. I a la inversa, també des d’allà un míssil nord-americà pot arribar tant a Rússia com a la Xina.

De les desenes de bases militars, aeròdroms i estacions de radar que els Estats Units havien tingut a Grenlàndia d’ençà del final de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, durant la Guerra Freda, actualment només queda aquesta de Pituffik, fruit d’un acord amb Dinamarca que es renova periòdicament. Però què passaria en cas d’independència de Grenlàndia? Aquí és on Bailón veu marge de negociació, és clar, des de mantenir la base de Pituffik fins a oferir als Estats Units d’augmentar la seva presència militar a l’illa en el marc de l’OTAN a canvi de la no-ingerència en l’autonomia política i l’autogovern.

Arribats a aquest punt no em puc estar de demanar al meu interlocutor com veu el procés independentista de Grenlàndia, i tampoc no em puc estar de somriure cada vegada que les respostes em recorden el procés català. Un procés que els grenlandesos van seguir de molt a prop, m’explica Bailón, fins al punt que durant els anys més intensos, quan ell era allà, eren els seus propis amics i familiars inuits (pares adoptius i fillols) els qui el mantenien informat de les novetats a Catalunya. El resum és que, en només un segle, Grenlàndia ha passat de ser una colònia a plantar-se a les portes de la independència amb un procés democràtic que Bailón considera exemplar. Negociar amb Dinamarca i no amb Espanya també hi ajuda, és clar.

La identitat nacional grenlandesa apareix pels volts de 1860. El sentiment de pertinença a un mateix poble, amb llengua, cultura i història pròpies, rep el nom de kalaallit. Els inuits anomenen el seu país Kalaallit Nunaat, que vol dir “la terra del poble kalaallit” i té una forta càrrega simbòlica d’identitat col·lectiva. L’any 2008, en unes eleccions amb cert caràcter plebiscitari, el 75% dels votants es mostraven partidaris de més autogovern. L’any passat, amb l’escenari creat per les noves coaccions de Trump, aquesta xifra es va enfilar fins el 91,6%. Dels sis partits existents, cinc són independentistes en major o menor grau, i només un és partidari de romandre dins de Dinamarca. Que dels cinc partits independentistes n’hi hagi un que aposti per una independència tutelada pels Estats Units demostra que els catalans no som els únics a crear situacions polítiques peculiars.

Per acabar, Francesc Bailón em parla del documentari La sonrisa del sol, en què un grup d’onze inuits de la petita població costanera de Kulusuk viatgen per primera vegada des de la seva comunitat àrtica fins a les Illes Canàries per saber què vol dir tenir calor, entre més sensacions noves. Un dels qui fan el viatge amb Bailón és Anda Kuitse, el darrer poeta de l’Àrtic que havia protagonitzat duets cantats en la clandestinitat, perquè a partir dels anys cinquanta Dinamarca va prohibir aquesta manera de resoldre conflictes perquè entenia que menystenia el sistema judicial. Llàstima que Kuitse morís el 2019, perquè, si no, hauria estat el candidat ideal per a negociar amb Donald Trump.